Opus 95
Tres Gesange per una veu i piano
Any 1849
Indicació dee temps.- Tres cançons
Die Tochter Jephtas (En si minor)
An den Mond (En sol menor)
Dem Helden (En la bemoll major)
Llibretista.- Karl Julius Körner (1793-1873), traducció de George Gordon Byron (Lord Byron) (1788-1824)
Dedicatòria per la senyora Constanze Jacobi (1824–1896)
Per a veu i piano o arpa
Període Romàntic
1 Die Tochter Jephta’s/La filla de Jeftè
Any 1849
En clau de do menor
Indicació de temps.- Mit Affect (Amb afecte)
Llibretista.- Karl Julius Körner (1793-1873), traducció de George Gordon Byron (Lord Byron) (1788-1824)
Per a veu i piano o arpa
Període Romàntic
Die Tochter Jephta’s
Da die Heimat, — o Vater, — da Gott
Von der Tochter verlanget den Tod,
[Dein Gelübde den Feinden gab Schmerz:
Hier — entblösst ist’s — durchbohre mein Herz!]1
Und die Stimme der Klagen ist stumm,
Und mein Werk auf den Bergen ist um;
Wird die Hand, die ich liebe, mich weih’n,
Kann der Tod ja nicht schmerzlich mir seyn!
Und das schwör’ ich dir treulich und gut,
Daß so rein ist mein kindliches Blut,
Als der Segen, den strömend es fleht,
Als hienieden mein letztes Gebet.
Ob die Jungfrau Jerusalems klagt,
Sey der Richter, der Held nicht verzagt;
Der Triumph kam durch mich euch herbey,
Und mein Vater, die Heimath sind frey!
Wenn das Blut, das du gabst, ist entwallt,
Die du liebtest, die Stimme, verhallt,
[Sey gedenk mein]2, die Ruhm dir erwarb,
Und vergiß nicht, daß lächelnd ich starb!
La filla de Jeftè
Puix que la pàtria i el nostre Déu – oh pare—
demanen per a la teva filla la mort,
puix que per aquesta prometença vas vèncer l’enemic:
aquí – al pit descobert – travessa el meu cor!
I emmudeix la veu del meu plany,
i la meva tasca a les muntanyes s’ha acabat;
si la mà que jo estimo em beneeix,
per a mi la mort no pot ser dolorosa!
I això t’ho juro fidel i bonament,
que la sang de la teva filla és tan pura
com la benedicció que suplico abans de què es vessi,
quan aquí a la terra faci la meva darrera pregària.
Malgrat les lamentacions de les verges de Jerusalem,
sigues el jutge, l’heroi que no s’ha acovardit;
a través meu us ha vingut el triomf,
i el meu pare i la pàtria són lliures!
Quan la sang que tu donares s’hagi vessat,
i extingit la veu que tu estimares,
recorda’t de mi, la que et féu guanyar la glòria,
i no oblidis que vaig morir somrient!
2 An den Mond/A la lluna
Any 1849
Indicació de temps .- Langsam en sol menor
Llibretista.- Karl Julius Körner (1793-1873), traducció de George Gordon Byron (Lord Byron) (1788-1824)
Per a veu i piano o arpa
Període Romàntic
An den Mond
Schlafloser Sonne melanchol’scher Stern!
Dein tränenvoller Strahl erzittert fern,
Du offenbarst die Nacht, die dir nicht weicht –
O wie du ganz des Glücks Erinn’rung gleichst!
So glänzt auch längstvergangner Tage Licht,
Es scheint, doch wärmt sein schwaches Leuchten nicht,
Der Gram sieht wohl des Sterns Gestalt,
Scharf, aber fern, so klar, doch ach! wie kalt!
A la lluna
Sol sense dormir, estrella malenconiosa!
El teu raig plorós tremola lluny,
Reveles la nit que mai t’abandona…
Oh, com us sembla el record de la felicitat!
Així brilla la llum dels dies passats,
Brilla, però la seva lleugera resplendor no escalfa,
El dolor veu la forma de l’estrella,
Agut, però llunyà, tan clar, però ai! que fred!
3 Dem Helden/Els teus dies s’han acabat
Any 1849
En clau de do major
Llibretista.- Karl Julius Körner (1793-1873), traducció de George Gordon Byron (Lord Byron) (1788-1824)
Per a veu i piano o arpa
Període Romàntic
Dem Helden
Dein Tag ist aus, dein Ruhm fing an;
Es preist [der Volksgesang]1
Dich, Hoher, auf des Sieges Bahn,
Dein Schwert im Feindesdrang,
Die Thaten all’, die du gethan,
Jauchzt dir der Freyheit Dank!
Und ob du fielst — so lang wir frey,
Sollst du den Tod nicht sehn,
Dein Blut [so edlich und so treu]2,
Darf nicht zur Erde gehn!
In unsern Adern [fließ’]3 es neu,
Dein Geist mög’ in uns wehn!
[Dein Name sey dem Heer Signal
Begiebt’s zum Kampfe sich;
Und Jungfraun klagen im Choral,
Daß unser Held erblich!
Die Thrän’ entweihete dein Mahl
Wir weinen nicht um dich!]
Els teus dies s’han acabat
Els teus dies s’han acabat i la teva glòria comença;
els cants del poble et lloen,
a tu, eminent, al camí de la victòria,
la teva espasa en l’impuls de l’enemic,
totes les gestes que has acomplert,
et donen mercès per la llibertat!
I encara que caigueres – mentre nosaltres som lliures,
no has de conèixer la mort,
la teva sang tan noble i fidel,
no ha d’anar a la terra!
Corre de nou a les nostres venes,
que el teu esperit onegi a dins nostre!
Que el teu nom sigui el senyal
quan la tropa vagi al combat;
i que el cor de donzelles no es planyi
de què el nostre heroi defallí!
Les llàgrimes profanarien la teva glòria:
nosaltres no et plorarem pas!
En els seus escrits per al diari i en la seva música, distingia entre dos aspectes contrastants de la seva personalitat, anomenant aquests alter egos “Florestan” per al seu jo impetuós i “Eusebius” per al seu costat poètic i suau.