Simfonia D2b
Any 1811
En clau de re major
Indicació de temps.- Adagio, en re major/ Allegro con moto
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dos trombons, tres trompetes, timbales i cordes
Fragment del primer moviment
Simfonia Nº 1 D 82
Any 1813
En clau de re major
Indicació de temps.- Adagio, en re major/ Allegro vivace
Andante, en sol major
Minuet: Allegretto, en re major/ Trio
Alllegro vivace, en re major
Orquestra.- Flauta, dos oboès, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales i cordes
Període Romàntic
Franz Schubert (1797-1828) va compondre la seva primera simfonia el 1813 sota la influència dels músics del classicisme, especialment de Haydn i Beethoven, que va dedicar al seu mestre Innozenz Lang, de qui va ser alumne al Stadtkonvikt de Viena des de 1808. Malgrat de ser una obra de joventut, mostra un gran equilibri en l’orquestració a causa dels ensenyaments que també havia rebut un altre músic important en aquest període, Antonio Salieri (1750-1825), que continuava sent la referència musical més important de Viena.
Simfonia Nº 2 D 125
Any 1814
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Largo, en si bemoll major/ Allegro vivace
Andante, en mi bemoll major
Minuet .Allegro vivace, en mi bemoll major/ Trio
Final. Presto vivace en si bemoll major
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales, cordes
Dedicada al Doctor Franz Innocent Lang Director del Konvikt de Viena
Període Romàntic
Simfonia Nº3 D 200
Any 1815
En clau de re major
Indicació de temps.- Adagio maestoso, en re major/ Allegro con brio
Allegretto, en sol major
Minuet: Vivace, en re major / Trio
Presto vivace, en re major
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, timbales, cordes.
Període Romàntic
Schubert tenia 18 anys
L’obra té una música bonica, senzilla i despreocupada de transcendència. Després d’una introducció adagio de tall clàssic, desenvolupa un allegro amb brio amb temes alegres, presentats pels instruments de vent. Especialment simpàtic és el segon tema.
En el cas particular de Schubert, és ben sabut que les seves dues primeres Simfonies les va escriure com a part de la seva participació a l’Orquestra de l’Stadtkonvikt; no obstant això, el desenvolupament de la nova orquestra ja referida va constituir un poderós estímul per a la seva creativitat al camp de la música orquestral. La seva Tercera simfonia va ser probablement la primera de les seves partitures inspirada directament per la novel·la orquestra. Schubert la va escriure en tan sols sis mesos, just abans que el grup comencés les seves activitats a casa de Hatwig, i en una època en què ell s’exercia com a professor assistent a l’escola de música de la seva família, situació que, dit sigui de pas, mai no ho va fer molt feliç. En aquest sentit, un dels seus amics més propers, Anselm Hüttenbrenner recorda que Schubert, encara que de mala gana, passava llargues hores component prolíficament en unes golfes humides, amb una petita làmpada i embolicat en una ampla gruixuda per suportar el fred. I és cert: la compulsió per crear noves obres el va portar a compondre a les seves pròpies classes i, sense perdre l’esperança i l’ànim, en tan sols dos anys (temps que va invertir treballant per al seu pare) van sortir de la seva ploma no menys de 382 partitures.
Simfonia Nº 4 D 417
“Tràgica”
Any 1816
En clau de do menor
Indicació de temps.- Adagio molto, en do menor/ Allegro vivace, en do menor
Andante, en la bemoll major
Minuet: Allegro vivace, en mi bemoll major/ Trio en mi bemoll major
Allegro, en do menor
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dos trombons, timbales i cordes.
Període Romàntic
Composta l’abril de 1816, a l’edat de 19 anys.[1] L’estrena va tenir lloc a Leipzig el 19 de novembre de 1849, és a dir, vint anys després de la mort del compositor.
De les vuit simfonies de Franz Schubert que han arribat a la posteritat en forma completa -on el concepte de “completitud” no es refereix al nombre de moviments completats sinó a la integritat i jugabilitat de la seva composició; per tant, entre les obres completes també va col·locar el famós “Inacabat” -només els dos últims (precisament l'”Inacabat” i el “Gran”) són obres de l’autor madur, que havia assolit la plena possessió dels seus propis mitjans expressius. Les sis primeres simfonies, escrites entre el 1813 i el 1818 (entre els setze i els vint-i-un anys) s’han de considerar més aviat com a experiències formatives, obres de molt bona mà d’obra i de màxim interès, però exercicis de la difícil tècnica de l’escriptura orquestral en lloc de manifestacions lliures de la creativitat del músic -la creativitat ja fundada en un camp de producció i cambra molt personal.
No és casualitat que l’autor no pretenia les Simfonies Juvenils per a la representació pública, sinó que s’havien concebut com a assaigs escolars, o com a material per a una orquestra amateur, en una dimensió de música “domèstica” que sembla incompatible amb una gran ambició “simfònica”. El mateix Schubert, en una carta de 1823, demostrava que era conscient que encara no havia aconseguit uns resultats del tot originals en el camp simfònic, quan va escriure: «Realment no tinc res per mitjà d’una gran orquestra que pugui presentar al món amb la consciència tranquil·la… He de demanar-vos que perdoneu la meva incapacitat per satisfer la vostra petició, però seria perjudicial que em presentés alguna cosa mediocre»
Fins i tot el 1816 (un any no menys excepcionalment fructífer que l’anterior) Schubert va compondre dues simfonies, la Quarta i la Quinta, amb caràcters molt diferents. La Quarta es va acabar el 27 d’abril de 1816. El sobrenom de “Tragic” va ser donat, a posteriori, pel mateix Schubert. Aquesta és la seva única simfonia juvenil en to menor, on la mateixa elecció de do menor suggereix un desig d’enfrontar-se a les tensions beethovenianes. El resultat d’aquest compromís expressiu en profunditat confirma l’autonomia de Schubert, encara que amb alguns desequilibris. La lenta intro és la millor que ha compost fins ara; l’Allegro vivace (el primer tema del qual recorda el Quartet de Coriolanus i Beethoven op. 18 núm. 4) està marcat per una tensió inquieta i apremiant. Però la joia de la simfonia és l’Andante amb el seu alè líric intens; la primera idea anuncia l’Impromptu op. 142 n. 2 i alterna amb un episodi més fosc i tens (segons l’esquema A-B-A’-B’-A”). El Minuet presenta característiques fosques en el seu cromatisme i inquietud harmònica (en contrast amb el Trio). El final té ambicions simfòniques semblants a les del primer moviment i dimensions més grans: fins i tot en el seu apremiant progrés s’ha fet evident una referència en el segon concert de Schethoven (Leipzig, 19 de novembre de 1849).
Simfonia Nº 5 D 485
Any 1816 -Tenia 18 anys
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Quatre moviments
Allegro, en si bemoll major
Andante con moto, en mi bemoll major
Minuet: Allegro molto, en sol menor/ Trio, en sol major
Allegro vivace, en si bemoll major
Orquestra.- Flauta, dos oboès, dos fagots, dues trompes i cordes.
Període Romàntic
Aquesta simfonia destaca per la seva proximitat estilística al Classicisme, especialment influenciada per Wolfgang Amadeus Mozart, a qui Schubert admirava profundament.
Simfonia Nº 6 D.589
“Petita”
Any 1817 octubre – 1818 febrer
En clau de do major
Publicada poc desprès de la seva mort el 14 de Desembre de 1828
A Viena
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, dos trombons,timbales i cordes.
Indicació de temps.- Adagio, en do menor/Allegro
Andante, en fa major
Scherzo: Presto, en do major/ Più lento, en mi major
Allegro moderato, en do major
Per a Orquestra
Orquestra.- 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots
2 corns, 2 trompetes, timbals i cordes (dos violins, viola, violoncel)
De les vuit simfonies de Franz Schubert que han arribat a la posteritat en forma completa -on el concepte de “completitud” no es refereix al nombre de moviments completats sinó a la integritat i jugabilitat de la seva composició; per tant, entre les obres completes també va col·locar el famós “Inacabat” -només els dos últims (precisament l'”Inacabat” i el “Gran”) són obres de l’autor madur, que havia assolit la plena possessió dels seus propis mitjans expressius. Les sis primeres simfonies, escrites entre el 1813 i el 1818 (entre els setze i els vint-i-un anys) s’han de considerar més aviat com a experiències formatives, obres de molt bona mà d’obra i de màxim interès, però exercicis de la difícil tècnica de l’escriptura orquestral en lloc de manifestacions lliures de la creativitat del músic -la creativitat ja fundada en un camp de producció i cambra molt personal.
No és casualitat que l’autor no pretenia les Simfonies Juvenils per a la representació pública, sinó que s’havien concebut com a assaigs escolars, o com a material per a una orquestra amateur, en una dimensió de música “domèstica” que sembla incompatible amb una gran ambició “simfònica”. El mateix Schubert, en una carta de 1823, demostrava que era conscient que no havia aconseguit encara uns resultats del tot originals en el camp simfònic, quan va escriure: «Realment no tinc res per mitjà d’una gran orquestra que pugui presentar al món amb la consciència tranquil·la… Us he de demanar que perdoneu la meva incapacitat per satisfer la vostra petició, però seria perjudicial per a mi presentar-me alguna cosa mediocre».
Simfonia D 615
Any 1818
En clau de re major
Per a orquestra
Indicació de temps.- Adagio, en re menor/ Allegro moderato, en re major
………en re major
Fragment de dos moviments
Però només en esbossos, partitura curta
Simfonia Nº 7 D 729
Any 1821 agost
Primera publicació 1885
En clau de mi major
Indicació de temps.- Quatre moviments
Adagio — Allegro
Andante
Scherzo. Allegro
Allegro giusto
Pòstuma
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, timbales i cordes.
Període Romàntic
En el seu catàleg temàtic de les obres de Schubert (1951), Otto Erich Deutsch va assumir que un foli d’esbossos de Schubert, amb el títol “Sinfonie” i la data “maig de 1818” a la primera pàgina, era un intent de simfonia en re major, a la qual va assignar el número D615. En realitat, aquests esbossos comprenien nou moviments diferents —la majoria inacabats i tots en re o tonalitats estretament relacionades—, cosa que feia incomprensible la conjectura de Deutsch. A més, la gran quantitat de material i la disparitat estilística dels moviments haurien d’haver sembrat cert dubte en la ment dels musicòlegs. Sobretot perquè la carpeta on es va descobrir el foli a la Wiener Stadt- und Landesbibliothek estava etiquetada com a «dues simfonies en re», un senyal que un bibliotecari de finals del segle XIX o principis del XX havia considerat que el material era massa extens per a una sola simfonia. Per tant, és sorprenent que la llista de Deutsch romangués incontestable durant més d’un quart de segle.
https://www.hyperion-records.co.uk/
Simfonia Nº 8 D 759
Any 1822
Primera publicació 1867
En clau de si menor
Inacabada- Dos moviments i un fragment del tercer
Indicació de temps.- Allegro moderato (Si menor, 368 compassos)
Andante con moto (Mi major, 312 compassos)
[Allegro (Si menor, puntació: 20 compassos, esbós: 112 compassos) — Trio (Sol major, esbós: 16 compassos)]
Orquestra.- 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots
2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons
timpàs, cordes.
Període Romàntic
El 30 d’Octubre de 1882, com testimonia el manuscrit, Schubert comença la composició d’una de les pàgines més il·lustres de l’historia de la musica- una dels quals va fer corra molta tinta.
Doncs, alguns mesos més tard, la Societat musical de Styrie, firmant a Graz, l’acull com a membre d’honor, l’hi atorguen un diploma per mediació de Joseph Hüttenbrenner-germà del seu amic Anselm, el seu condeixeble de Saliere .
Shubert escriu una carta, el 20 de Setembre que promet a la Societat, com agraïment, la partitura d’una simfonia; una promesa que no complirà. Es sempre des d’aquesta època que en Joseph reté entre les seves mans els dos moviments d’aquesta obre, en si menor, el qual Anselm porta la partitura a Graz, i li ensenya el cap d’orquestra Johann Herbeck una transcripció per a piano a quatre mans. El mateix Herbeck dona a Viena el 17 de Desembre de 1865 la primera audició d’aquests dos moviments, que posa a continuació del final de la Tercera Simfonia. A desgrat dels treballs de Martin Chusid o de Newbould ( que completa i orquestra el scherzo, solament tractat per sobre per Schubert, i el proposa a manera darrer moviment l’entreacte, en si menor, de Rosamunde ) i malgrat els intents de Jeoffrey Bush, Dennis Voaughan, Gerald Abraham, Florian Hollard i Estephen Casale, la Simfonia Inacabada acaba ben acabada.
La música Simfònica Editorial Fayard
Simfonia Nº 9 D 944
“La gran”
En clau de do major
Any – Hi ha dubtes entre el 1828 i 1825/26
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, dues trompes, tres trompetes, dos trombons, timbales i cordes
Indicació de temps.- Andante; Allegretto ma non troppo, en do major
Andante con moto, en la menor
Scherzo: Allegro vivace, en do major amb Trio, en mi major
Allegro vivace, en do major
Simfonia Nº 10 D. 936a
Es la darrere simfonia igualment inacabada
Indicació de temps.- Allegro maestoso
Andante, en si menor
Scherzo- Allegro moderato, en re major
Fragments simfònics
Quatre esbossos acabats per Brian Newbol del que havia de ser la 7º simfonia D.708ª