FRANZ PETER SCHUBERT D 965

Lieder amb acompanyament de conjunt de cambra

D 965 Op. posth. 129

Der Hirt auf dem Felsen/Quan estic damunt la roca més alta


Any 1828 octubre
Primera publicació 1830 – Vienna: Tobias Haslinger
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Andantino (349 compassos)
Llibretista.- Wilhelm Müller (1794–1827)
Helmina von Chézy (1783–1856)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu, clarinet i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per a Anna Milder-Hauptmann

És realment remarcable que una cançó tan extrovertida com *Der Hirt auf dem Felsen*, D. 965 de Franz Schubert , la seva penúltima cançó, pogués haver estat escrita durant el mateix mes que la famosa i suau *Die Taubenpost*, la seva última cançó, o poques setmanes després de les íntimes i despreocupades obres instrumentals finals. I, tanmateix, les aparents característiques de sala de concerts de *Der Hirt auf dem Felsen* són, de fet, justament això: l’obra va ser dissenyada específicament perquè la coneguda soprano Anna Milder-Hauptmann l’utilitzés com a peça maestra, un compliment una mica tardà per part de Schubert d’una petició que li havia fet molts anys abans. La cançó es va publicar com a Op. 129 a mitjans de 1830, un any i mig després de la mort del seu compositor.

Der Hirt auf dem Felsen està escrita per a veu (donat l’origen de l’obra, s’implica soprano, però el text funciona igualment bé per a un home), piano i clarinet obligatori. La peça és extensa i molt seccional, sens dubte tant una obra de música de cambra com un lied en el veritable sentit de la paraula.

La major part del poema és obra de Wilhelm Müller , però alguns dels versos centrals són obra d’un altre poeta, identificat provisionalment com a Helmina von Chézy; els dos estan units per un cert cansament generalitzat del món. Hi ha els pensaments d’un amant solitari a dalt de la muntanya, escoltant els ecos que pugen des de la vall; el dolor esdevé absorbent, la vida ja no val la pena viure-la; finalment, la primavera, i amb ella el renaixement, s’albira en el futur, i el cantant s’ha de preparar “per a les errades vinents”. Malgrat totes les tendències superficials de la cançó, el sentiment de Schubert pel text és molt genuí: sabia perfectament que no li faltava gaire temps per a aquesta Terra; la “primavera” de la resurrecció era per a Schubert una cosa molt benvinguda, i de fet estava força preparat, fins i tot desitjós, per a aquesta errada.

Aquest text està organitzat en tres grans seccions musicals molt contrastades, precedides per només uns quants compassos d’introducció al piano. La càlida melodia inicial (Andantino, si bemoll major) és sotmesa a una prova a gran escala pel clarinet abans que arribi la soprano per prendre el relleu. A mesura que els pensaments es tornen cada cop més foscos (“Una profunda tristesa em consumeix, la felicitat s’ha anat”), Schubert passa a sol menor i omple els compassos amb corxeres suaument punxegudes. L’Allegretto final en si bemoll major és una cosa feliç, que puja en escales que cada vegada arriben una mica més amunt que l’anterior, mentre el cantant celebra l’arribada de la primavera amb focs artificials virtuosos que el clarinet fa tot el possible per superar.

Blair Johnston

Der Hirt auf dem Felsen

Wenn auf dem höchsten Fels ich steh’,
In’s tiefe Thal hernieder seh’
I cantant,

Fern aus dem tiefen dunkeln Thal
Schwingt sich empor der Wiederhall
El Klüfte.

He weiter meine Stimme dringt,
Je heller sie mir wiederklingt
Per avall.

Mein Liebchen wohnt so weit von mir,
Drum sehn’ ich mich so heiß nach ihr
Hinüber!

Quan estic damunt la roca més alta

Quan estic damunt la roca més alta,
miro cap baix a la profunda vall
i canto.

Des de la llunyana, ombrívola vall
s’enlaira l’eco
dels abismes.

Com més lluny arriba la meva veu,
més clara em retorna
des d’avall.

La meva estimada viu tan lluny de mi
que jo ardentment l’enyoro
d’aquí estant.

Davant meu hi ha escarpades muntanyes,
els rius escumejants s’estenen
per la vall.

L’àguila s’enlaira cap als núvols,
l’isard salta pels penya-segats,
a l’altre costat.

Els núvols reposen en les altures
i, traspassant la boira, brilla la neu
dels cims.

Com més altiva es mostra la meva noia,
més creix en el meu ànim
l’amor.

Sona una campana en la tranquil·la vall,
les xemeneies fumegen arreu,
en el poble.

Ai! Noia, noia, acull-me aviat,
és tan erm, fa tan fred,
aquí dalt.

Si es pot afirmar que Franz Schubert va viure a l’ombra d’algú, només pot ser Beethoven. Tot i que Schubert va ser sempre conscient de la preeminència del compositor més reconegut de Viena, a qui venerava en molts aspectes, van existir també, però, altres influències vitals, i potser més personals, que solen passar inadvertides.