Opus 49
Tres Romances o Balades per a veu i piano
Any 1840
Indicació de temps.- Tres cançons
Die beiden Grenadiere (G minor)
Die feindlichen Brüder (B minor)
Die Nonne (D♭ major)
Llibretistes.-Heinrich Heine (1797-1856)
Heine
Abraham Emanuel Fröhlich (1796–1865)
Per a veu i piano.
1- Die bieden Grenadiere/Dos granaders anaven cap a França
Any 1840
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Massig (Moderat)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Breu però notablement viu, “Die beiden Grenadiere”, Op. 49/1 (Els dos granaders), de Romanzen und Balladen II, op. 49, és una de les cançons més famoses de Robert Schumann. El seu text es deriva del Die Grenadiere de Heine, que detalla el seu testimoni a Düsseldorf del retorn dels presoners de guerra francesos de Rússia. És un relat narratiu de la confessió de dedicació d’un granader al seu emperador capturat. Després que “Taucher” i “Einsamkeit” de Schumann fossin criticats per contenir massa personatges, una trama complicada i, com “Belsatzar”, una gran quantitat de motius musicals, el compositor va optar per limitar-se a un sol tema a “Die beiden Grenadiere”. ” Aquesta decisió, combinada amb la rica expressió musical de la cançó, li va donar un avantatge poc comú. La seva forma està composta a través i els seus patrons són líricament desenvolupats, estròfics i de marxa. A Schumann li agradava la “Marsellesa”, l’himne nacional francès, i la va incloure prop del final de la cançó per invocar una sensació de victòria. No obstant això, després d’un record de la promesa del granader d’oferir defensa més enllà de la tomba, el postludi del piano tanca sombriament l’obra. Tot i que l’ambientació de Wagner de la versió francesa del mateix poema li va guanyar el reconeixement reial, el seu ús de la “Marsellesa”, també al final, no va ser tan distingit com el de Schumann.
Nach Frankreich zogen zwei Grenadier’
Nach Frankreich zogen zwei Grenadier’,
Die waren in Rußland gefangen.
Und als sie kamen ins deutsche Quartier,
Sie ließen die Köpfe hangen.
Da hörten sie beide die traurige Mär:
Daß Frankreich verloren gegangen,
Besiegt und geschlagen das tapfere Heer
Und der Kaiser, der Kaiser gefangen.
Da weinten [zusammen die]1 Grenadier
Wohl ob [der]2 kläglichen Kunde.
Der eine sprach: »Wie weh wird mir,
Wie brennt meine alte Wunde!«
Der andre sprach: »Das Lied ist aus,
Auch ich möcht mit dir sterben,
Doch hab ich Weib und Kind zu Haus,
Die ohne mich verderben.«
»Was scheert mich Weib, [was scheert mich]3 Kind,
Ich trage weit [bess’res]4 Verlangen;
Laß sie betteln gehn, wenn sie hungrig sind –
Mein Kaiser, mein Kaiser gefangen!
Gewähr mir, Bruder, eine Bitt’:
Wenn ich jetzt sterben werde,
[So nimm]5 meine Leiche nach Frankreich mit,
Begrab’ mich in Frankreichs Erde.
Das Ehrenkreuz am roten Band
Sollst du aufs Herz mir legen;
Die Flinte gib mir in die Hand,
Und gürt’ mir um den Degen.
So will ich liegen und horchen still,
Wie [eine Schildwach]6, im Grabe,
Bis [einst ich]7 höre Kanonengebrüll,
Und wiehernder Rosse Getrabe.
Dann reitet [mein]8 Kaiser wohl über mein Grab,
Viel Schwerter klirren und blitzen;
Dann steig ich gewaffnet hervor aus dem Grab –
Den Kaiser, den Kaiser zu schützen!«
Dos granaders anaven cap a França
Dos granaders anaven cap a França,
ells havien estat presoners a Rússia,
i quan arribaren a terres alemanyes,
abaixaren el cap de vergonya.
Allí escoltaren la trista notícia:
que França havia estat derrotada,
vençut i anihilat el seu valent exèrcit,
i l’emperador, l’emperador presoner.
Llavors els granaders ploraren ensems
per la dolorosa nova.
I un d’ells digué: “Com em fa mal,
com em cou la meva vella ferida!”
L’altre digué: “Tot s’ha acabat,
jo també voldria morir amb tu,
però a casa tinc dona i fills
que no podrien viure sense mi.”
“Què m’importa la muller, què m’importen els fills,
jo tinc un anhel molt millor;
deixa que demanin almoina si passen gana –
el meu emperador, el meu emperador presoner!
Company, concedeix-me un desig:
ara que haig de morir,
pren el meu cadàver i porta’l a França,
enterra’m en terres franceses.
La creu d’honor amb la cinta vermella,
l’has de posar al meu pit,
el fusell a la meva mà,
i la daga a la cintura.
Així vull jaure i escoltar en silenci,
com un sentinella a la tomba,
fins que un dia senti el retruny de canons
i el trotar i renillar de cavalls.
Llavors l’emperador cavalcarà damunt la meva tomba,
moltes espases dringaran i brillaran,
i jo, ben armat, m’aixecaré de la tomba
per protegir l’emperador!”
2-Die feindlichen Brüder/A dalt, al cim de la muntanya
Any 1840
En clau de si menor
Indicació de temps.-Bewegt (En moviment)
Llibretista.- Heinrich Heine (1797-1856)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Die feindlichen Brüder
Oben auf des Berges Spitze
Liegt das Schloß in Nacht gehüllt;
Doch im Tale leuchten Blitze,
Helle Schwerter klirren wild.
Das sind Brüder, die dort fechten
Grimmen Zweikampf, wutentbrannt.
Sprich, warum die Brüder rechten
Mit dem Schwerte in der Hand?
Gräfin Lauras Augenfunken
Zündeten den Brüderstreit.
Beide glühen liebestrunken
Für die adlig holde Maid.
Welchem aber von den beiden
Wendet sich ihr Herze zu?
Kein Ergrübeln kann’s entscheiden –
Schwert heraus, entscheide du!
Und sie fechten kühn verwegen,
Hieb auf Hiebe niederkracht’s.
Hütet euch, ihr wilden Degen.
[Böses Blendwerk schleicht des]1 Nachts.
Wehe! Wehe! blut’ge Brüder!
Wehe! Wehe! blut’ges Tal!
Beide Kämpfer stürzen nieder,
Einer in des andern Stahl. –
Viel Jahrhunderte verwehen,
Viel Geschlechter deckt das Grab;
Traurig von des Berges Höhen
Schaut das öde Schloß herab.
Aber nachts, im Talesgrunde,
Wandelt’s heimlich, wunderbar;
Wenn da kommt die zwölfte Stunde,
Kämpfet dort das Brüderpaar.
A dalt, al cim de la muntanya
A dalt, al cim de la muntanya,
hi ha el castell encobert en la nit;
però a la vall, llampeguegen
i dringuen brillants espases ferotgement.
Són dos germans que allà lluiten
en un furiós duel, enardits de furor.
Digues, per què es barallen els germans
amb l’espasa a la mà?
Els ulls radiants de la comtessa Laura
encengueren la disputa dels germans.
Ambdós fervents i ebris d’amor
per la noble i encisadora donzella.
Però, a quin dels dos
s’adreçarà el seu cor?
Cap cabòria ho pot decidir –
així, a fora l’espasa, tu decideixes!
I ells lluiten atrevits i temeraris,
esclaten els cops sobre els cops.
Alerta, espases ferotges,
una maligna quimera s’esquitlla en la nit.
Ai! Ai! Germans sangonents!
Ai! Ai! Vall sangonent!
Els dos combatents han caigut,
cadascú per l’acer de l’altre.
Molts segles han passat
i la tomba cobreix moltes generacions;
tristament, des de dalt de la muntanya,
esguarda el castell desert.
Però a les nits, al fons de la vall,
quelcom prodigiós es belluga secretament;
quan toquen les dotze,
lluiten allà els dos germans.
3- Die Nonne/La monja
Any 1840
En clau de re bemoll major
Indicació de temps.- Andante
Llibretista.- Abraham Emanuel Fröhlich (1796-1865)
Per a veu i piano
Preríode Romàntic
Die Nonne
Im Garten steht die Nonne
Bei Rosen in der Sonne,
Die ihr ein Kränzlein flechten
Zur Linken und zur Rechten.
Herüber aus dem Saale
Erklingt vom Hochzeitsmahle
Das Tanzen und das Singen;
Die Braut möcht jeder schwingen.
Sie kühlet hold umfangen
Am Fenster sich die Wangen;
Die Nonne schaut herüber,
Ihr gehn die Augen über:
“Wie glüht im Rosenglanze
Sie unterm weißen Kranze,
Und unter roter Rose
Erbleich ich Freudenlose.
La monja
La monja és al jardí,
al sol, al costat de les roses
que trenen una corona
a la seva dreta i esquerra.
Des de la gran sala
ressona el banquet de noces,
les danses i els cants;
tothom vol ballar amb la núvia.
Amorosament envoltada, ella refresca
la galta al vidre de la finestra,
la monja l’esguarda allà dins,
i els ulls se li omplen de llàgrimes:
“Que vermell és el seu rostre, lluent com una rosa,
sota el vel blanc,
i dessota les roses vermelles,
jo, la mancada d’alegria, empal·lideixo.”
La música és sens dubte una de les més pures i noble de totes les arts.
Robert Alexander Schumann
Robert Schumann, reconegut compositor i crític musical del segle XIX, va afirmar amb precisió i èmfasi que la música és, indubtablement, una de les formes d’expressió més pures i nobles que hi ha al món de l’art. Aquesta declaració contundent no només ressalta la incomparable bellesa i emotivitat que pot transmetre la música, sinó també la seva capacitat d’elevar l’esperit humà, de transcendir les barreres del llenguatge i de connectar les persones de maneres profundes i significatives. La música esdevé així un llenguatge universal que pot tocar les fibres més íntimes de l’ésser humà i oferir una fuita a la realitat, transportant-lo a un lloc de calma, esperança i contemplació. Per tant, la cita de Robert Schumann ens convida a valorar i apreciar la importància i el poder transformador de la música a les nostres vides.