FRANZ PETER SCHUBERT D 933

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 933

Des Fischer Liebesglück/La benaurança d’amor del pescador

<iframe width=”560″ height=”315″ src=”https://www.youtube.com/embed/wnBQNsj6PRc?si=OpGgX2mURBmoyC2f” title=”YouTube video player” frameborder=”0″ allow=”accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share” referrerpolicy=”strict-origin-when-cross-origin” allowfullscreen></iframe>
Any 1827 novembre
Primera publicació 1835
En clau de la menor
Indicació de temps.- Ziemlich langsam (Més lent)
Llibretista.- Karl Gottfried von Leitner (1800–1890)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic

Des Fischers Liebesglück (La sort del pescador en l’amor) (D. 933) va ser composta el novembre de 1827, després de la segona meitat de Winterreise (El viatge d’hivern). La cançó de Schubert basa un text de Karl Gottfried von Leitner que explica una història d’anhel, festeig, plenitud i transcendència en vuit versos molt compactes de cinc versos molt i molt breus cadascun. I, tanmateix, hi ha tot un món de romanticisme en aquests versos compactes:
El pàl·lid
Boires de la tarda
Sudari amb vels
Els nostres jocs silenciosos
Dels espectadors.

És una cançó estròfica amb una estrofa musical per cada dues estrofes del poema. Com correspon a una cançó de barca, el ritme és el d’una barcarola sincopada. Harmònicament, cada estrofa comença en tònica menor i hi roman amb decisió fins a un alliberament en els compassos finals en major. La melodia en si mateixa és un miracle de concisió. Schubert posa cadascuna de les estrofes a la mateixa música, però, malgrat el progrés de la narració, cadascuna de les estrofes de Schubert s’adapta idealment al significat del text de Leitner . I el realment sorprenent és el progrés de la melodia en si mateixa a cada estrofa a mesura que creix des de repeticions vacil·lants per a les primeres línies, fins a una melodia més àmplia per a les línies centrals, fins a salts d’octava finals en les estrofes finals. Aquests salts d’octava poden sonar molt com els iodels en una mala interpretació, però poden sonar triomfalment tranquils en una gran interpretació.

James Leonard

Des Fischer Liebesglück

Dort blinket
Durch Weiden
Und winket
Ein Schimmer
Blassstrahlig
Vom Zimmer
Der Holden mir zu.

Es gaukelt
Wie Irrlicht
Und schaukelt
Sich leise
Sein Abglanz
Im Kreise
Des schwankenden Sees.

Ich schaue
Mit Sehnen
Ins Blaue
Der Wellen,
Und grüße
Den hellen,
Gespiegelten Strahl.

Und springe
Zum Ruder
Und schwinge
Den Nachen
Dahin auf
Dem flachen,
Kristallenen Weg.

Fein-Liebchen
Schleicht traulich
Vom Stübchen
Herunter
Und sputet
Sich munter
Zu mir in das Boot.

Gelinde
Dann treiben
Die Winde
Uns wieder
Seeeinwärts
Vom Flieder
Des Ufers hindann.

Die blassen
Nachtnebel
Umfassen
Mit Hüllen
Vor Spähern
Den stillen,
Unschuldigen Scherz.

Und tauschen
Wir Küsse,
So rauschen
Die Wellen
Im Sinken
Und Schwellen,
Den Horchern zum Trotz.

Nur Sterne
Belauschen
Uns ferne
Und baden
Tief unter
Den Pfaden
Des gleitenden Kahns.

So schweben
Wir selig,
Umgeben
Vom Dunkel,
Hoch überm
Gefunkel
Der Sterne einher.

Und weinen
Und lächeln,
Und meinen,
Enthoben
Der Erde,
Schon oben,
Schon drüben zu sein.

La benaurança d’amor del pescador

Allà resplendeix
a través de les prades
i em fa senyals
un besllum
esblaimat
des de la cambra
de la meva estimada.

Voleteja
com un foc follet
i es balanceja
sense fer fressa,
el seu reflex
en el cercle
del llac fluctuant.

Jo esguardo
amb anhel
el blau
de les ones
i saludo
el lluminós
raig reflectit.

I salto
als rems
i faig moure
la barca
cap allí, damunt
la planera
ruta cristal·lina.

La meva xamosa estimada
s’esquitlla cordial
de la petita cambra
cap avall
i s’apressa
alegra
al meu envers a la barca.

Llavors, suaument,
ens empeny
el vent
de nou
llac endins,
lluny dels lilàs
de la riba.

El pàl·lid
boirim de la nit
ens oculta,
amb el seu vel,
de qui potser sotjaria
el silenciós
joc innocent.

I bescanviem
besades
mentre mormolen
les ones
pujant
i baixant
a despit dels tafaners.

Tan sols les estrelles
ens sotgen
de lluny,
semblen rabejar-se
al fons,
sota el rastre
de la barca que llisca.

Així, feliços,
surem
envoltats
de foscúria,
amunt, vers
el centelleig
de les estrelles.

I plorem
i riem
i ens creiem
deslliurats
de la terra,
de ser ja allà dalt,
de ser ja al més enllà.

Es podria creure que la felicitat s’aferra als llocs on s’han conegut moments més feliços, mentre que resideix només en nosaltres mateixos, i així, quan em vaig trobar amb una decepció desagradable…, no obstant això, vaig ser més capaç de trobar felicitat i equanimitat en mi mateix que abans