Lieder amb acompanyament de piano
D 795 Die schöne Müllerin/La bella molinera
Cançó Nº6
Der Neugierige/Ser curiós
En clau de si major
Ich frage keine Blume,
Ich frage keinen Stern,
Sie können mir alle nicht sagen,
Was ich erführ so gern.
Ich bin ja auch kein Gärtner,
Die Sterne stehn zu hoch;
Mein Bächlein will ich fragen,
Ob mich mein Herz belog.
O Bächlein meiner Liebe,
Wie bist du heut so stumm?
Will ja nur eines wissen,
Ein Wörtchen um und um.
Ja heißt das eine Wörtchen,
Das andre heißet Nein,
Die beiden Wörtchen schließen
Die ganze Welt mir ein.
O Bächlein meiner Liebe,
Was bist du wunderlich!
Will’s ja nicht weitersagen,
Sag, Bächlein, liebt sie mich?
Ser curiós
No pregunto a cap flor,
no pregunto a cap estrella,
cap d’elles em pot dir
allò que tant m’agradaria saber.
De tota manera, no soc jardiner,
les estrelles són massa altes;
preguntaré al meu petit rierol
si el meu cor m’enganya.
Estimat rierol del meu amor,
Que callat estàs avui!
Només voldria saber una cosa,
Una petita paraula, que va i ve amunt i avall.
Una de les paraules és “sí”,
l’altra és “no”,
ambdues paraules constitueixen
el món sencer per a mi.
Estimat rierol del meu amor,
que estrany ets!
No m’en dirais res més?
Digues-me, petit rierol, m’estima?
A la sisena cançó de *Die schöne Müllerin*, es podria perdonar que pensem que el jove moliner és un ximple sentimental. Al cap i a la fi, un rierol l’ha conduït a un molí on treballa com un gos amb l’esperança d’atreure l’atenció de la bella filla del propietari. I, quan s’enamora perdudament d’ella, ni tan sols té les agalles de festejar-la o de preguntar-li sobre els seus sentiments per ell. En canvi, a “Der Neugierige” (La curiosa), pregunta a les flors, pregunta a les estrelles i, finalment, pregunta al seu amic, el rierol, si l’estima o no.
Tot això seria, en el millor dels casos, dolçament adorable i, en el pitjor, menyspreablement sentimental si no fos per la bellesa transcendental de la música de Schubert . I la música de “Der Neugierige” és tan bella com la de qualsevol cançó que Schubert hagi escrit mai; de fet, és deliberadament transcendentalment bella. Després de posar els dos primers versos del poema a un recitatiu en compàs binari marcat Langsam (lentament), Schubert posa els tres versos finals com una ària italiana de bellesa de llarga respiració en compàs ternari marcat Sehr langsam (molt lentament). El tercer i el cinquè versos, les seccions exteriors de l’ària, estan posats a una música gairebé idèntica en tònica major. Excepte per a la quarta estrofa central de l’ària, en què el moliner pregunta al rierol si la filla l’estima, sí o no, la música modula des de la tònica major de si major amb els seus cinc sostenits fins al submediant bemoll major amb un sostenit, deprimint literalment la música de la brillantor del “sí” a la foscor del “no”.
Tot i que el moliner enamorat pot ser o no un ximple sentimental, és un ximple sentimental l’amor del qual s’encarna en algunes de les músiques més esgarrifoses que va compondre Schubert .
James Leonard