Opus 145
Romançes i Balades per a cor i veus mixtes a cappella
Any 1849- 1851
Indicació de temps.- Cinc cançons
1 Der Schmid
2 Die Nonne
3 Der Sänger
4 John Anderson [2te Bearbeitung]
5 Romanze vom Gänsebuben
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
Llibre III
1 Der Schmidt/El ferrer
Any 1849-1851
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Munter (Animada)
Llibretista.- Ludwig Uhland (1787-1862)
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
1 Der Schmidt
Ich hör’ meinen Schatz,
Den Hammer er schwinget,
Das rauschet, das klinget,
Das dringt in die Weite,
Wie Glockengeläute,
Durch Gassen und Platz.
Am schwarzen Kamin,
Da sitzet mein Lieber,
Doch geh’ ich vorüber,
Die Bälge dann sausen,
Die Flammen aufbrausen
Und lodern um ihn.
El ferrer
Escolto el meu estimat
mentre colpeja amb el martell
que brunzeix i ressona
i se sent des de lluny,
com un repic de campanes,
a través de carrers i places.
Al costat de la forja
està el meu estimat,
quan jo passo per davant
aleshores xiulen les manxes,
s’ablama el foc
i flameja al seu voltant.
2 Die Nonne/La monja
Any 1849-1851
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Més lent)
Llibretista- Abraham Emanuel Fröhlich (1796-1865)
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
Die Nonne
Im Garten steht die Nonne
Bei Rosen in der Sonne,
Die ihr ein Kränzlein flechten
Zur Linken und zur Rechten.
Herüber aus dem Saale
Erklingt vom Hochzeitsmahle
Das Tanzen und das Singen;
Die Braut möcht jeder schwingen.
Sie kühlet hold umfangen
Am Fenster sich die Wangen;
Die Nonne schaut herüber,
Ihr gehn die Augen über:
“Wie glüht im Rosenglanze
Sie unterm weißen Kranze,
Und unter roter Rose
Erbleich ich Freudenlose.
La monja
La monja és al jardí,
al sol, al costat de les roses
que trenen una corona
a la seva dreta i esquerra.
Des de la gran sala
ressona el banquet de noces,
les danses i els cants;
tothom vol ballar amb la núvia.
Amorosament envoltada, ella refresca
la galta al vidre de la finestra,
la monja l’esguarda allà dins,
i els ulls se li omplen de llàgrimes:
“Que vermell és el seu rostre, lluent com una rosa,
sota el vel blanc,
i dessota les roses vermelles,
jo, la mancada d’alegria, empal·lideixo.”
3 Der Sänger/El cantaire
Any 1849-1851
En clau de re major
Llibretista.-Ludwig Uhland (1796-1865)
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
Der Sänger
Noch singt den Widerhallen
Der Knabe sein Gefühl;
Die Elfe hat Gefallen
Am jugendlichen Spiel.
Es glänzen seine Lieder
Wie Blumen rings um ihn;
Sie gehn mit ihm wie Brüder
Durch stille Haine hin.
Er kommt zum Völkerfeste,
Er singt im Königssaal,
Ihm staunen alle Gäste,
Sein Lied verklärt das Mahl;
Der Frauen Schönste krönen
Mit lichten Blumen ihn;
Er senkt das Aug in Tränen,
Und seine Wangen glühn.
El cantaire
El noi canta de nou perquè
ressonin els seus sentiments;
la sílfide gaudeix
d’aquest joc jovenívol.
Els seus cants resplendeixen
com les flors del seu entorn;
l’acompanyen com germans
a través del bosc silent.
Ell va a les festes populars,
canta al palau del rei,
l’admiren tots els convidats,
el seu cant il·lumina els àpats;
les més belles dames el coronen
amb flors lluminoses;
ell abaixa els ulls en llàgrimes,
i s’enrojolen les seves galtes.
4 John Anderson
Any 1849-1851
En clau de mi major
Llibretista.- Robert Burns (1759-1796), traduït per Wilhelm Christoph Leonhard Gerhard (1780 – 1858) 2ª versió
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
John Anderson
John Anderson, mein Lieb,
Wir haben uns gesehn,
Wie rabenschwarz dein Haar,
Die Stirne glatt und schön:
Nun Glätte nicht, noch Locke,
Der schönen Stirne blieb:
Doch segne Gott dein schneeig Haupt,
John Anderson, mein Lieb!
John Anderson, mein Lieb,
Wir klommen froh bergauf,
Und manchen heitern Tag,
Begrüssten wir im Lauf.
Nun abwärts Hand in Hand,
Froh wie’s bergauf uns trieb,
Und unten selges Schlafengehn,
John Anderson, mein Lieb!
John Anderson
John Anderson, amor meu,
Ens vam veure
Que corb negre els teus cabells,
El front suau i bonic:
Ara no estireu, ni arrissiu,
El bell front va quedar:
Però Déu beneeixi el teu cap nevat,
John Anderson, amor meu!
John Anderson, amor meu,
Vam pujar feliços amunt,
I molts dies alegres,
Vam saludar mentre corriem.
Ara cap avall de la mà,
Feliç com ens va fer pujar,
I a sota una feliç hora de dormir,
John Anderson, amor meu!
5 Romanze vom Gansebuben/Lletra
Any 1849-1851
En clau de sol major
Llibretista.- Ernst Friedrich Georg Otto, Freiherr von der Malsburg (1786-1824)
Per a cor i veus mixtes a cappella
Període Romàntic
Romanze vom Gänsebuben
Helf’ mir Gott, wie fliegen die Gänse,
helf’ mir Gott, wie fliegen sie all’!
‘s hütete Cimocho, seinem Orte nah’,
Gänselein und Sorgen, eine böse Schar.
Daß sie fort ihm gingen, dess’ hatt’ er kein Arg,
Leute, die nichts wissen, führen leicht sich an.
Baden in den Teichen ließ er allesamt,
seine Augen gießen mehr dazu als halb.
Wie er schaut und sieht hin sie fliegen all’,
sagt er ganz erschrocken über solchen Fall:
Helf’ mir Gott, wie fliegen die Gänse,
helf’ mir Gott, wie fliegen sie all’!
Ach, ihr meine Schmerzen, fliegt nicht ihr einmal
aus dem schweren Herzen einfür allemal?
Wie nur tut ihr Wunder noch mit meiner Qual,
macht Unmöglichkeiten möglich mir zumal!
Falsche Bartolilla, freu’ dich jetzt einmal,
giebst ja mir jetzunder nicht allein mehr Qual.
Und nun sieht er wieder, und er wieder sagt,
weil er von der Erde nichts mehr sehen kann:
Helf’ mir Gott, wie fliegen die Gänse,
helf’ mir Gott, wie fliegen sie all’!
Mein wild Mißgeschicke hängt euch Flügel an,
aber meinem Glücke sind sie abgebrannt.
Ich geh’ fort, Bartola, denn du bist mir ja
gleichfalls fortgegangen, einem Andern nach.
Immer macht mich bangen, was geseh’n ich hab’,
aber, aber daß ihr flöget, hab’ ich nicht gedacht.
Helf’ mir Gott, wie fliegen die Gänse,
helf’ mir Gott, wie fliegen sie all’!
Lletra
“Valleu-me Déu, que els ansars volen!
Val-me Déu, que saben volar!”
Guardava Cimocho al costat del seu lloc
ansars, i penes, que cures donen.
Que se li anessin descuidat està,
perquè és el que ignora fàcil d’enganyar.
A les alagunes els va deixar banyar,
que aboquen els ulls més de la meitat.
Com voli, i mira, que volant van,
espantós diu de tal novetat:
“Valleu-me Déu, que els ansars volen!
Val-me Déu, que saben volar!”
2.
“Ai angoixes meves, com no voleu
del meu trist pit per no tornar.
Com feu miracles al meu propi mal,
que impossibles coses possibles torneu.
Cruz Bartolilla contenta estaràs,
que no ets tu sola qui pena la meva dona!”
I després repeteix, tornant a mirar,
com de la terra no semblen ja:
“Valleu-me Déu, que els ansars volen!
Val-me Déu, que saben volar!”
3.
“La meva desgràcia fera, les seves ales us dóna,
perquè ja a les meves dites cremades estan.
Quítome a Bartola, que també se’n va
fugint de mi per un altre zagal.
Sempre ho vaig témer el que he vist ja;
més que voleu, mai no vaig pensar tal.”
“Valleu-me Déu, que els ansars volen!
:Val-me Déu, que saben volar!”
El seu somriure i el seu aspecte, però, després de parlar, eren els mateixos de sempre. Senyor Sch. després es va girar per mirar les flors i va anar més endins al jardí cap a la bonica vista. El vaig veure desaparèixer amb un halo gloriós al seu voltant, format per la posta de sol.