Lieder per a qualsevol veu i piano
D 938
Der Winterabend/El capvespre d’hivern
Any 1828
Primera publicació 1835
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Nicht zu langsam (No massa lent)
Llibretista.- Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Si les coses haguessin anat millor per a l’amant condemnat del Winterreise de Schubert , potser hauria acabat com el cantant del seu Der Winterabend (La nit d’hivern) (D. 938), del gener de 1828: assegut tranquil·lament a la llum de la lluna d’hivern, reflexionant sobre la felicitat de l’amor. Aquesta felicitat de l’amor es va perdre fa molt de temps, ja que el cantant afegeix una trista commoció, però no una pena plena de dolor, a la situació del cantant. De fet, Der Winterabend és una de les fusions d’alegria i tristesa més commovedores de Schubert ; segons la majoria d’intèrprets, oients i crítics, és una de les seves cançons més importants.
Amb les quatre estrofes de Karl von Leitner com una cançó composta en si bemoll que recapitula la música de l’estrofa inicial al final, la cançó de Schubert és un model de pensament i sentiment contemplatius. La melodia vocal és alhora totalment interior i imbuïda d’emocions poderoses. L’acompanyament al piano evoca el suau remolí de la neu, a més de contribuir amb una contramelodia ocasional per realçar la melodia vocal. Però la veritable glòria de la cançó és el pla harmònic de Schubert , que passa de si bemoll major, passant per sol major i mi bemoll major, per arribar a re major. Cada modulació porta el cantant més profundament als seus records, i el pas a re major arriba en el moment de la revelació del motiu de la seva malenconia reflexiva: la pèrdua de la seva dona molts anys abans. Schubert després refereix les modulacions fins a si bemoll major per a la recapitulació de la música de l’estrofa inicial al final, però amb un retorn màgic de re major just abans del final de la cançó.
James Leonard
Der Winterabend
Es ist tan quiet, tan heimlich um mich,
Die Sonn’ist unter, der Tag entwich.
Wie schnell nun heran der Abend graut,
Mir ist es recht, sonst ist mir’s zu laut.
Jetzt aber ist’s ruhig, es hammert kein Schmied,
Kein Klempner, das Volk verlief und ist müd.
Und selbst, dass nicht rassle der Wagen Lauf,
Zog Decken der Schnee durch die Gassen auf.
Wie tut mir so wohl der selige Frieden!
Da sitz ich im Dunkel, ganz abgeschieden,
So ganz für mich. Nur der Mondenschein
Kommt leise zu mir in’s Gemach aquí.
Brauche mich aber nicht zu geniren,
Nicht zu spielen, zu conversiren,
Oder mich sonst attent zu zeigen.
Er kennt mich schon, und lässt mich schweigen,
Nimmt nur seine Arbeit, die Spindel, das Gold,
Und spinnet stille, webt und lächelt still
Und hängt dann sein schimmerndes Schleiertuch
Ringsum an Gerät und Wänden aus.
Ist gar ein stiller, ein lieber Besuch,
Macht mir gar keine Unruh im Haus,
Will er bleiben, so hat er Ort,
Freut’s ihn nimmer, so geht er fort.
Ich sitze dann stumm im Fenster gern
Und schaue hinauf in Gewölk und Stern.
Denke zurück, ach, weit, gar weit,
In eine schöne, verschwund’ne Zeit.
Denk an Sie, an das Glück der Minne,
Seufze still und sinne und sinne.
El capvespre d’hivern
Al meu entorn tot és íntim i tranquil,
el sol s’ha amagat, el dia s’esvaneix.
Que de pressa s’enfosqueix a tarda!
a mi ja em va bé, de dia hi ha molt soroll.
Ara però, tot és tranquil, cap ferrer martelleja,
ni tampoc cap llauner, la gent ha marxat, estan cansats;
i fins i tot, en el seu trajecte, els carruatges ja no fan fressa
una capa de neu ha cobert els carrers.
Quin benestar em dóna aquesta santa pau!
Sec a les fosques, completament aïllat,
tot solitari; – tan sols la llum de la lluna
entra silenciosa a la cambra.
Ella ja em coneix i no em deixa dir res,
pren la seva feina, el fus, l’or,
i fila i teixeix en silenci, tot somrient amable,
després estén el seu vel resplendent
tot a l’entorn, damunt els mobles i les parets.
És una visita estimada, silenciosa,
que no fa cap destorb a la casa.
Si vol romandre, aquí té lloc,
i si no li agrada, se’n pot anar.
Llavors, sec de bon grat a la finestra
i aixeco els ulls vers els núvols i les estrelles.
Recordo, ai! un llunyà, molt llunyà
bell temps que ja ha desaparegut.
Penso en ella, en el goig de l’amor,
sospiro tranquil i segueixo pensant, pensant.
[‘Es ist so still, so heimlich um mich’], per a veu i piano (1828).