Escenes de Faust WoO3 A3
Any 1844- 1853
En clau de re menor
Indicació de temps.- En tres parts i set escenes per a solistes, cor i orquestra
Orquestra:- Flautí, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, tuba, timbales, arpa i cordes.
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749-1831)
Llenguatge.- Alemany
Obertura
En re menor
Indicació de temps.-Langsam fierlich (Lentament, solemne), en re menor – Langsam fierlich (Lentament, solemne) en re major
Primera part
N. 1 Jardí
Margarida al braç de Faust; Marta i Mefistofele caminen amunt i avall.
Faust
Quan vaig entrar al jardí,
Àngel, em vas reconèixer de seguida? Nicht schnell, en re menor
Margarida
No te n’has adonat? Vaig baixar els ulls.
Faust
I tu, perdones la llibertat que em vaig prendre?
El que em vaig permetre sense vergonya
mentre sortia de la catedral?
Margarida
Em va sorprendre; no m’havia passat mai.
Ningú podria dir res dolent de mi.
Ah, vaig pensar, que ell, en el meu comportament
Has vist alguna cosa descarada, alegre?
Semblava que era el que ella tenia en ment
anar-hi ràpidament, amb aquella noia.
Però ho confesso: no sé què em va començar
dins, de simpatia per ella. Però
Estava molt enfadat amb mi mateix
que no em podria enfadar més amb ella.
Faust
Estimada!
Margarida
Disculpeu, només un moment.
(Agafa una margarida i arrenca els pètals un darrere l’altre).
Faust
Per fer què? Un munt?
Margarida
No, només és un joc.
Faust
Com? No ho entenc.
Margarida
Va! Es riurà de mi.
(Navega per la flor, xiuxiuejant per a si mateixa.)
Faust
Què està xiuxiuejant?
Margarida
(En veu baixa)
M’estima, no m’estima…
Faust
Cara dolça del cel!
Margarida
(Continuant)
M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima…
(Arrencant l’últim pètal, feliç i dolç)
Ell m’estima!
Faust
Sí; la meva petita estimada! Que aquesta paraula de flor
que sigui per a tu com la veu de Déu! Ell t’estima!
Enteneu què vol dir? Ell t’estima!
(Ell li agafa les mans.)
Margarida
Estic tremolant per tot arreu.
Faust
Oh, no tinguis por. Aquesta mirada,
aquestes mans que t’agafen, t’ho diuen
allò que és inexprimible:
donar-te tot és felicitat
viure en si mateix, que ha de ser etern.
Mefistòfeles
És hora de separar-se!
Marta
(Entrant)
Sí, ja és tard, senyor!
Faust
No et puc acompanyar?
Margarida
La meva mare podria… adéu!
Faust
He d’anar llavors? Adéu!
Marta
Adéu.
Margarida
(Amb transport)
Ens veiem aviat!
N. 2 Bastió
(En una fornícula de les parets hi ha una imatge de la Mater Dolorosa. Tests de flors)
Gretchen (Margarida)
(Posa flors seques en gerros)
Gira amb misericòrdia
la teva mirada al meu dolor,
oh dolorós!
Amb l’espasa al cor
i infinits turments
veus morir el teu Fill.
El Pare vés amb compte
i sospirar a Ell
pel seu, el teu dolor.
Qui pot escoltar
com em busca
dolor als ossos?
Què fa que el meu pobre cor s’angoixi,
de què tremolos, de què sospires,
Només tu ho saps, tu sol!
Allà on vagis
ah, que trist, que trist,
aquí, al fons del meu pit!
I si em quedo sol,
ah, quines llàgrimes, quines llàgrimes,
i se’m trenca el cor.
Estic mullat de llàgrimes
els gerros de l’ampit de la finestra
quan, aquest matí,
He triat les flors per a tu.
El primer sol brillava
clar a la meva habitació.
Em vaig aixecar del llit
ja amb tot el meu turment.
Ajuda’m, salva’m
de vergonya i mort!
Gira amb misericòrdia
la teva mirada al meu dolor, oh Dolorosa!
N. 3 Catedral
Langsam (Lentament) en re menor
Gretchen, que diferent
quan encara és completament innocent
aquí et vas acostar a l’altar,
vas escriure oracions del teu llibret gastat
i vas dividir el teu cor
entre els jocs de la infantesa i el Senyor!
Gretchen!
On estàs amb el cap?
On és la teva ment? En cor
quin crim portes?
Pregueu per l’ànima de la vostra mare
que per culpa teva va morir del son
a llargs, llargs turments?
De qui és la sang de la teva porta?…
I sota el teu cor
alguna cosa no es mou i ja viu
quina angoixa tu i ell mateix
amb el futur que madura
dins la seva presència?
Margarida
Ah, turment, ah, si pogués
perdre’ls, aquests pensaments
que aquí, que allò
Encara que no vull córrer cap a mi!
Cor
El dia de la ira, aquell dia
Dissoldrà el segle en brases.
L’esperit maligne
Quin terror t’atrapa!
Sona la trompeta
Les tombes tremolen!
I des de la pau de les cendres fins a les tortures del foc despertat, el teu cor torna a bategar!
Margarida
Tant de bo estigués lluny d’aquí!
És com el so de l’orgue
em va treure la respiració
i el cor al fons
Em turmentava el cant.
Cor
Així, quan el jutge s’asseu,
tot allò que s’amaga serà revelat
Res quedarà sense dir.
Margarida
Estic sufocant aquí!
Els pilars
em tanquen, la volta
m’oprimeix!… Aire!
L’esperit maligne
Amaga! No es queden
culpa i vergonya oculta.
Aire? Llum?
Ai de tu!
Cor
Què diré doncs, pobre home?
A quin mecenes hauria de preguntar?
Quan és amb prou feines segur?
L’esperit maligne
S’allunyen de tu
els escollits la cara.
Qui és pur està horroritzat
per estendre les mans.
Ai!
Cor
Què diré doncs, pobre home?
Margarida
Tanca! Les sals!…
(Es desmaia.)
Segona part
N. 4 Lloc agradable
Ruhig (Tranquil) / Etwas bewegter (Una mica més mogut) en si bemoll major/ mi menor
(Faust estirat en un prat florit, cansat, inquiet, buscant son.
Capvespre. Un cercle d’esperits, petites figures rient, avions i girs.)
Ariel
(Cant, acompanyat d’arpes eòliques)
Tu que en el cercle aeri encercles aquest cap
segons el noble costum dels elfs mostreu-vos aquí.
L’atroç conflicte del cor, calma’l,
les fletxes amargues ardents del remordiment, allunya-les,
purificar el seu interior de l’horror que va experimentar.
Hi ha quatre vigílies de descans nocturn:
ara sense dubtar-los completeu amb amor.
Primer inclina el cap sobre el coixí fresc,
llavors la rosada que s’aixeca de les ones del Lete el banya.
Les extremitats rígides aviat s’allunyaran
quan a l’alba descansarà el dia refrescat.
La missió més bella dels elfs complerta:
torna-ho a la llum santa.
Cor
(sol, dos o més, alternant i junts)
Quan l’aire s’escalfa profundament
per l’arc verd de la plana,
vapors dolços, vels de boira
cau el capvespre.
Respira un repòs dolç i suau,
el cor es calma en la quietud de la infantesa
i als ulls de l’home esgotat
tanca les portes del dia.
Ja ha baixat la nit profunda,
pietós arribes estrella a estrella,
grans llums, espurnes mínimes,
brillen a prop, brillen lluny:
brilla aquí al mirall del llac,
brillen a la nit clara.
D’alta quietud beneït segell
la lluna regna en plena brillantor.
Les hores ja han passat,
l’alegria i el dolor han desaparegut.
Sent-ho dins teu: curaràs!
Creu en el nou look del dia!
Les valls tornen a ser verdes, els turons es desenvolupen,
vesteixen el fullatge per a ombres de quietud
i en una oscil·lació de plata es mouen
agita els grans cap a la collita.
Per satisfer el desig rere el desig
mireu l’esplendor d’allà!
Ara el que t’envolta és la llum:
dormir és una closca, llença-la!
No et demores, atreveix-te!
La multitud es passeja vacil·lant:
però l’ànima digna pot fer-ho tot
qui pretén i actua immediatament.
(Un immens rugit anuncia que el sol s’acosta)
Ariel
Escolta! És el rugit de les Hores!
A l’oïda de l’esperit ja ha nascut
el nou dia és fort.
Les portes de roca gemeguen,
Les rodes de Phoebus rugeixen mentre corren.
Que tumultuosa és la llum!
És una trompeta, és un bucc, enlluerna
l’ull, l’oïda queda meravellada.
L’inaudit, ningú ho pot escoltar.
Introduïu-vos a les ulleres
de les flors, silencioses, més endins,
entre les pedres, sota el fullatge!
Et fa sord si t’arriba.
Faust
Renaixement les venes de la vida palpiten
per saludar dolçament l’alba de l’èter.
T’has quedat, terra, ferma fins i tot aquesta nit
i recreava respiracions als meus peus.
Ja aprens a embolicar-me d’alegria:
despertes i mous una voluntat decidida
lluitar incansablement per una existència superior…
Mira allà dalt! Els cims gegants de les muntanyes
ja anuncien l’hora més solemne:
primer gaudeixen de la llum eterna
que més tard baixa fins a nosaltres aquí baix.
Ara es dóna una nova claredat i nitidesa
als vessants verds dels prats de l’alp
i a poc a poc es relaxen cap avall.
El sol surt!… Ah, les pupil·les que el dolor travessa
Ja me’n vaig enlluernat.
I així és, quan una esperança ansiosa
al desig més alt que significa confiat
penetra portes amples, per complir-se.
Però amunt d’aquells abismes eterns esclata
un excés de flama: i parem sorpresos.
Volíem encendre la torxa de la vida:
un mar de foc ens embolcalla. I quin foc!
És l’amor, és l’odi que ens crema i ens tanca,
dolor i alegria que s’alternen tremendament
perquè puguem tornar a aterrar la nostra mirada
per protegir-nos amb els vels més joves?
Així que, que el sol es quedi darrere meu!
La cascada que trona entre les roques,
mirar-la fa que la meva alegria cobreixi cada cop més vida.
De salt en salt ara cau i en mil
i es perden mil rieres
a l’aire xiulen escumes.
Però a partir d’aquesta tempesta el sobirà emergeix i gira
l’arc de Sant Martí immòbil i canviant,
de vegades de disseny pur, de vegades difós al cel
i la fresca irradia al voltant de l’avió un calfred!
És una figura de l’acció humana.
Medita-hi i ho entendràs millor:
només en els colors del seu reflex podem posseir la vida.
N. 5 Minyit
Schnell (Ràpid) en si menor
(Entren quatre dones grises)
La Primera
Em dic Mancança
La Segona
Em dic Insolvència.
La Tercera
El meu nom és la Preocupació.
La Quarta
El meu nom és la Necessitat.
Les Tres
La porta està tancada. No podem entrar.
Allà hi viu un home ric. No hauríem d’entrar.
La Mancança
Allà em quedaria reduïda a una ombra.
L’Insolvència
Jo quedaria reduïda, allà, al no res.
La Necessitat
Mimat i delicat de mi la cara es gira.
La Preocupació
Germanes, no podeu, ni heu d’entrar.
The Cure, s’arrossega pel forat de la pany.
(La cura desapareix)
La Mancança
Lluny, lluny d’aquí, germanes grises, aneu.
L’Insolvència
Em quedaré a prop teu.
La Necessitat
Seré als teus talons, jo, el barri.
Les Tres
Els núvols migren, les estrelles desapareixen,
Enrere, enrere! De lluny, de lluny,
ve la nostra germana, ve la mort.
Faust
(Al palau)
Vaig veure quatre venir, només tres marxar.
No he pogut entendre el significat del seu discurs.
Semblava així: angoixat.
Va seguir una paraula fosca: mort.
Sonava buit, com un fantasma, sord.
Cap a un espai lliure encara no
Vaig obrir el meu camí. podria
elimina la màgia del meu camí,
pots oblidar completament les fórmules de fades
i com un home només està davant teu, Natura,
ser una criatura humana llavors valdria la pena.
Vaig ser una vegada, abans de buscar a la foscor
i blasfemar, maleir el món i jo.
L’aire és ara tan espes amb aquests fantasmes,
que ningú més sap com evitar-los.
Atrapat al matí i al vespre a les xarxes de la superstició:
senyals, aparicions, advertències…
I, espantats, ens quedem sols.
La porta cruixen i ningú s’avança.
(Amb un inici)
Hi ha algú?
Preocupació
La pregunta requereix un sí.
Faust
I tu, qui ets llavors?
La Preocupació
Hi seré una vegada.
Faust
Surt d’aquí!
La Preocupació
Estic on necessito estar.
Faust
(Al principi furiós, després més tranquil, amb ell mateix)
Aneu amb compte i no digueu cap paraula màgica!
La Preocupació
Si cap oïda m’escoltés,
Deu estar tronant al teu cor;
En forma transformada
Exerc una violència ferotge:
Als camins, a l’onada,
company eternament ansiós,
Sempre trobat, mai buscat,
Tan afalagada com maleïda! –
No has conegut mai la preocupació?
Faust
Jo estava corrent pel món!
Vaig agafar tots els desigs pels cabells,
El que no era suficient, ho vaig deixar anar
El que se’m va escapar, ho vaig deixar anar.
Només he desitjat i només he aconseguit
I volia de nou i així amb poder
La meva vida va assaltar grans i poderoses.
Però ara fes-ho amb prudència, fes-ho amb cura.
La Preocupació
Sigui qui tingui una vegada,
Tot el món no li serveix de res:
davalla la foscor eterna,
El sol ni surt ni es pon,
Amb sentits externs perfectes
Les tenebres habiten dins,
I sap de tots els tresors
No prendre possessió de tu mateix.
La felicitat i la desgràcia es converteixen en grills,
Mor de fam en abundància,
Sigui alegria, sigui plaga,
Si ho posposa a un altre dia,
Només esperem el futur,
I així no acabarà mai.
Faust
Fantasmes impies! així et tractes
La raça humana mil vegades;
Transformes fins i tot dies indiferents
En un horrible embolic de turments enredats en la xarxa.
Els dimonis, ho sé, són difícils de desfer,
El vincle espiritualment estricte no es pot separar;
Però el teu poder, oh preocupació, és rampant i gran,
No la reconeixo!
La preocupació
Descobriu amb quina rapidesa
Allunya’t de tu amb malediccions!
Les persones són cegues durant tota la vida:
Bé, Faust, al final es converteix en tu!
(Ella bufa a la seva cara)
Faust
(Encegat)
La nit sembla penetrar més profundament,
Sol dins, brilla una llum brillant:
El que he pensat, m’afanyo a complir;
Només la paraula del Senyor dóna pes.
Aixequeu-vos del campament, criats! Home per home!
Fes-te veure feliç allò que he concebut amb valentia!
Agafa l’eina! Pala remou i pala!
El que s’ha marcat s’ha d’endevinar de seguida.
Per ordre estricte, diligència ràpida
S’atorga el premi més bonic;
Perquè s’aconsegueixi l’obra més gran,
Una ment és suficient per a mil mans.
N. 6 Pati gran davant de l’edifici
Ziemlich rasch (Molt ràpid) en re menor
Torxes
Mefistòfil
(Cap, com a supervisor)
Endavant! vine! Entra, entra!
Lèmurs tremolants,
Formada per lligaments, tendons i ossos
Mitges natures arreglades!
Lèmurs
Amb Cor
Aquí estem immediatament a les vostres ordres;
i, com a mig entenem,
és una gran propietat
que dependria de nosaltres.
Aquí teniu les estaques apuntades,
la cadena de mesura.
Però per què ens van trucar?
Ens ho vam oblidar.
Mefistòfil
No s’aplica cap esforç artístic aquí!
Procediu només segons les vostres pròpies masses:
Que el més llarg s’estigui llargament!
La resta esteu airejant la gespa al voltant!
Com van fer amb els nostres pares,
Aprofundeix un quadrat allargat!
Del palau a la casa estreta:
Així d’estúpid acaba sent.
Lèmurs
(Excavant amb gestos grotescos)
Quan era jove i enamorat
Crec que era molt bonic.
Els meus passos van volar allà
on hi havia música i alegria.
Ara la dolenta vellesa
em va colpejar amb aquella crossa seva.
A la vora del pou vaig ensopegar…
Per què estava obert?
Faust
(Sortir de l’edifici i sentir els brancals de la porta)
Com em delecta el tinteig de piques!
És la gent que em complau,
La terra es va reconciliar amb ella mateixa,
Les onades tenen els seus límits,
La trobada es mou amb una banda estricta.
Mefistòfil
(A part)
Però amb les teves preses, amb els teus molls
et treballes només per nosaltres
i a Neptú, dimoni del mar,
esteu preparant una gran festa.
Passi el que passi, estàs perdut…
Els elements conspiren amb nosaltres,
i tot va a l’aniquilació.
Faust
Supervisor!
Mefistòfil
Aquí estic
Faust
Tant com puguis, fes-lo venir
treballador sobre treballador en massa!
Per estimular-los, premiar, castigar,
paga’ls, atrau-los, apreta’ls!
Vull tenir una relació diària
en quant s’allarga el canal empres.
Mefistòfil
(En veu baixa)
Segons el que he sentit, és així
no d’una rasa sinó d’un pou.
Faust
Un pantà s’estén sota la muntanya
i contamina el que ja s’ha aconseguit.
Que fins i tot aquelles aigües pútrides desapareguin,
aquest seria l’èxit final i màxim.
Obriria espais a milions i milions
dels homes que hi viuen
no segur i en canvi actiu i gratuït.
Camps verds, fructífers! Homes i ramats
rebuda immediatament per la terra acabada de sorgir
tindran el seu seient immediatament sota el turó poderós
que haurà criat un poble agosarat i treballador.
Aquí, dins, un país del paradís;
allà, allà fora, l’ona a la vora;
i quan s’erosiona per esclatar violentament,
que hi hagi un impuls unànime per omplir la bretxa.
Sí, em vaig donar tot a aquesta idea,
aquí la saviesa suprema conclou:
llibertat com la vida
només els que s’ho mereixen cada dia
l’haurà de conquerir
I així, envoltats de perill, deixeu-los viure
aquí el nen, l’home, el vell, la seva edat laboriosa.
Quin fervor tan gran, si ho poguessis veure!
En una terra lliure entre un poble lliure existeix!
Podria dir en aquell moment:
“Atura’t doncs, ets tan bonica!
Mai podré, el rastre dels meus dies terrenals,
desaparèixer durant eons”.
Presentant dins meu aquella felicitat molt alta,
Ara gaudeixo del meu moment més alt.
Mefistòfeles
No hi ha plaer que el saci, no és felicitat
amb això n’hi ha prou; sempre anhela canviar imatges
i el darrer moment buit mediocre
aquell pobre li agradaria quedar-se’l.
Qui amb tanta energia es va oposar a mi
el temps guanya. El vell està estirat aquí
a la sorra. El rellotge s’atura…
Cor
El rellotge s’atura. És tan tranquil com la mitjanit.
La mà baixa.
Mefistòfeles
Baixa! Tot està fet.
Cor
Tot està fet!
Tercera part
N. 7 Gorgos de la muntanya
Ziemlich langsam (Més lent) en fa major
(Bosc, penya-segats, solitud. Els sants anacoretes es repartien muntanya amunt entre els vessants)
Cor i Eco
Bosc, i ondula cap a nosaltres;
penya-segats, i pesants pengen sobre nosaltres;
i les arrels s’enfonsen
i els troncs i els troncs es pressionen junts.
I onada escuma rere onada
i s’obre la caverna.
Els lleons ronden en silenci
amics que ens envolten,
aquest lloc sagrat
asil d’amor en honor.
Pare Extasiat
Tenor sol – Etwas bewegter (Una mica més mogut) en re menor
(Levitant amunt i avall)
Goig de l’èxtasi etern,
encaix abrasador d’amor,
dolor ardent al pit,
embriaguesa escuma de Déu!
Perfora’m, fletxes,
colpeja’m, llances,
aixafeu-me, clubs,
travessa’m, llamp!
Sí, tot desapareixerà
la vanitat del món
i el nucli de l’amor etern
brillantor d’estrella fixa.
Pare Profund
Baix sol- langsam (Lentament) en si bemoll major
(Regió profunda)
Com l’abisme dels penya-segats als meus peus
pesa sobre l’abisme més profund,
com mil torrents lúcids
van a les escumes de l’horrible salt
i com en el seu ímpetu orgullós
el tronc s’eleva a l’aire
també ho és l’Amor omnipotent
que ho forma tot, ho aguanta tot.
El tron trona al meu voltant
com si el bosc i les roques tremolessin,
tanmateix cau l’amor abocador
a les gorgues la massa d’aigua
que haurà de regar la vall.
Va caure la flama del llamp
i l’atmosfera purificada
que contenia en si mateix verins i vapors.
Són missatgers d’amor, anuncien
quant, eternament actiu, ens embolcalla.
Podria cremar dins meu?
on en els sentits avorrits tancats
l’esperit és opac i fred
pateix dures cadenes.
Calma els meus pensaments, oh Déu,
Il·lumina el meu cor atormentat!
Pare Seràfic
(Regió mitjana)
Quina vela més curta de núvols
corones mòbils d’avet al matí?
Suposo que la vida que s’amaga:
és un grup jove d’esperits.
Cor d’infants beneïts
Digues-nos, pare, on anem.
A nosaltres, bé, digueu-nos qui som!
Estem contents: a tothom, a tothom
l’existent és tan lleuger.
Pare Seràfic
Petits nascuts a mitjanit,
i les ments i els sentits mig oberts,
per als pares, pèrdua
i per als àngels, guany!
La presència dels que estimen
ho sents. I apropa’t!
Però dels ardus camins terrestres
No hi ha rastre en vosaltres, oh feliços!
Als meus ulls, òrgans adequats
al món i a la terra, baixa!
Com si fossin teus, fes-los servir:
i aquest paisatge, mireu-lo!
(Els acull per ell mateix)
Aquí hi ha els arbres, els penya-segats,
el riu corrent
que amb salts immensos
el camí costerut s’escurça.
Beneïts nens
(Des de dins)
És una gran vista
però aquí és massa fosc.
Ens fa por, ens fa por.
Sant, oh, bo, deixeu-nos anar!
Pare Seràfic
Ascendiràs a una esfera més alta
i creixeràs insensiblement
Sempre. En el seu món etern
i pur et farà
la presència de Déu forta.
Perquè nodreix els esperits
i domina en l’èter més obert,
revelació de l’amor etern.
Cor d’infants beneïts
(Girant al voltant dels cims més alts)
En rotllana feliçment
agafar-se de la mà
i inculcar els sentits sants
la cançó als teus moviments.
Per confiar
Déu t’ha ensenyat:
el que veneres
us mostrarà.
Àngels
Cor- Ziemlich langsam (Més lent) en la bemoll major
(Volant a les parts més altes de l’atmosfera, portant la part immortal de Faust)
Aquesta part noble
del regne dels esperits està fora del mal.
«Aquell que sempre s’esforça per esforçar-se més enllà,
el podem redimir”.
Si aleshores per ell des de dalt
que l’amor intercedeixi
feliçment s’hi acosta
la beneïda falange per saludar-lo.
Els àngels novicis
Aquelles roses, de les mans
de sants penitents amorosos
ens van ajudar a la victòria,
per aconseguir la gran gesta,
per conquerir aquesta rara ànima.
Els hem escampat; i enrere els Malvats
Els peguem; i els dimonis en fuga.
No utilitzeu més els dolors de l’infern
els esperits han provat: però turments d’amor.
Un dolor agut va passar
fins i tot el vell mestre Satanàs…
Alegra’t! Vam guanyar.
Els àngels perfectes
Un residu terrenal, roman amb nosaltres
i portar-lo és dur.
Encara que fos amiant
no seria pur.
Quan un esperit poderós
atret per ell
els elements, no hi és
àngel que divideix
la naturalesa dual
conjunt en la unitat.
Només amor etern
podria separar-los.
Els àngels novicis
Com la boira al voltant dels cims
Crec que ara ho puc escoltar
passa a mi a continuació
una vida d’esperits.
Els núvols s’il·luminen,
Veig l’eixam mòbil
dels infants beneïts
lluny del pes de la terra
reunits en cercle
que es recreen
de la nova primavera
i la brillantor
del món suprem.
Al principi,
a mesura que es va complint,
s’uneix a ells!
Els infants beneïts
Aquest home ara és una crisàlide
donem la benvinguda a:
una promesa angelical
així ens està promès.
Deslligueu-lo dels panys
que l’envolten!
Ell d’una vida santa
ja és esplèndid i gran.
Doctor Marianus
Tenor o bariton sol- Langsam (Lentament) en sol major
(De la cèl·lula més alta i pura)
La vista és oberta aquí,
alliberat és l’esperit.
Dones cap a dalt
van volant. Meravellós
Jo veig entre aquests
en un cercle d’estrelles
la Reina del cel brillant.
(En èxtasi)
Dama Suprema del Món
fes-ho en blau
tenda del cel
Miro el teu misteri!
Tant com el cor de l’home
seriós i dolç es mou
que sigui acceptat per tu, que per tu
ofertes per amor sant.
La nostra ànima és indomable
si mana solemnement;
i l’ardor ceda immediatament
si ens vols apaivagar.
En el sentit més estret pur
honorable Verge,
Mare, elegida per nosaltres reina,
tu, igual als déus.
S’inclinen sobre ella
núvols lleugers curts:
són pecadors,
dolça gent esvelta,
als seus genolls,
respirant l’èter
demanant gràcia.
A tu, oh Immaculada,
no és inadequat
que es tornin a tu
aquells que, fàcilment
seduïts, confien en tu.
La feblesa els ha aclaparat,
salvar-los és difícil:
qui de les seves pròpies forces trenca
les cadenes dels desitjos?
El peu es doblega en un pendent suau
que ràpid llisca!
Qui no es molesta per una mirada, una salutació,
a un sospir acariciant?
(La Mater Gloriosa s’acosta, planant)
Cor dels penitents
Puges al cim
dels regnes eterns;
escoltes la nostra pregària,
o sense igual,
o ple de gràcies!
El gran pecador (Lc 7:36)
Per l’amor que tens als teus peus
del teu Fill on Déu brilla
vessar llàgrimes per bàlsam
encara que el fariseu rigués;
pel vaixell que va degotejar
el seu perfum és generós,
per als cabells tan suaus
qui va assecar els membres sagrats…
Dona Samaritana (Giovanni, IV)
Per la font on Abraham
un cop va dirigir els ramats,
per a la galleda a la qual es donava un refrigeri
els llavis del Salvador,
per la vena pura rica
que hi ha fluït des de llavors
i que ample i clar que sempre és
flueix per tots els mons…
Maria d’Egipte (Acte dels Sants)
Pel lloc consagrat
on van posar el Senyor,
per al braç d’advertència
que el llindar em prohibia
durant els quaranta anys que vaig viure
penitent al desert,
pel sant comiat que vaig escriure
a la sorra…
Els tres
Vosaltres que sou els grans culpables de nosaltres
la teva presència no ho prohibeix
i ser elevat en el Senyor
els merescuts contrits,
fins i tot a aquesta ànima pura
que només cedeix una vegada,
que no sabia que havia desaparegut,
digne d’oferir perdó.
Una Penitent
(S’acosta, amb amor. Una vegada es deia Gretchen)
Gira, gira,
Sense Parar
Radiant,
la teva mirada a la meva alegria.
Qui en un altre temps vaig estimar
ara sense més errors
va tornar.
Els infants beneïts
(Movent-se en cercle s’acosten)
Ell ja ens supera
dels seus poderosos membres.
Ell ens recompensarà
de la nostra cura.
Aviat ens van treure
Dels cors de la vida.
Va aprendre. A nosaltres
ensenyarà.
Una Penitent
(Antigament anomenada Margarida)
Envoltada pel cor gloriós
la nova articulació amb prou feines s’escolta
existir, només vida
nou present, que ja s’assembla
a les sagrades legions. Mira-ho
com de cada vincle terrenal,
s’allibera de les seves antigues restes
i del vestit eteri ho aconsegueix
la primera força de la joventut.
Permeteu-me que li ensenyi:
el nou dia encara l’enlluerna.
Mare gloriosa
Vine, aixeca’t a esferes més altes!
Que et presenta; i ell et seguirà.
Doctor Marianus
(Em reclin en pregària)
A la mirada que et salva
gira la teva mirada,
oh ànimes manses i penedentes,
per convertir-te en agraïment
en el destí dels beneïts.
S’ofereix a servir-te
més alt cada esperit!
Verge, mare, reina,
Deessa, sigueu benigne!
El cor místic
Chorus mysticus per a dos cors:Die Halben etwas langsamer wie vorher ( Les meitats són una mica més lentes que abans) en re menor
Tot el que passa
només és una figura.
Allò que és inassolible
aquí es converteix en evidència.
Allò que és indescriptible
aquí es va complir.
L’Etern Element Femení
ens atrau cap amunt.
La funció del cor a Schumann sorgeix de la interpretació de l’obra mateixa.
Des d’una perspectiva musicològica, la presentació detallada de topoi musicals específics continua sent política.
Les cançons de la Revolució Francesa -com els motius de la fanfàrria i el to heroic- estan obertes a la seva influència
sobre Ludwig v. Beethoven, el gran model de Schumann, i així al seu torn va assenyalar el mateix Schumann
podria arribar a ser. En el seu estil heroic, aquests topoi de Schumann amb connotacions polítiques serien més poètics i
alhora per comparar-lo amb un llenguatge musical políticament significatiu. Aquest seria un enfocament més profund que valdria la pena explorar per a més consideracions.