Opus 147
Missa en do menor
Any 1852 revisada 1853
En clau de do menor
Indicació de temps.- 6 moviments
Kyrie (Ziemlich langsam) Bastant lent
Gloria (Lebhaft, nicht zu schnell) Viva, no massa ràpid (Do major)
Credo (Mässig bewegt) Viva, no massa ràpid (Mi bemoll major)
Offertorium (Amb violoncel sol) (La bemoll major) temps no indicat
Sanctus (Langsam) Lentament (La bemoll major) – Pleni sunt coeli (Lebhaft -Animat Mi bemoll major – Erstes Tempo
Agnus Dei (Ziemlich langsam) Més lent
Per a Soprano, Contralt, Tenor, Baix, Cor mixt
Orquestra .-Flautes, oboés, clarinets, fagots, 2 corns, 2 trumpetes, trombones, timpans, cordes i orgue.
Llibretista.- Tradicional
Llenguatge Llatí
Període Romàntic
Kyrie
Kyrie eleison.
Christe eleison.
Kyrie eleison.
Gloria
Gloria in excelsis Deo.
Et in terra pax hominibus bonae voluntatis.
Laudamus te.
Benedicimus te.
Adoramos te.
Glorificamos te.
Gratias agimus tibi propter magnam gloriam tuam.
Domine Deus, Rex coelestis, Deus Pater omnipotens.
Domine Fili unigenite, Jesu Christe.
Domine Deus, Agnus Dei, Filius Patris.
Qui tollis peccata mundi, miserere nobis.
Qui tollis peccata mundi, suscipe deprecationem nostram.
Qui sedes ad dexteram Patris, miserere nobis.
Quoniam tu solus sanctus. Tu solus dominus.
Tu solus altissimus, Jesu Christe.
Cum Sancto Spiritu, in gloria Dei Patris.
Amen
Credo
Credo in unum Deum, Patrem omnipotentem,
factorem coeli et terrae,
visibilium omnium et invisibilium.
Credo (Et) in unum Dominum Jesum Christum,
Filium Dei unigenitum.
Et ex Patre natum ante omnia saecula.
Deum de Deo, lumen de lumine, Deum verum de Deo vero.
Genitum, non factum, consubstantialem Patris,
per quem omnia facta sunt.
Qui propter nos homines,
et propter nostram salutem descendit de coelis.
Et incarnatus est de Spiritu Sancto
ex Maria Virgine: Et homo factus est.
Crucifixus etiam pro nobis:
sub Pontio Pilato passus, et sepultus est.
Et resurrexit tertia die, secundum Scripturas.
Et ascendit in coelum: sedet ad dexteram Patris.
Et iterum venturus est cum gloria judicare,
vivos et mortuos: cuius regni non erit finis.
Credo (Et) in Spiritum Sanctus, Dominum,
et vivificantem: qui ex Patre Filioque procedit.
Qui cum Patre et Filio simul adoratur,
et conglorificatur: qui locutus est per Prophetas.
Credo (Et) unam sanctam catholicam et apostolicam Ecclesiam.
Confiteor unum baptisma in remissionem peccatorem.
Et expecto ressurrectionem mortuorum.
Et vitam venturi saeculi.
Amen.
Offertorium
Tota pulchra es, Maria, et macula non est in te.
Tu gloria Jerusalem. Tu laetitia Israel.
Tu honorificentia populi nostri.
Tu advocata peccatorum.
O Maria, virgo prudentissima, mater clementissima.
Ora pro nobis: intercede pro nobis
ad Dominum Jeseum Christum.
Sanctus
Sanctus, Sanctus, Sanctus Dominus Deus Sabaoth.
Pleni sunt coeli et terra gloria tua.
Osanna in excelsis.
Benedictus
Benedictus qui venit in nomine Domini.
Osanna in excelsis.
O salutaris hostia, quae coeli pandis ostium,
bella premunt hostiilia, da robur, fer auxilium.
Agnus Dei
Agnus Dei, qui tollis peccata mundi: miserere nobis.
Agnus Dei, dona nobis pocem.
En els darrers anys de la seva vida passat a Düsseldorf, a partir de 1850, Schumann va sentir la necessitat de dedicar-se a composicions que, adreçades al gran públic, tinguessin una funció didàctica i pedagògica, d’orientació moral i espiritual. Si aquest objectiu havia estat al capdavant dels seus interessos fins i tot en els anys tumultuosos de la seva joventut, en la fase de maduresa la perspectiva es va transformar significativament en intencions, abandonant l’individualisme clarament revolucionari i romàntic per apropar-se a un tipus de religiositat més activa i participativa, alt i alhora arrelat a les tradicions populars.
No van ser només les tasques associades al càrrec que Schumann ocupava a Düsseldorf, el de director general de música, les que el van empènyer en aquesta direcció. Ja que si és cert que aquelles tasques consistien -a més de l’organització i direcció d’una orquestra professional i d’una societat coral d’aficionats- també en l’obligació de dues o tres actuacions musicals importants a l’any per al servei religiós catòlic, ho és igualment cert. que Schumann havia acceptat amb entusiasme aquella missió precisament perquè corresponia plenament a una necessitat fortament sentida. En una carta de gener de 1851 al seu admirador d’Oldenburg, August Strackerjan, va escriure: «Comprometre la seva força amb la música sacra continua sent el màxim objectiu de l’artista. Però en la nostra joventut estem tots massa arrelats encara a la terra, amb les seves alegries i les seves tristeses; a mesura que envelleix, les branques també tendeixen a pujar. I, com espero, aquesta edat ja no serà massa llunyana per allò que aspiro a fer”.
Segons la concepció de Schumann, la música sacra s’havia d’inspirar en un “sentiment bell, poètic i realment religiós en la seva totalitat”. Això no excloïa, de fet, al contrari, requeria que la música eclesiàstica també es dissenyés per a la sala de concerts, en una visió de l’art com a religió i la religió com a art. Les “formes artificials” com el cànon i la fuga encara s’adaptaven a l’estil de l’església; però al mateix temps era necessari que fins i tot de les construccions més hàbilment entrellaçades brillés “una melodia secreta”. I no li van faltar models a seguir en aquest sentit. A més de la música sacra de Haydn i Mozart, Schumann coneixia íntimament la Missa solemnis de Beethoven i amb el seu cor de Düsseldorf havia preparat la Missa en si menor de Bach . L’existència de cinc misses de Schubert se li coneixia des de 1835, encara que no se n’havia publicat cap abans de la seva mort; entre els Rèquiems va apreciar especialment, pel seu rigor, el en do menor, de 1816, de Cherubini; mentre que el monumental Rèquiem de Berlioz de 1837 l’havia deixat horroritzat i impressionat. A partir de totes aquestes experiències, Schumann es va reforçar per buscar el seu propi camí en el camp de la música sacra, quasi doblant-se en la composició posterior, molt poc després, d’una missa i un rèquiem.
N’hi ha prou amb dir que Schumann mai va tenir l’oportunitat d’escoltar-lo sencer durant la seva vida i que la primera representació completa va tenir lloc només l’any 1861 a Aquisgrà sota la direcció de Franz Wülner. En aquella ocasió, Clara Schumann, malgrat l’opinió poc afalagadora de Brahms, va donar el seu consentiment per a la publicació, que va tenir lloc l’any següent a Leipzig.
En musicar el text llatí de la missa, Schumann es va adherir a una concepció simfònica-coral de proporcions grans però no monumentals. La composició orquestral és la de les Simfonies, amb instruments de vent fusta i vent amb dos i tres trombons, als quals cal afegir l’orgue. El cor té quatre parts i s’utilitza sovint en una escriptura homofònica densa i compacta, gairebé tancada en si mateixa, ampliada progressivament en passatges imitatius i fugals, fins a la culminació de les dues fugues del “Sanctus”, l'”Hosanna” primer i l'”Amén” doncs. El caràcter general, però, continua orientat en un sentit íntim i recollit, quasi introvertit i malenconiós, si no ombrívol. A banda de l’elecció de la tonalitat, do menor, inusual per a una missa, predominen els tempos lents, moderats fins i tot en els apartats més rics en text, com el “Glòria” i el “Credo”. Els solistes, que només estan tres contra els quatre habituals -soprano, tenor i baix, sense contralt- no tenen gaire espai per a les seves intervencions: exclosos al principi, al mig i al final -“Kyrie”, “credi”. i Agnus Dei” són aquí seccions purament corals-, es mantenen en suport del cor també en el “Gloria” i en el “Sanctus”. Només l'”Offertorium” afegit a l’ordinari de la Missa té una marcada importància solística, amb el cant del solo de soprano acompanyat de l’orgue i el violoncel obligat El text d’aquest moment tan delicat de suspensió i contemplació dins la missa, “Tota pulchra es, Maria”, sembla indicar que la composició estava destinada a una festa mariana: vi. Tanmateix, hi ha connexions temàtiques i atmosfèriques evidents amb l’última part de les Escenes de Faust , gairebé com si Schumann soldés els elements seculars i religiosos en una única visió espiritual de decantació absorbida.
Sergio Sablich
Robert Alexander Schumann
El propòsit més elevat de l’artista és de posar tota la seva energia i coneixement al servei de la música religiosa