Opus 148
Requiem
Any 1852
Primera publicació 1865
En clau de re menor
És una missa de rèquiem que segueix el format litúrgic convencional.
Llenguatge Llatí
Indicació de temps.- Requiem – Langsam (Lentament) (Re bemoll major)
Te decet – Feierlich (Solemnement) (La major)
Dies irae – Ziemlich bewegt (Amb moviment suau) (fa sostingut menor)
Liber scriptus – In gemessenem Tempo doch nicht zu langsam (No massa lent a un ritme mesurat) (re major)
Qui Mariam absolvisti – Im massigem Tempo (A ritme moderat) (sol major)
Domine Jesu Christe! – Feierlich (Solemnement) (si menor)
Hostias et preces tibi – Dasselbe Tempo ( Mateix ritme) (si menor)
Sanctus – Dasselbe Tempo (Mateix ritme) (La bemoll major)
Benedictus – Langsam (lentament) (Si bemoll menor)
Per a Soprano, Contralt, Tenor, Baix; cor mixt (SATB)
Orquestra.-2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 corns, 2 trombes, 3 trombonins, timpans i cordes.
En els anys que va passar a Düsseldorf, a partir de 1850, Schumann va manifestar cada cop més la seva intenció de dedicar-se a composicions que, adreçades al gran públic, també tenien una funció didàctica i altament pedagògica, d’orientació moral i espiritual. Si aquest objectiu sempre havia estat al capdavant dels seus interessos, fins i tot en els anys tumultuosos de la seva joventut, el canvi de perspectiva en la fase de maduresa es va produir en el pas d’un individualisme portat a l’excés, clarament revolucionari, a un més tranquil i reflexiu. visió , popular en sentit positiu, de les tasques de l’art: on el mateix principi de la “religió de l’art”, que Schumann havia fet el seu credo artístic des que es va definir el 1830 com “religiós sense religió”. transformada significativament en intencions, abordant no només els temes elevats de la religió sinó també una religiositat més activa i participativa, tant espontània com directa.
No van ser només les tasques associades al càrrec que va ocupar a Düsseldorf, el de director general de música, les que el van empènyer en aquesta direcció. Ja que si és cert que aquelles tasques consistien -a més de l’organització i direcció d’una orquestra professional i d’una societat coral d’aficionats- també en l’obligació de dues o tres actuacions musicals importants a l’any per al servei religiós catòlic, ho és igualment cert. que Schumann havia acceptat amb entusiasme aquella missió precisament perquè corresponia plenament a una necessitat fortament sentida. En una carta de gener de 1851 al seu admirador d’Oldenburg, August Strackerjan, va escriure: «Comprometre la seva força amb la música sacra continua sent el màxim objectiu de l’artista. Però en la nostra joventut estem tots massa arrelats encara a la terra, amb les seves alegries i les seves tristeses; a mesura que envelleix, les branques també tendeixen a pujar. I, com espero, aquesta edat ja no serà massa llunyana per al que aspiro a fer”.
Segons la concepció de Schumann, la música sacra s’havia d’inspirar en un “sentiment bell, poètic i realment religiós en la seva totalitat”. Això no excloïa, de fet, al contrari, requeria que la música eclesiàstica també es dissenyés per a la sala de concerts, en una unió ideal de religió i art. Les “formes artificials” com el cànon i la fuga encara s’adaptaven a l’estil de l’església; però al mateix temps era necessari que fins i tot de les construccions més hàbilment entrellaçades brillés “una melodia secreta”. I no li van faltar models a seguir en aquest sentit. A més de la música sacra de Haydn i Mozart, Schumann coneixia íntimament la Missa solemnis de Beethoven i amb el seu cor de Düsseldorf havia preparat la Missa en si menor de Bach. L’existència de cinc misses de Schubert se li coneixia des de 1835, encara que no se n’havia publicat cap abans de la seva mort; entre els Rèquiems va apreciar especialment el en do menor, de 1816, de Cherubini, pel seu rigor, mentre que el monumental Rèquiem de Berlioz, de 1837, l’havia deixat aterrit i impressionat. A partir de totes aquestes experiències, Schumann es va reforçar per buscar el seu propi camí en el camp de la música sacra i de concert, quasi doblant-se en la composició posterior, molt poc després, d’una missa i un rèquiem.
Sergio Sablich
És una acceptació elegant i suau de la mort
Schumann afirmava que “un componia un rèquiem, per a un mateix…”.