Lieder per a qualsevol veu i piano
D 927 Op. 106 Nº3
Vor meiner Wiege/Al meu bressol
Any 1827
Primera publicació 1828
En clau de si menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Karl Gottfried von Leitner (1800-1890)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria pe la senyora Marie Pachler
Tot i que Vor meiner Wiege (Abans del meu bressol, D. 927) de Schubert es podria classificar entre les relativament poques cançons de bressol del compositor; la preocupació del text per la nostàlgia i la mort l’allunya del regne de les cançons de bressol innocents del passat de Schubert i espera amb il·lusió les cançons de bressol fosques de Mussorgsky . En posar un poema de quatre versos de Karl von Leitner com una cançó de cinc estrofes, Schubert és extremadament sensible, potser fins i tot mòrbidament sensible, al significat del poema. Posa els dos primers versos en un si menor lent i solemne, la mateixa tonalitat que Einsamkeit (Soledat) de Winterreise, però modula al final del segon vers a un re major radiantment nostàlgic. Després de gairebé dos versos que recorden l’alegria de ser alletat per la seva mare mentre li cantava una melodia llarga i suau, la cançó torna a modular-se a si menor al final del quart vers quan el poema gira cap a pensaments de mort. La cinquena i última estrofa és tan fosca com gairebé qualsevol altra cosa de *Winterreise*, i la repetició del vers final —«Per al llarg, últim i més profund descans»— és desgarradora en la seva sensació de dol absolut. Tot i que alguns crítics han menyspreat el poema de Leitner com a empalagós (cosa que sens dubte ho és), no es pot negar que va inspirar Schubert per a una de les seves cançons més grans i profundes.
James Leonard
Vor meiner Wiege
Das also, das ist der enge Schrein,
Da lag ich einstens als Kind darein,
Da lag ich gebrechlich, hülflos und stumm,
Und zog nur zum Weinen die Lippen krumm.
Ich konnte nichts fassen mit Händchen zart
Und war doch gebunden nach Schelmenart;
Ich hatte Füßchen und lag doch wie lahm,
Bis Mutter an ihre Brust mich nahm.
Dann lachte ich saugend zu ihr empor,
Sie sang mir von Rosen und Engeln vor,
Sie sang und sie wiegte mich singing in Ruh
Und küsste mir liebend die Augen zu.
Sie spannte aus Seide gar dämmerig grün
Ein kühliges Zelt hoch über mich hin.
Trobareu ich nur wieder solch friedlich Gemach?
Vielleicht, wenn das grüne Gras mein Dach.
O Mutter, lieb Mutter, bleib lange noch hier,
Wer sänge dann tröstlich von Engeln mir?
Wer küsste mir liebend die Augen zu,
Zur langen, zur letzten und tiefesten Ruh?
Das also, das ist der enge Schrein,
Da lag ich einstens als Kind darein,
Da lag ich gebrechlich, hülflos und stumm,
Und zog nur zum Weinen die Lippen krumm.
Ich konnte nichts fassen mit Händchen zart
Und war doch gebunden nach Schelmenart;
Ich hatte Füßchen und lag doch wie lahm,
Bis Mutter an ihre Brust mich nahm.
Dann lachte ich saugend zu ihr empor,
Sie sang mir von Rosen und Engeln vor,
Sie sang und sie wiegte mich singing in Ruh
Und küsste mir liebend die Augen zu.
Sie spannte aus Seide gar dämmerig grün
Ein kühliges Zelt hoch über mich hin.
Trobareu ich nur wieder solch friedlich Gemach?
Vielleicht, wenn das grüne Gras mein Dach.
O Mutter, lieb Mutter, bleib lange noch hier,
Wer sänge dann tröstlich von Engeln mir?
Wer küsste mir liebend die Augen zu,
Zur langen, zur letzten und tiefesten Ruh?
Al meu bressol
Això doncs, això és l’estreta arquella
on fa molt temps jeia quan era infant,
llavors era fràgil, indefens i mut
i només torçava la boca per plorar.
No podia agafar res amb les meves delicades manetes
i per tant estava lligat com un pillet;
tenia peuets però jeia com un tolit
fins que la mare em prenia al seu pit.
Llavors li somreia tot mamant,
ella em cantava cançons de roses i àngels,
cantant, em bressolava per fer-me adormir
i, amb amor, em besava els ulls.
Ella estenia una tela de seda de color verd fosc,
un frescós cobert al meu damunt.
On podria retrobar un indret així de tranquil?
Potser quan l’herba verda serà el meu sostre!
Oh mare, estimada; mare, resta encara aquí llarga estona!
Qui, confortant, em cantarà cançons d’àngels?
Qui, amb amor, em besarà els ulls
per al llarg, darrer i profund repòs?