Opus 107
Sis gesange, per a veu i piano
Any 1851-1852
Indicació de temps.- Sis cançons
1 Herzeleid
2 Die Fensterscheibe
3 Der Gärtner
4 Die Spinnerin
5 Im Wald
6 Abendlied
Llibretistes.- Titus Ullrich
Titus Ullrich
Eduard Mörike (1804–1875)
Paul Heyse (1830–1914)
Wolfgang Müller von Königswinter (1816–1873)
Gottfried Kinkel (1815–1882)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
1 Herzelied/Pena del cor
Any 1851-1852
En clau de mi menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Titus Ulrich (1813–1891)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Herzelied
Die Weiden lassen matt die Zweige hangen,
Und traurig ziehn die Wasser hin:
Sie schaute starr hinab mit bleichen Wangen,
Die unglückselge Träumerin.
Und ihr entfiel ein Strauss von Immortellen,
Er war so schwer von Tränen ja,
Und leise warnend lispelten die Wellen:
Ophelia, Ophelia!
Pena del cor
Esllanguides penjaven les branques dels salzes,
i tristament corrien les aigües:
ella esguardava cap a baix, pàl·lides les galtes,
la infortunada somiadora.
I ella deixà caure un ram de semprevives,
car ja era ben feixuc de llàgrimes,
i, com un advertiment, les ones xiuxiuejaven fluixet:
Ofèlia, Ofèlia!
2 Die Fensterscheibe/
Any 1851/1852
En clau de si menor
Indicació de temps.- Nicht Schnell (No ràpidament)
Llibretista.- Titus Ulrich (1813–1891)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Die Fensterscheibe
Die Fenster klär’ ich zum Feiertag,
Daß sich die Sonn’ drin spiegeln mag,
Und klär’ und denke gar mancherlei.
Da geht er stolz vorbei!
So sehr muss ich da erschrocken sein,
Daß ich gleich brach in die Scheiben hinein,
Und gleich auch kam das Blut gerannt
Rot über meine Hand.
Und mag sie auch bluten, meine Hand,
Und mag mich auch schmerzen der böse Brand,
Hast einen Blick doch herauf geschickt,
Als laut das Glas geknickt.
Und in die Augen dir hab’ ich gesehn;
Ach Gott, wie lang ist es nicht geschehn!
Hast mich ja nicht einmal angeblickt,
Als leis mein Herz geknickt!
El vidre de la finestra
Jo netejava la finestra abans del dia de festa,
perquè el sol s’hi pogués emmirallar,
netejava i pensava en tota mena de coses,
quan ell, altiu, passà pel davant!
Em vaig sobresaltar tant,
que a l’instant vaig trencar el vidre,
i tot seguit la sang rajava
vermella per la meva mà.
I encara que la meva mà sagnava
i encara que la maleïda ferida em feia mal,
tu vas mirar cap amunt
quan es trencà el vidre.
I jo et vaig mirar als ulls;
ai Déu meu, feia tant de temps que això no passava!
Tu no em vares mirar ni una sola vegada,
quan, en silenci, es trencava el
3 Der Gartner/Damunt el seu petit cavall predilecte
Any 1851/1852
En clau de re major
Indicació de temps.- Mit Anmuth (Amb gràcia)
Llibretista.- Edward Morike (1804–1875)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Der Gartner
Auf ihrem Leibrößlein
So weiß wie der Schnee,
Die schönste Prinzessin
[Reit’t]1 durch die Allee.
Der Weg, den das Rößlein
Hintanzet so hold,
Der Sand, den ich streute,
Er [blinket]2 wie Gold!
Du rosenfarbs Hütlein
Wohl auf und wohl ab,
O wirf eine Feder,
Verstohlen herab!
Und willst du dagegen
Eine Blüte von mir,
Nimm tausend für eine,
Nimm alle dafür!
Damunt el seu petit cavall predilecte
Damunt el seu petit cavall predilecte,
blanc com la neu,
la més bella de les princeses
cavalca per l’avinguda.
El camí en el que el petit cavall
guimba tan encisador,
la sorra que jo hi vaig escampar
brilla com l’or.
Tu, barretet color de rosa,
que es mou amunt i avall,
oh, deixa caure una ploma
furtivament!
I si a canvi de part meva
vols una flor,
pren-ne mil per una,
pren-les totes a canvi!
4 Die Spinnerin/La filadora
Any 1851-1852
En clau de si menor
Indicació de temps.-Nicht zu schnell (No ràpidament) Llibretista.- Paul Heyse (1830–1914)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Die Spinnerin
Auf dem Dorf in den Spinnstuben
Sind lustig die Mädchen.
Hat jedes seinen Herzbuben,
Wie flink geht das Rädchen!
Spinnt jedes am Brautschatz,
Daß der Liebste sich freut.
Nicht lange, so gibt es
Ein Hochzeitsgeläut!
Kein’ Seel’, die mir gut ist,
Kommt mit mir zu plaudern;
Gar schwül mir zu Mut ist,
Und die Hände zaudern.
Und die Tränen mir rinnen
Leis übers Gesicht.
Wofür soll ich spinnen,
Ich weiß es ja nicht!
La filadora
Al poble, a la cambra de filadores,
les noies estan alegres.
Cadascuna té el seu estimat del cor,
que ràpid gira el torn!
Totes filen llur nuviatge
per plaure a l’estimat.
D’aquí a poc es faran sentir
les campanes de noces!
Però a mi cap cor m’estima,
ningú ve a parlar amb mi;
em sento ben oprimida,
i les mans em tremolen.
I les llàgrimes regalimen
en silenci a les meves galtes.
Per quina raó haig de filar,
no ho sé pas!
5 Im Wald/Passejo tan solitari per el bosc
Any 1851-1852
En clau de la menor
Indicació de temps.- Ziemlich lebhaft (Bastant animada)
Llibretista.-(Karl) Wolfgang Müller von Königswinter
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Im Wald
Ich zieh’ so allein in den Wald hinein!
O sieh zwei Falter fliegen!
Sie tummeln sich durch die Luft,
Und wenn sie ruh’n, so wiegen
Sie sich in der Blumen Duft,
Und ich bin so allein, voll Pein!
Ich zieh’ so allein in den Wald hinein!
O sieh zwei Vöglein erschrocken
Entstieben dem warmen Nest!
Doch singen und suchen und locken
Sie hoch sich im Geäst,
Und ich bin so allein, voll Pein!
Ich zieh’ so allein in den Wald hinein!
O sieh zwei Rehe zieh’n
An der grünen Halde zumal!
Und wie sie mich seh’n, entflieh’n
Sie fern in Berg und Tal,
Und ich bin so allein, voll Pein!
Passejo tan solitari per el bosc
Passejo tan solitari per el bosc!
Oh, mireu, volen dues papallones!
Fan giravoltes a l’aire
i quan reposen es bressolen
en el perfum de les flors,
i jo estic tan sol, de pena reblert!
Passejo tan solitari per el bosc!
Oh, mireu, dos ocellets espantats,
allunyats del seu càlid niu!
Però ells canten i cerquen i s’acaronen
a dalt del brancam,
i jo estic tan sol, de pena reblert!
Passejo tan solitari per el bosc!
Oh, mireu, passen dos cabirols,
junts, per el verd pendent!
I fugen quan em veuen,
lluny vers la muntanya i la vall,
i jo estic tan sol, de pena reblert!
6 Abendlied/Cançó de capvespre
Any 1851-1852
En clau de do major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Gottfried Kinkel (1815–1882)
Dedicatòria per Fräulein Sophie Schloss (1821–1903)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Abendlied
Es ist so still geworden,
Verrauscht des Abends Wehn,
Nun hört man aller Orten
Der Engel Füße gehn,
Rings in die Thale senket
Sich Finsterniß mit Macht —
Wirf ab, Herz, was dich kränket
Und was dir bange macht!
Es ruht die Welt im Schweigen,
Ihr Tosen ist vorbei,
Stumm ihrer Freude Reigen
Und stumm ihr Schmerzenschrei.
Hat Rosen sie geschenket,
Hat Dornen sie gebracht —
Wirf ab, Herz, was dich kränket
Und was dir bange macht!
Und hast du heut gefehlet,
O schaue nicht zurück;
Empfinde dich beseelet
Von freier Gnade Glück.
Auch des Verirrten denket
Der Hirt auf hoher Wacht —
Wirf ab, Herz, was dich kranket
Und was dir bange macht!
Nun stehn im Himmelskreise
Die Stern’ in Majestät;
In gleichem festem Gleise
Der goldne Wagen geht.
Und gleich den Sternen lenket
Er deinen Weg durch Nacht —
Wirf ab, Herz, was dich kränket,
Und was dir bange macht!
Cançó de capvespre
Tot és tan tranquil,
l’oreig del capvespre s’ha calmat,
ara se senten per tot arreu
els passos dels àngels,
la foscúria davalla poderosament
al voltant de les valls,
deixa estar, oh cor, el que t’amoïna
i el que et fa estar neguitós!
El món reposa en el silenci,
el seu brogit s’ha acabat,
mudes les seves alegres danses
i muts els seus crits de dolor.
Tant si t’ha ofert roses
o t’ha portat espines,
deixa estar, oh cor, el que t’amoïna
i el que et fa estar neguitós!
I si avui has pecat,
no miris enrere;
considera’t vivificat
per la gràcia del lliure perdó.
El pastor que vigila allà dalt
pensa també en els extraviats,
deixa estar, oh cor, el que t’amoïna
i el que et fa estar neguitós!
Ara, a la volta del cel,
es veuen les estrelles en plena majestat;
per la mateixa via ferma
passa l’auri carruatge.
I com les estrelles, guia
el teu camí a través de la nit,
deixa estar, oh cor, el que t’amoïna
i el que et fa estar neguitós!
Robert Alexander Schumann
La música és el consol per als moments de tristesa i la celebració en els moments de joia.
Robert Schumann, va afirmar que “La música és el consol per als moments de tristesa i la celebració en els moments d’alegria”. Aquesta cita ressalta el poder i la importància de la música a les nostres vides. En els moments de tristesa i solitud , la música té el poder de brindar-nos consol i alleugeriment, permetent-nos escapar de les nostres preocupacions i trobar un refugi emocional. D’altra banda, en els moments de joia i felicitat, la música té el poder d’engrandir les nostres emocions i celebrar la vida a través de melodies vibrants i ritmes contagiosos. En definitiva, la música té la capacitat d’afectar-nos profundament a cada situació, servint com un acompanyant fidel i una font inesgotable de consol i celebració