Opus 135
Cinc gediche “der Konïgin Maria Stuart”/Poemes “de la reina Mary Stuart”
Any 1852
Indicació de temps.- Cinc Cançons
1 Abschied von Frankreich (Sol major)
2 Nach der Geburt ihres Sohnes (Sol major)
3 An die Königin Elisabeth (Do major)
4 Abschied von der Welt (Mi menor)
5 Gebet (Mi menor)
Llibretista.- Gisbert Freiherr von Vincke (1813-1892), després de Mary Stuart (Reina d’Escòcia, 1542-1586)
Per a veu i piano
Període Romàntic
1 Abschied von Frankreich/Comiat de França
Any 1852
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Més lent)
Llibretista.- Traducció de Gispert Freiherrn Vincke (1813 – 1892)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Abschied von Frankreich
Ich zieh dahin, dahin!
Ade, mein fröhlich Frankenland,
Wo ich die liebste Heimat fand,
Du meiner Kindheit Pflegerin!
Ade, du Land, du schöne Zeit.
Mich trennt das Boot vom Glück so weit!
Doch trägt’s die Hälfte nur von mir;
Ein Teil für immer bleibet dein,
Mein fröhlich Land, der sage dir,
Des Andern eingedenk zu sein! Ade!
Comiat de França
Me’n vaig, parteixo!
Adéu, la meva alegre França,
on vaig trobar la pàtria més estimada,
tu, protectora de la meva infantesa!
Adéu, tu, país, tu, bell temps!
La nau em porta lluny de la felicitat!
Però només s’emporta la meitat de mi,
una part romandrà sempre teva,
el meu alegre país, la que et diu:
recorda l’altra! Adéu, adéu!
2 Nach der Geburt ihres Sohnes/Després del naixement del seu fill
Any 1852
En clau de sol major
Llibretista.- Traducció de Gispert Freiherrn Vincke (1813 – 1892)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Nach der Geburt ihres Sohnes
Herr Jesu Christ, den sie gekrönt mit Dornen,
Beschütze die Geburt des hier Gebor’nen.
Und [sei’s]1 dein Will’, lass sein Geschlecht zugleich
Lang herrschen [noch in diesem]2 Königreich.
Und alles, was geschieht in seinem Namen,
Sei dir zu Ruhm und Preis und Ehre, Amen.
Després del naixement del seu fill
Senyor Jesucrist, a qui van coronar d’espines,
empara el naixement de l’aquí nascut.
I si és la teva voluntat,
fes regnar encara molt de temps
a la seva nissaga en aquest regne.
I tot el que passi en nom seu
sigui per a la teva Glòria, Lloança i Honor.
3 An die Königin Elisabeth/A la Reina Isabel
Any 1852
En clau de la menor
Inicació de temps.- Leidenschaftlich (Apassionat)
Llibretista.- Traducció de Gispert Freiherrn Vincke (1813 – 1892)
Per a veu i piano
Període Romàntic
An die Königin Elisabeth
Nur ein Gedanke, der mich freut und quält,
Hält ewigwechselnd mir den Sinn gefangen,
Sodaß der Furcht und Hoffnung Stimmen klangen,
Als ich die Stunden ruhelos gezählt.
Und wenn mein Herz dieß Blatt zum Boten wählt,
Und kündet, Euch zu sehen, mein Verlangen,
Dann, theure Schwester, fasst mich neues Bangen,
Weil ihm die Macht, es zu beweisen fehlt.
Ich sah den Kahn, im Hafen fast geborgen,
Vom Sturm im Kampf der Wogen festgehalten,
Des Himmels heit’res Antlitz nachtumgraut.
So bin auch ich bewegt von bangen Sorgen,
Vor Euch nicht, Schwester! Doch des Schicksals Walten
Zerreißt das Segel oft, dem wir vertraut.
A la Reina Isabel
Un pensament, que m’alegra i turmenta,
manté sempre captiu el meu judici,
i la veu del temor i l’esperança sonava,
quan jo explicava inquieta les hores.
Quan el meu cor dóna aquesta carta al missatger
per anunciar-vos el meu desig de veure-us,
aleshores, germana estimada, m’envaeix el temor,
doncs la carta no ho pot provar.
Veig la nau, tot just fora de perill, al port,
assegurada davant de la tempestat i les onades,
que fan ombrívol el jovial rostre del cel.
Per això, moguda pel temor i preocupació,
tampoc no sóc jo davant Vós, germana.
Però l’imperi del destí esquinça sovint
la vela a què som confiats.
4 Abschied von der Welt/Comiat del món
Any 1852
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Traducció de Gispert Freiherrn Vincke (1813 – 1892)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Abschied von der Welt
Was nützt die mir noch zugemess’ne Zeit?
Mein Herz erstarb für irdisches Begehren,
Nur Leiden soll mein Schatten nicht entbehren,
Mir blieb allein die Todesfreudigkeit.
Ihr, [meine]1 Feinde, lasst von eurem Neid:
Mein Herz ist abgewandt der Hoheit Ehren,
Des Schmerzes Uebermaß wird mich verzehren,
Bald geht mit mir zu Grabe Haß und Streit.
Ihr Freunde, die ihr mein gedenkt in Liebe,
Erwägt und glaubt, daß ohne Kraft und Glück
Kein gutes Werk mir zu vollenden bliebe.
So wünscht mir bess’re Tage nicht zurück,
Und weil ich schwer gestrafet [ward]2 hienieden,
Erfleht mir meinen Theil am ew’gen Frieden.
Comiat del món
¿ Per què em serveix el temps concedit?
El meu cor va morir a les apetències terrenals,
només la meva ombra no ha de mancar de patiment,
només em queda la joia de la mort.
Vosaltres, enemics, deixeu la vostra enveja:
el meu cor s’ha allunyat de l’honor i la grandesa,
l’excés de patiment em consumirà,
rancor i odi aviat aniran amb mi a la tomba.
Amics, els que penseu en mi amb amor,
considereu i creieu que, sense força ni fortuna,
ja no em queda cap obra per acabar.
Així, no em desitgeu que tornin millors dies,
i perquè sóc severament castigada aquí a baix,
pregueu perquè se m’atorgui la pau eterna.
5 Gebet/Pregària
Any 1852
En clau de mi menor
Llibretista.- Traducció de Gispert Freiherrn Vincke (1813 – 1892)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Gebet
O Gott, mein Gebieter,
[Stets hofft’ ich]1 auf Dich!
O Jesu, Geliebter,
Nun rette Du mich!
[In hartem]2 Gefängniß,
In schlimmer Bedrängniß
[Ersehnet’]3 ich Dich;
In Klagen, Dir klagend,
Im Staube [verzagend]4,
Erhör’, ich beschwöre,
Und rette Du mich!
Pregària
Oh, Déu, Senyor meu, en Vós espero!
Oh, Jesús, Estimat, salva’m ara Tu!
A la dura presó, a la penosa tribulació,
espero vehementment a Tu.
Trucant-te en la lamentació, descoratjada,
en la pols, escolta’m, t’imploro, salva’m Tu!
La popularitat d’aquest cicle, l’últim de Schumann, ha superat amb escreix la de qualsevol de les altres cançons tardanes. Es van escriure en un curt període de calma a finals de 1852, un any desastrós durant el qual Schumann havia estat incapaç de compondre durant mesos a la vegada. El nomenament com a director musical a Düsseldorf va ser una catàstrofe, i la seva feina com a director es va considerar una farsa. Un viatge a Scheveningen sembla que li va fer una mica de bé, i hi va haver una bretxa de sis setmanes durant les quals van tornar les seves facultats creatives, ja sigui totalment o només en part, segueix sent una qüestió de certa controvèrsia. Per Nadal va poder presentar el cicle acabat a la Clara.
És significatiu que un cop tingués l’energia per contemplar la composició, els seus interessos s’haguessin d’haver girat cap a un altre cicle de cançons biogràfiques. Com Elisabeth Kulmann, Mary Stuart va ser una figura tràgica la poesia de la qual li va permetre parlar amb les seves pròpies paraules; per als seus partidaris va ser una màrtir, per als seus enemics una adúltera i assassina. Fins i tot després d’un quart de segle, aquests camps van tendir a dividir-se seguint línies catòliques i protestants. La reina d’Escòcia podria ser millor entesa, fins i tot redimida, a través de la intervenció musical de Schumann? Havia fet tot el possible perquè el món conegués la trista història d’Elisabeth Kulmann; aquí va ser advocat de la defensa d’un demandant més famós. Com a crític havia fet molt per acollir Brahms, i molts altres, al món musical; sembla que encara sentia la necessitat de defensar aquells que creia mereixedors del seu suport. I ara d’Elisabeth a Mary, amb un paper fora de l’escenari per a una altra Isabel menys angelical, la reina d’Anglaterra. (L’enllaç d’aquests noms no s’hauria perdut per Schumann, sempre conscient de tan estranyes coincidències.) L’obra de Schiller, Maria Stuart, malgrat totes les seves inexactituds històriques, havia donat a Mary Stuart prou coneguda com una figura més gran que la vida, però La manera de la Schumann d’anar al seu rescat era discreta. El cicle, en quatre dels seus cinc episodis, està mancat d’histriònica i melodrama, i potser aquest és un dels seus punts forts. Schumann va aconseguir introduir Mary Stuart en el món de la cançó, i amb molt més èxit que tot el que va aconseguir Wagner amb la seva escena titulada Les adieux de Marie Stuart (Béranger, 1840), i fins i tot Donizetti a la seva òpera (Maria Stuarda, 1835) basada sobre Schiller. La combinació d’història i patetismo subestimat ha mantingut l’escenari del recital amb una regularitat i una convicció creixents.
Robert Alexander Schumann
Com n’és d’important arribar a la tomba amb curiositat per les coses, per la vida.