Sis estudis, en forma de cànon per a orgue
Opus 56
Any 1845
Indicació de temps.-
Nicht zu schnell (No masa ràpid) (Do major)
Mit innigem Ausdruck ( Amb una expressió sincera) ( (La menor)
Andantino (Mi major)
Innig (Intimament) (La bemoll major major)
Nicht zu schnell (No masa ràpid) (Si menor)
Adagio (Si major)
Dedicatòria Johann Gottfried Kuntsch (1775–1855)
Per a orgue o piano a pedal (Flugel)
Període Romàntic
Poc després de traslladar-se a Dresden el 1845, Schumann es va dedicar a ensenyar contrapunt a la seva dona Clara. La parella també acabava d’adquirir un accessori de pedal-piano per treballar amb el seu orgue. Aquest instrument inusual, que data del segle XVIII, és un piano equipat amb una pedalera com la que es troba en un orgue, ja sigui amb la seva pròpia caixa de ressonància i cordes separades o amb martells per colpejar les cordes del piano original. El tipus del segle XIX, el tipus que probablement tenien els Schumann, era un tauler separat dissenyat per cabre sota un piano de cua estàndard. Schumann va compondre els Sis Estudis Canònics per a aquest instrument durant la primavera de 1845.
El 24 d’abril de 1843, Clara Schumann va escriure al seu diari: «Avui hem rebut un teclat de pedals que vam llogar sota el piano de cua i que ens agrada molt. La intenció era sobretot poder estudiar obres d’orgue. No obstant això, Robert aviat es va interessar més per les possibilitats de l’instrument i va compondre alguns esbossos i estudis per al piano de cua de pedals, que sens dubte despertaran l’interès com una cosa completament nova.
Opus 58
Quatre esbossos per a orgue
Pedal- Flugel
Any 1845
1- En do menor – Nicht schenell und sehr markit (No ràpid i molt agut)
2- En do major- Nicht schenell und sehr markit (No ràpid i molt agut)
3- En fa menor- Lebhaft (Animada)
4- En re bemoll major – Allegretto
Per a orgue o piano a pedal
Periòde Romàntic
Robert Schumann és probablement més conegut per la seva gran quantitat d’obres per a piano i lieder, una música que, alimentada per imaginacions vívides i emocions lliures, representa una de les expressions més altes de l’esperit romàntic. No s’ha d’oblidar, però, que el compositor també va escriure obres magistrals per a l’orgue, un instrument que només li interessava de tant en tant però que elogiava a les seves Regles per a la casa i la vida (1850): «Si passes a prop d’una església i sents tocar l’orgue, entres i escoltes… No perdis mai l’oportunitat de practicar-lo
Opus 60
Sis fugues en el nom de Bach per a orgue
Any 1845 (datació manuscrita de cada fuga)
Dedicatòria Woldemar Bargiel (1828-1897)
Per a orgue o piano a pedal
Període Romàntic
1- En si bemoll major – Langsam(Lent)
2- En si bemoll major- Lebhaft (animada)
3- En sol major
4- En si bemoll major– Mit sanften Stimmen ((Amb veus suaus)
5- En fa major -Lebhaft (Animada)
6- En si bemoll major – Massig, nach und nach schneller (Massivament, a poc a poc més ràpid)
Complementant la reputació d’innovació en el romanticisme, Robert Schumann (1810-1856) va recórrer a formes musicals més convencionals al final de la seva carrera amb l’encoratjament de la seva dona, Clara. Això va incloure un estudi intensiu de les fugues.
El 1845, va compondre les seves Sis Fugues sobre el Nom BACH, Op. 60. Va ser la seva única obra per a orgue, tot i que va concretar que també es podia tocar al piano de pedals. Com que el Si bemol al nostre sistema de solfegi és el B alemany i el nostre B és el H alemany, Bach va poder utilitzar un motiu cromàtic de quatre notes per signar simbòlicament el seu nom en la fuga definitiva del seu Art de la fuga inacabat. Un dels molts compositors des de la mort de Bach per reelaborar el tema B-A-C-H a la seva pròpia música, Schumann es va prendre el tema diminut prou seriosament com per escriure-hi sis fugues.
La primera fuga introdueix el cicle lentament i reflexivament, amb la introducció cruda del nom de Bach. Continua amb una estructura de fuga convencional, construint sobre la somni fins a un final deliberat i contundent.
Robert Schumann va viure com un perfecte romàntic, amarant-se de l’esperit literari del Sturm und Drang (Impetu i Tempestat ), llegint a Goethe, a Heine ia Jean Paul. El seu caràcter inconformista, permanentment incòmode, la seva forma de ser ciclotímica, el van portar a convertir-se en flagell de la burgesia musical, en què, segons Schumann, es manifestaven la banalitat i el mal gust. Va fundar una mena de societat secreta, els “Davidsbündler”, i va crear personatges (Eusebius, Florestán, Meister Raro) que personificaven els seus estats d’ànim, i amb tots aquests elements va construir un món ple de fantasia–