Lieder per a qualsevol veu i piano
D 114
Romanze
Any 1814
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Més lent) en sol menor
Llibretista – Friedrich von Matthisson (1761-1831)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
“Romanze”
Ein Fräulein klagt’ im finstern Turm,
Am Seegestad erbaut.
Es rauscht’ und heulte Wog und Sturm
In ihres Jammers Laut.
Rosalia von Montanvert
Hieß manchem Troubadour
Und einem ganzen Ritterheer
Die Krone der Natur.
Doch ehe noch ihr Herz die Macht
Der süßen Minn’ empfand,
Erlag der Vater in der Schlacht
Am Sarazenenstrand.
Der Ohm, ein Ritter Manfry, ward
Zum Schirmvogt ihr bestellt;
Dem lacht’ ins Herz, wie Felsen hart,
Des Fräuleins Gut und Geld.
Bald überall im Lande ging
Die Trauerkund’ umher:
»Des Todes kalte Nacht umfing
Die Rose Montanvert.«
Ein schwarzes Totenfähnlein wallt’
Hoch auf des Fräuleins Burg;
Die dumpfe Leichenglocke schallt
Drei Tag’ und Nächt’ hindurch.
Auf ewig hin, auf ewig tot,
O Rose Montanvert!
Nun milderst du der Witwe Not,
Der Waise Schmerz nicht mehr!
So klagt’ einmütig alt und jung,
Den Blick von Tränen schwer,
Vom Frührot bis zur Dämmerung,
Die Rose Montanvert.
Der Ohm in einem Turm sie barg,
Erfüllt mit Moderduft!
Drauf senkte man den leeren Sarg
Wohl in der Väter Gruft.
Das Fräulein horchte still und bang
Der Priester Litanei’n,
Trüb in des Kerkers Gitter drang
Der Fackeln roter Schein.
Sie ahnte schaudernd ihr Geschick;
Ihr ward so dumpf, ihr ward so schwer,
In Todesnacht erstarb ihr Blick;
Sie sank und war nicht mehr.
Des Turms Ruinen an der See
Sind heute noch zu schaun;
Den Wandrer faßt in ihrer Näh’
Ein wundersames Graun.
Auch mancher Hirt verkündet euch,
Daß er bei Nacht allda
Oft, einer Silberwolke gleich,
Das Fräulein schweben sah.
Romança
Una donzella es planyia en una fosca torre
Bastida a la riba d’un llac.
Les onades i la tempesta bramulaven
Junt amb el so dels seus laments.
Rosalia de Montanvert
Era anomenada per molts trobadors
I una host de cavallers,
La corona de la natura.
Però abans que el seu cor pogués
Sentir el poder del dolç amor,
El seu pare morí en batalla
Al ribatge dels sarraïns.
Son oncle, un cavaller anomenat Manfry,
Fou designat com el seu tutor;
El seu cor, dur com la pedra, s’alegrà
Al pensar en la fortuna i l’or de la donzella.
Aviat, arreu al país, corregué
La trista notícia:
“La gèlida nit de la mort ha envoltat
La Rosa de Montanvert.”
Una senyera negra de morts onejava
A dalt del castell de la donzella;
La sorda campana tocà a difunts
Tres dies i tres nits.
Enllà per sempre, morta per sempre,
Oh Rosa de Montanvert!
Mai més alleujaràs la fretura de les vídues,
Ni el sofriment dels orfes!
Així es planyien unànimes, joves i vells,
Amb els ulls plens de llàgrimes,
Del matí al capvespre,
Per la Rosa de Montanvert.
L’oncle l’havia tancat en una torre
Plena d’olor de podrit!
I després s’enterrà el fèretre buit
A la cripta del seu pare.
Silenciosa i angoixada, la donzella
Sentia la lletania dels sacerdots,
Per les reixes del calabós penetrava
La vermella resplendor de les torxes.
Amb horror, es feu compte de la seva sort,
Se sentí feixuga, oprimida,
El seu esguard s’apagà en la nit de la mort,
Caigué a terra i deixà d’existir.
Les ruïnes de la torre vora el llac
Es poden veure encara avui;
Als vianants que passen a prop
Els agafa una estranya basarda.
Àdhuc, més d’un pastor us dirà
Que, de nit, es veu sovint
Un núvol d’argent.
Franz Peter Schubert