Manfred Opus 115
Llibret
Manfred (Sol)
Primera part
La nit ha tornat, però dura
amb prou feines com dura la meva vetlla.
La meva quietud, si és quiet, no és dormir,
allarga un pensament tenaç
que no puc resistir: i el meu cor
es manté en guàrdia, els ulls tancats
però mirar dins, però visc,
Sóc un home en gestos, en aparença.
Si l’aflicció és la guia dels savis,
saber és angoixa i dolor més profund
depèn d’aquells que coneixen la veritat fatal:
l’arbre de la ciència no dóna vida,
filosofia i doctrina, de portents
Vaig investigar la font oculta
i conceptes còsmics; la meva ment
pot sotmetre-ho tot a si mateix –
però no va ajudar; He donat bé als altres,
Jo mateix he rebut bé d’ells –
però no va ajudar.
Vida, alegria, malícia,
passions, autoritats que pertanyen als altres,
va ser per a mi com la pluja a la sorra,
després d’aquella hora sense nom. Potser
a la meva condemna ja no viu en el meu cor
sense por, sense espera, sense esperança,
ni l’amor busca en mi les alegries terrenals. –
Posa’t a treballar ara! Força misteriosa,
esperits, vosaltres, de l’immens univers,
aquí et truco amb el signe poderós
que us fa els meus súbdits, – aparegueu!
Una estrella es fa visible, com si estigués enganxada a una roca. Es queda immòbil.)
Nº1 – Cançó dels esperits
Primer esperit
La teva ordre em tira cap avall
de la casa dels núvols,
fet d’aire del vespre
i brillant en boira daurada;
encara que la petició sigui impía
en raig estel·lar vaig baixar
sotmès a l’encanteri, –
ara anuncia la teva voluntat!
Segon Esperit
Al mar blau profund,
on l’ona no es mou,
on el vent és un estrany,
només la serp d’aigua s’arrossega,
on adornada amb petxines
cada nimfa els seus cabells,
com remolí d’onades
La teva trucada em va atreure, –
amunt, a l’esperit del mar
informa el que vulguis!
Tercer Esperit
On s’enfonsa
l’arrel dels Andes
tant com pugen
els cims cap al cel,
Vaig deixar el meu bressol,
perquè m’estaven allunyant
el teu encant, el teu plor.
El meu senyor és el teu dita!
Quart Esperit
La meva pàtria és l’esfera solar!
Per què em tortures a les fosques?
Els quatre esperits
El nostre aire, aigua, terra, foc
espectacle de força; som teus,
mirem enrere esperant un senyal, –
tu, criatura de fang, mana!
Manfred
Vull oblidar!
Primer Esperit
Només donem el que tenim.
Demana’ns temes, terres, poder
per tot el món, o fins i tot demanar un senyal
que sotmet tots els elements
que manem. – Tot serà teu!
Manfred
Només l’oblit, vull l’oblit de mi mateix! –
Als regnes ocults que m’estàs oferint,
no pots agafar el que et demano?
Esperit
No hi ha virtut per a això en nosaltres ni força;
però – morir!
Manfred
I ho aconseguiré de la mort?
Esperit
Som immortals, no ho oblidem,
eterns som; futur i passat
són el nostre present. –
Manfred
Des dels teus regnes t’he cridat en va,
no em pots ajudar o no vols.
Esperit
Si us plau, espereu: ens agradaria ajudar-vos!
Penseu, si coneixeu un altre regal
qualsevol que no sigui indigne als teus ulls.
Manfred
No, ningú: però – queda’t un moment –
Vull mirar-te la cara; Jo les veus
Els sento com teus, dolços i melancòlics,
música com a l’aigua; però veig
atura la gran estrella brillant,
res més. Tal com ets, mostra’m
o tots o un, en la seva pròpia forma.
Esperit (apareix en forma de dona bella)
Mira aquí!
Nº 2 – Aparició de la figura encantada
Manfred
Oh Déu, – si és així, si ets fantasma,
si em burlo de tu no ets el més benaventurat
encara ho seria! – Vull abraçar-te
i després –
(la figura desapareix)
ai, ai – el meu cor està trencat!
(Manfred cau a terra inconscient)
Nº 3 – Encanteri màgic
Quatre veus d’esperits
A l’onada la lluna es calma i brilla
la cuca a l’herba, a la llum
el foc s’uneix a la tomba
home fatu vagant pel pantà,
l’estrella cau en un vol ràpid,
el crit anomenat mussol ressona
arbustos i prats callen
a l’ombra tranquil·la dels turons:
aquí tens la teva ànima amb un senyal
i un encanteri em pertocarà.
Una veu
De les teves llàgrimes en trec suc
en què és segur, la força de la mort;
pin de la sang del cor, de l’ona
negre i profund de la font negra;
Vaig allunyar la serp del teu somriure
que sempre estava amagada en una emboscada;
He pres la gràcia dels teus llavis
que ho va enverinar tot; Ho vaig tastar
tot verí: però he trobat
que poderós és el teu verí.
Tres veus
El vial cap al teu cap
dedicar-te a l’encanteri;
mai dormir ni morir
Puc alliberar-te d’aquest dolor,
encara que invoquis la mort,
captes l’horror de la mort;
mira, l’encant t’envolta en silenci,
com una cadena ara t’envolta;
la seva sentència el cor i el sentit
t’ha passat – ara marceix!
(Manfred ressuscita del seu desmai. Veiem les primeres llums de l’alba il·luminant els cims més alts de les roques).
Manfred (sol)
Els esperits convocats m’abandonen –
la màgia que he après es burla de mi –
ni tinc més suport a les forces fosques.
– La Mare Terra,
i tu, dia jove, i tu, tu, muntanyes,
per què tanta bellesa? ja no t’estimo,
i tu, oh ull brillant del cosmos,
això ho obre tot, no arribes al meu cor.
I vosaltres, vosaltres, penya-segats, el cim ardu dels quals
m’agafa, aquí des de la vora del rierol
Vaig veure els últims avets com a arbustos
avall a l’abisme que dóna vertigen;
si un salt, un cop, fins i tot una respiració es relaxa
el meu pit sobre el pit de la roca
per al descans etern, per què m’he demora?
Sento l’empenta, però no salto.
I per sobre, jo sóc una força de retenció
la meva vida, però la converteix en una condemna.
(A la llunyania s’escolta el so de les gaites, després les campanes d’un ramat).
Nº4 – Cançó dels Alps
Oh, aquest so!
La música natural dels joncs alpins –
De fet, aquí no era un idil·li pastoral
l’edat dels patriarques – a l’aire pur
casa amb el tintineig del ramat viu;
les notes que beu el meu espirituós. -O jo ho estava
del dolç so l’ànima invisible,
la veu viva, l’harmonia de la respiració,
una alegria incorpòria, que en so
qui em va crear, acaba com va néixer!
(Durant aquestes paraules, Manfred es va aixecar cada cop més)
El caçador d’isards
(Apareix als penya-segats inferiors)
Aquí
l’isard va saltar: m’ha enganyat
el seu peu àgil; el benefici d’avui
Japhetica amb prou feines compensa. -Oh, mira!
Aquesta no és la feina, la part superior
però arriba, que ningú puja,
si no els bons caçadors.
Manfred (sense adonar-se de l’altra persona)
Tal estar gastat, com els pins trencats,
tronc sec a l’arrel infestada,
que atrau l’estat d’ànim per sentir la mort –
ser així, ser sempre així,
diferent haver estat! – Excel·lents cims
de gel, allaus que un sol alè
mou i enderroca, muntanyes aclaparadores,
arruïna’m!
El caçador d’isards
Compte, amic,
un pas i estàs perdut! – Per amor
de qui et va generar, deixa aquest cim!
Manfred (no a l’oda))
Sí, aquesta era la tomba adequada per a mi,
reposaria el cos en les profunditats:
no seria llançat entre les roques,
joc dels vents – com ara – ara passa-
amb aquest salt. – Adéu, cel riu!
No em miris severament, el meu destí
tu no ho eres. – Terra, benvinguda aquest fang!
(Quan Manfred està a punt de llançar-se pel penya-segat, el caçador d’isards l’agafa i ràpidament el tira enrere.)
El caçador d’isards
Atureu-vos, malvat! – Si estàs satisfet de viure,
la vall pura amb sang dolenta
no facis mal! – Vine amb mi – Et mantindré!
Manfred
El meu mal està al cor – no m’agafes –
la debilitat és en mi – les muntanyes giren,
m’embolcallen de ceguesa. – Qui ets?
El caçador d’isards
Aviat ho sabràs. -Ara vine amb mi…
els núvols són foscos – jo et recolzo –
aquí descansa el peu –
Aquí, agafa el pal,
Aferra’t a aquest arbust: la meva mà.
Vine – coratge –
seria un caçador! – Segueix-me!
(Mentre lluiten pels penya-segats, cau el teló.)
Segona part
Davant de la cabana del caçador als Alps bernesos. Fons pintoresc, una cascada)
Nº 5 – Intermezzo per a orquestra
El caçador d’isards (a Manfred, que està a punt d’acomiadar-se d’ell)
Sigui més feliç, senyor. Tasta el vi.
I de verema antiga; sobre les glaceres
diversos dies em va descongelar la sang –
que així sigui per a tu. – Vine, bevem junts!
Manfred
No, va! Hi ha sang seca a la vora!
Aquesta sang no degota mai a terra?
El caçador d’isards
Què estàs dient? La teva ment està destrossada!
Manfred
Sí, és sang, la meva sang, l’ona pura,
que corria per les venes dels meus pares,
i en els nostres joves un sol cor,
ens estimem amb amor prohibit.
I es va vessar: – però encara exhala,
tenyeix els núvols i em persegueix del cel,
on tu no ets, i jo mai seré.
El caçador d’isards
Paraules estranyes! Per culpa teva
veus gent en deliri on hi ha el buit.
Sigui quina sigui la teva malaltia,
l’has de portar, i la fúria és inútil.
Manfred
I no el porto? – Mira’m, soc viu.
Escolta, home, he viscut molts anys
i anys però res es compara
dels que vindran: edats infinites
en l’espai i el temps i la consciència
assedegat de mort, però insaciable!
El caçador d’isards
Tu et regales
pau Déu i penitència que et guareix,
Jo també pregaré per tu.
Manfred
No ho necessito
de les oracions, accepto la teva misericòrdia.
Adéu – Ja és hora – Gràcies i diners –
No diguis que no, és teu. – No em segueixis –
Conec el meu camí, no hi ha cap risc:
de nou, no em segueixis, això és el que vull.
(El caçador d’isards s’allunya. En Manfred s’enfila a una cornisa prop de la cascada.)
Manfred (sol)
Encara és de matí, el sol encara brilla
l’arc de Sant Martí en l’onada que cau,
i llança les columnes platejades d’aigua
baixant a l’altiplà de roques escarpades.
De la seva llum els raigs que llança més enllà.
Tantes belleses només beu els meus ulls;
i jo en aquesta dolça solitud
Comparteixo amb el sobirà del regne
el regal d’aquestes aigües. – Ara la trucaré.
(Manfred agafa aigua al buit de la mà i la ruixa a l’aire, mentre murmura l’adjuració.
Al cap d’una estona la bruixa dels Alps s’aixeca sota l’arc de Sant Martí del rierol)
Nº 6 – Aparició de la bruixa dels Alps
Preciós fantasma, que té els cabells brillants
i la gloriosa esplendor de la mirada,
qui dóna gràcia a les filles de la terra
florent, etern, en forma d’un altre món,
en una essència d’elements purs; –
bonic fantasma, et llegeixo al teu front,
mirall brillant de pau interior
que ja en si mateix promet l’eternitat,
que perdonis un fill de la terra,
que les forces fosques donen com a regal
per tractar-los, quan escaigui
els encanteris: que ell també et cridi
per poder admirar-te només un moment!
La bruixa del Alps
Fill del fang, que pot desitjar
que no està en poder dels sobirans,
àrbitres del desconegut?
Manfred
Un regal, i tanmateix
per què et torno a dir si és impossible?
La buixa del Alps
No ho sé: doncs que ho digui la teva boca!
Manfred
Bé, si em tortura, no importa,
sons alts val la pena. En els primers anys
la ment ja va descartar els camins dels altres,
ni mirava el món amb ulls d’homes;
la seva set no era la meva,
la seva espera no era el meu objectiu.
Així que vaig baixar a la cova
de la mort en un camí solitari,
la seva causa explorant els seus efectes,
i dels ossos, de la pols podrida
conclusions excomunicades que vaig treure.
Llavors vaig consagrar les nits dels anys i dels anys
a les ciències arcanes, llegat remot.
Però amb coneixements
va créixer la set, la força, l’orgull
de tanta llum doctrinal, quan…
La bruixa dels Alps
Continua!
Manfred
Per desgràcia, estava allargant la discussió
magnificant els meus poders vans,
perquè ara toco el nervi del turment –
Però que passi! – No t’he mencionat
pares, sense cònjuge, sense vincles
d’humanitat o de sang relacionada;
Els tenia, sí: però no m’importava…
Però un –
La bruixa dels Alps
Acaba! No tens defensa!
Manfred
Ella era semblant a mi: els seus ulls,
el cabell, la cara, fins i tot l’accent
de la seva veu, tot em era igual;
però la bellesa era més suau i refinada.
La vaig estimar i la vaig perdre…
La bruixa dels Alps
La teva mà?
Manfred
No la mà, el meu cor va trencar la seva,
va mirar dins meu i es va marcir. Sí, sang
Vaig vessar, però no aquesta sang, es va vessar…
El vaig veure, no el vaig poder arrestar.
La bruixa dels Alps
I a ella –
un ésser de la raça que menysprees –
sacrifiques la nostra alta ciència,
i t’humilies a la mortalitat – lluny!
Manfred
Filla, de l’aire, et dic, des de llavors…
però les paraules són un alè, mira’m
mentre dormo o tu mires amb mi despert!
La meva solitud ja no està sola,
a les Fúries és ple; – a la nit
Grunyo i espero la llum del matí,
aleshores fins al vespre m’execro; –
Prego en va per la gràcia de la bogeria.
Vaig desafiar la mort i, en canvi, en el xoc
dels elements que l’ona em va evitar,
cada risc passat sense efecte –
la mà freda del dimoni immite
em lligava amb un cabell ferm.
La bruixa dels Alps
Potser conec la salvació.
Manfred
Per salvar-me
despertar els morts o donar-me el son.
La bruixa dels Alps
Aquí s’acaba el meu poder; però si
promets obediència a la meva voluntat
i als controls, aquest serà el rescat.
Manfred
No ho prometo! -Obediència?
A qui? als fantasmes que el meu comandament doblega?
Seré esclau dels esclaus que convoqui? Mai!
La bruixa dels Alps
No tens paraules més suaus? Pensa de nou!
Compte, abans de negar-te.
Manfred
Vaig dir!
La bruixa dels Alps
I així sigui! – Puc anar – digues-ho!
Manfred
Vés-
(La bruixa dels Alps desapareix)
Manfred (sol)
Ens burlem de la por i del temps:
els dies passen un darrere l’altre,
satisfets de vida tenim por de la mort. –
– Busco ajuda
en la ciència coneguda per mi, – dic els morts
i demano que tinguem por de passada:
només la tomba és una resposta inexorable.
Si no visqués, viuria la persona que estimava,
i viuria, si no hagués estimat,
en plena bellesa, cada alegria
donant i acollidor. En canvi, ara ella
què és de totes maneres? amb dolor per culpa meva,
un què – horrible pensament- o res.
D’aquí a unes hores ja no tindré dubtes…
en aquesta hora tinc por del que m’atreveixo:
fins a aquesta hora no s’ha escapat de la meva mirada
els fantasmes, bons o sinistres, – i ara tremolo
i sento una rosada freda al pit;
Faig el que més odio: cada fàstic
repte humà. – S’acosta la nit.
El palau d’Ahriman. Ahriman al tron, que és un globus de foc, envoltat d’esperits.
Nº 7 – Himne dels esperits
Himne dels esperits
Salut al nostre sobirà! Senyor de l’aire i de la terra!
Els núvols i les ones viatgen, – la seva mà
regeix els elements, i aquests
el seu assentament al primer no s’enfonsa res!
Respira – el vent confon el ball de les onades;
Ell parla – el rugit ressona del foc dels núvols;
Mira: el sol amaga la seva brillantor;
Es mou: el món tremola i es trenca!
Si el seu peu fa un pas, esclaten volcans;
el contagi és la seva ombra; en els cels brillants
el cometa anuncia el seu pas:
En la seva ira, crema i aniquila els planetes.
Sobre altars sagnants la terra li rendeix homenatge;
la seva, tributària, és la mort; la vida li pertany
i li porta agonies infinites com a regal; –
de tot el que és, té l’esperit!
(Entreu als destins.)
Primer parc
Glòria a Ahriman! A la terra
la seva força augmenta – el que ha imposat,
van dir les germanes i jo també estàvem preparats.
Segon parc
Glòria a Ahriman! Nosaltres, els homes dels quals
ells s’inclinen el cap, nosaltres al tron.
Tercer parc
Glòria a Ahriman! Dona el cap.
Un esperit
Qui ve aquí? Un home?
Fill del càstig, marginat imprudent,
doblega el genoll, suplica!
Segon esperit
És conegut per mi –
és un mag poderós i molt hàbil!
Tercer esperit
Esclau, agenolla’t i suplica! Tu ignores
nostre i el vostre senyor? Tremola i escolta!
Nº 8 – Cor
Tots els esperits
Cara al fang, avall, fang maleït,
criatura de la terra, o tem el pitjor!
Manfred
Ho sé, però ja veus, no cedeixo.
Que s’inclini davant els qui el dominen,
a la poderosa immensitat, a aquell pare
qui no li dóna domini – agenollar-se
i ho faré amb ell.
Nº 9 – Cor
Els esperits
Aixafar el cuc,
trenca-ho a trossos!
Primer parc
No, espera!
Rei de les forces fosques, aquest home
no és de llinatge innoble, i ho demostra
la figura i el gest; el seu dolor
tenia una naturalesa eterna, com la nostra.
El seu pensament el va situar més amunt
de la raça terrenal, va revelar
el que també ens sap: que la doctrina
no dóna alegria i és intercanvi científic
entre la ignorància i la ingenuïtat ximple. –
Què vols?
Manfred
No espero una resposta de tu.
Torna a cridar els morts: la pregunta és per a ells.
Primer parc
Accepta, gran Ahriman,
les expectatives d’aquest home?
Arimane
Sí.
Primer parc
Quin vols mirar?
Manfred
El sense tomba; Astarte!
Nº 10 – Invocació d’Astarte
Primer parc
Ombra, espectre,
qui siguis,
que potser el guardes
en tot, en part,
l’aparença nativa,
el cos de pols,
les restes caigudes
a les mans de la terra –
aixeca’t com eres
del ventre funerari,
i cara i figura
rescata dels cucs.
Aixeca’t! – Aixeca’t! – Aixeca’t!
Qui t’ha empès ara t’està esperant!
(El fantasma d’Astarte apareix i s’atura al centre.)
Manfred
Això és la mort? Color a les galtes –
però puc veure clarament, no és un vermell brillant,
només és febre, com una falsa ardor
amb què la tardor tenyeix fulles mortes.
I és ella mateixa! Déu meu, tinc por
hora de contemplar-ho! – Astarte! – No,
No sé com parlar-li – que em parli –
perdona’m o condemna’m!
El parc
Per la força que va trencar
la teva tomba a les fosques,
parla amb qui parlava,
si no, a nosaltres que hem trucat.
Arimane
Cedir al meu ceptre, esperit! –
Nº 11 – Discurs de Manfred a Astarte
Manfred
Tu escoltes,
escolta’m, Astarte! Oh estimada, parla!
He patit molt, i el patiment dura…
Oh, mira’m! La tomba t’ha canviat
no més del que et sembla. Em vas estimar
massa, així que jo tu: no podríem
torturen els uns als altres, encara que siguin extrems
Llàstima que fos l’arbre que ens agradava.
Digues-me que no m’odies, que és el meu torn
el càstig per a tots dos – això
tu pertanys als benaventurats – i jo a la mort;
fins aquí quin és l’objecte del meu odi,
conspira per lligar-me a l’existència –
a una existència, sí, m’horroritza
l’etern que és una extensió de la vida.
No tinc pau i ignoro el que demano;
Només sento el que ets i el que soc jo,
i abans de morir escoltaré
la veu que era música – ah, parla!
En el silenci de la nit et vaig trucar,
espantant els ocells al fullatge,
el llop de muntanya, i les coves
en va es van fer ressò del teu nom,
tothom em va respondre – respon
He sentit de fantasmes i d’homes: et quedes en silenci.
Oh, parla amb mi! Les estrelles en llarga vetlla
Vaig buscar, i al cel et vaig buscar
en va. Parla! He caminat per la terra,
Sé que ningú s’assembla a tu. – Parla!
Ja veus, els enemics del voltant tenen pietat,
No els temo, només pateixo per tu. –
Parla amb mi! Encara que sigui ràbia, però tu parles,
no importa què -sempre que t’escolti-
de nou, només una vegada més!
L’espectre d’Astarte
Manfred!
Manfred
Sí, visc al so de la teva veu!
Astarte
El turment a terra cessarà demà!
Adéu!
Manfred
Una paraula! – Em perdones?
Astarte
Adéu!
Manfred
Ens tornarem a veure?
Astarte
Adéu!
Manfred
Una paraula de misericòrdia, m’estimes?
Astarte
Manfred!
(L’esperit d’Astarte desapareix)
El parc
S’ha anat, ja no hi ha trucada;
la seva dita tindrà efecte. – Torna a la terra!
Encara tens preguntes
al nostre alt sobirà o a nosaltres?
Manfred
No!
El parc
Així que adéu per molt poc temps!
Manfred
Així que ens veurem a la terra? o on? –
Serà com vulguis: per favor
Estic en deute amb tu. Adéu a tu!
(Manfred marxa)
(El teló cau.)
Tercera part
Una sala al castell de Manfred
Manuel
Només una nit com aquesta; També
el núvol vermell estava parat sobre l’Eiger. –
Com el comte Manfred en aquesta torre avui
estava immers en qüestions desconegudes per nosaltres,
però el seu únic company era amb ell
de les seves vetlles, de les seves excursions,
l’única de les criatures a la terra
semblava estimar, com la sang mana.
Donna Astarte, el seu -prou- ve.
Manfred
És tard?
Manuel
El sol es posarà en una hora.
I serà una tarda preciosa.
Manfred
Digues-me,
tot està disposat a la torre,
com vaig fer la comanda?
Manuel
Senyor, tot està preparat!
Aquí està la clau, aquí està el cofre.
Manfred
Bé,
ja pots anar-hi.
(Manuel surt).
Nº 12 – Em ve pau
Manfred (sol)
Em ve una pau,
una tranquil·litat indescriptible, que mai
primer va ser a la vida que vaig conèixer. –
Si no sabíeu que les il·lusions
el més estrany és la filosofia,
frivolitat de la xerrada acadèmica,
això ens confon: potser podria dir
que el gran secret i la salut esperada
que siguin els meus descobriments i la meva possessió.
No durarà, almenys el conec:
nous sentits s’aboquen als pensaments,
i a les taules de memòria
M’agradaria marcar el sentiment. –
(Entra l’abat)
L’abat
Pau
a tu, comte Manfred!
Manfred
Pare pietós,
benvingut! Tu portes a casa meva
honor i santedat.
L’abat
Oh, així va ser! –
Sense més preàmbuls però: – aquesta missió
La meva edat, zel, vestit ho explica;
encara que descuidat, la nostra proximitat
sigues el meu herald. Rumors estranys
i de naturalesa infame es van estendre,
s’entrellacen amb el teu nom, amb el teu nom noble
per la història centenària: que ell
qui el porti avui, passa-ho intacte!
Manfred
Continua. – Vaig amb compte
L’abat
Es diu
que manegues coses prohibides,
que t’entretingues amb poders foscos
i amb malvats espectres, quins enemics
cap al cel, travessen els avencs morts.
Manfred
I qui t’ha informat d’aquestes coses?
L’abat
Els germans pietosos del claustre – i aterrits
els pagesos, i la teva gent també
et mira i amenaça la teva vida.
Manfred
Pren-ho.
L’abat
Jo et salvo, no et mato.
Manfred
Ho vaig sentir. – Escolta la meva resposta:
el que mai he estat, el que soc,
jutja Déu: no busco un defensor
entre els homes. Si peco contra els teus
preceptes, demostrar-ho i castigam.
L’abat
Fill, jo no parlo de dolor, de perdó
i de penediment – rau en tu mateix
l’elecció del rescat extrem – llavors
les normes de la fe m’atorguen
la força per netejar el teu camí
del pecat als pensaments d’esperança.
Manfred
Pare, cap sacerdot no té poder
ni en l’oració hi ha màgia -en qualsevol forma
també fa dejuni o penitència,
ni agonia – per una càrrega massa pesada.
El turment innat de la pròpia angoixa,
remordiment, que sense por
de l’infern, amb silenciosa arrogància
el cel a l’infern, ni això
la memòria prové d’un esperit lliure
allunyar els seus pecats, errors i penes
que es va infligir a si mateix; ni amenaça de turment
cap jutge com el propi
ànima maleïda.
Respecto, vell,
el teu despatx, els teus anys; i la intenció
honor devot, encara que sigui en va;
no em digueu dur, si ara per respecte
T’he de negar molt més que a mi mateix
altres paraules, i per tant – adéu per sempre!
L’abat (se’n va)
Podria haver-se convertit en un gran home:
té la força per unir coses precioses
elements per a un efecte gloriós.
Ho tornaré a intentar, quina salvació
aquestes persones són dignes; Ho intento tot
amb bons propòsits, i ho segueixo amb prudència.
(L’abat surt.)
(Entra Manuel).
Manuel
Em vas dir que esperés a la posta de sol:
el sol es pon, senyor, sobre les muntanyes.
Nº 13 – Adéu al sol
Manfred
I per això vull contemplar-ho.
(va a la finestra del saló).
Àlbum gloriós,
de l’ídol de la naturalesa primordial,
de la raça poderosa i exuberant
dels gegants generats pels àngels
i per les belles filles de la terra,
que va atreure els esperits al món
i els va seduir – gloriós disc,
tu veneraves, davant el secret
va ser revelat de la teva naturalesa,
primer ministre del Totpoderós,
vas embruixar els pastors de Caldea,
que va caure en la pregària! Déu corporal,
símbol del Desconegut, que t’ha escollit
com el seu mirall! Tu, estrella de les estrelles,
centre de l’univers, tu que dónes
el món habitable, que tu governes
cors i colors dels que acullen els raigs!
Tu governant de l’any, de les zones
i la seva gent! Portem
la teva llum amagada a les ànimes
i a les cares; t’aixeques i brilles
i les postes de sol sempre brillen. Adéu!
No et tornaré a veure mai més! Et pertanyia
la meva primera mirada d’alegria i amor,
benvingut l’últim; no ho pots alleugerir
aquell a qui el regal de la vida càlida
va ser fatal. Ha desaparegut: i el segueixo!
(En Manfred comença a marxar.)
L’abat
Encara prego, senyor, la meva visita
perdó i humil zel no t’ofen
pel seu afany, i si hi ha maldat
que caigui sobre mi: si hi ha santa gràcia
beneeix el teu cap, – i jo diria: el cor.
Manfred
El meu temps ja està comptat: les meves accions
pesar; va! – Si et quedes, estàs en perill.
L’abat
No vols amenaçar-me?
Manfred
No;
Només dic: el perill és a prop,
Vull avisar-te.
L’abat
Què vols dir amb això?
Manfred
Mira això! – Ho veus?
La figura del geni malvat sorgeix, al principi confús, després apareix cada cop més clara).
L’abat
Res
Manfred
Mira de nou,
amb l’ull fix: – digues, què veus?
L’abat
Què m’ha d’espantar, i no tinc por.
Manfred
No tens cap motiu – no et farà mal –
però la mirada et congela les extremitats
vell. Jo dic: vaig fugir
L’abat
I responc:
no abans de lluitar amb el malvat.
Manfred
No el vaig trucar: ve sense convidar-lo.
Parla, quina és la teva missió?
L’esperit
Vine tu!
L’abat
Qui ets, criatura desconeguda? – Parla!
L’esperit
El geni d’aquest home. -Veniu! Ja és hora.
Manfred
Estic preparat per a qualsevol cosa, però no ho sé
quin poder em crida.
Qui t’ha enviat?
L’esperit
Ja ho sabràs, ara vine!
Manfred
He dominat poders més forts,
He frustrat el vostre senyor. Marxa!
L’esperit
Home, ha arribat el moment! -Vina amb mi!
Manfred
Sabia i sé que arriba el moment,
però no dono la meva ànima a gent com tu:
va! Com vaig viure, em moro, estic sol!
L’esperit
Així que truco als germans. – Vinga, aixeca’t!
(Sorgeixen més esperits.)
Manfred
Et rebutjo, torna, encara que escolti
dins meu que l’ànima desapareix;
i no em rendeixo tant com la respiració
bufa sobre tu menyspreu i força mortal
He marxat a la lluita, fins i tot amb fantasmes:
només em portaràs peça per peça.
Per descomptat, sé que aquesta és l’última hora
i no et tracte ni un moment;
No estic lluitant contra la mort, sinó tu
i aquells diables al voltant; el meu poder
No ho vaig adquirir tractant amb escoria;
Compto amb la meva força – I et rebutjo, –
T’ataco, t’allunyo de la meva vista! –
L’esperit
Però els teus crims et tenen…
Manfred
Què t’importa?
Els delictes seran castigats
altres i grans delictes? – A l’infern!
No pots fer res amb mi, això ho sento;
no em portaràs mai, mai, això ho sé;
el que vaig fer, ho vaig fer; dins del port
un turment que no creix amb el teu:
la ment, que és immortal, n’és la responsable
dels seus pensaments, el mal i el bé; –
està lligat al dolor i l’alegria
des de la consciència del seu propi mèrit.
No em vau temptar mai, ni ho vau poder;
No sóc el teu joc ni la teva presa,
M’he destruït a mi mateix; i em destrueixo
per al futur. – Fora – enemics covards!
Mira, la mort m’apodera de mi, no tu!
(Els dimonis desapareixen.)
Nº14 – Orquestra
L’abat
Ai, que pàl·lid ets! -els llavis són blancs-
Ell jadeja el pit – sona un boqueteig
a la gola. – Aixequeu les oracions al cel.
Nº 15 – Cançó de convent
Cor del claustre llunyà
Rèquiem aeternam
Dona eis domini
Manfred
I finalment, el meu ull no et veu
ennuvolat, tot gira, tremola
la terra gairebé sota meu. Adéu, –
dóna’m la mà!
L’abat
I fred -al cor-
O tornar a pregar, ai! doncs te’n vas?
Manfred
Ancià, no és difícil morir!
(Manfred mor).
L’abat
I desaparegut, el seu esperit fuig del món.
Cap a on? -tremolo de pensar-hi. – Ha marxat!
Cor a distància
Et lux perpetua
Luceat deis!
(El teló cau.)
(Traducció de l’alemany de Franco Serpa)
Patint d’al·lucinacions auditives en aquella època, Schumann va aconseguir teixir melodies i harmonies que confereixen a Manfred una qualitat mística, que persisteix fins als nostres dies.