FRANZ PETER SCHUBERT D 923

Lieder per a qualsevol veu i piano

D 923 Op. posth. 165 Nº5

Eine altschottische Ballade/Una antiga balada escocesa

Any Setembre de 1827 (1a i 2a versions)
Abril de 1828 (3a versió)Primera publicació 1862 (1a versió)
1895 (2a versió)
1971 (3a versió)En clau de sol menor totes les versionsIndicació de temps.- Una cançó, tres versionsEtwas geschwind (Una mica ràpid) Totes les versionsLlibretista.- Thomas Percy (1729–1811)
Johann Gottfried Herder (1744–1803), traducció a l’alemany, segons cançons popularsLlenguatge.- AlemanyPer a veu masculina, veu femenina, piano (1a i 3a versions)
veu, piano (2a versió)Període Romàntic

Eine altschottische Ballade

Dein Schwert, wie ist’s von Blut so rot?
Edward, Edward!
Dein Schwert, wie ist’s von Blut so rot?
Und gehst so traurig da? O!

«Ich hab geschlagen meinen Geier tot,
Mutter, Mutter!
Ich hab geschlagen meinen Geier tot,
Und das, das geht mir nah. O!»

Deins Geiers Blut ist nicht so rot,
Edward, Edward!
Deins Geiers Blut ist nicht so rot:
Mein Sohn, bekenn’ mir frei. O!

«Ich hab geschlagen mein Rotroß tot,
Mutter, Mutter!
Ich hab geschlagen mein Rotroß tot,
Und’s war so stolz und treu. O!»

Dein Roß war alt und hast’s nicht Not,
Edward, Edward!
Dein Roß war alt und hast’s nicht Not,
Dich drückt ein andrer Schmerz. O!

«Ich hab geschlagen meinen Vater tot!
Mutter, Mutter!
Ich hab geschlagen meinen Vater tot,
Und das, das quält mein Herz! O!»

Und was wirst du nun an dir tun,
Edward, Edward?
Und was wirst du nun an dir tun,
Mein Sohn, bekenn’ mir mehr! O!

«Auf Erden soll mein Fuß nicht ruhn!
Mutter, Mutter!
Auf Erden soll mein Fuß nicht ruhn!
Will wandern übers Meer! O!»

Und was soll werden dein Hof und Hall,
Edward, Edward?
Und was soll werden dein Hof und Hall,
So herrlich sonst, so schön? O!

«Ach immer steh’s und sink und fall!
Mutter, Mutter!
Ach immer steh’s und sink und fall,
Ich werd es nimmer sehn! O!»

Und was soll werden dein Weib und Kind,
Edward, Edward?
Und was soll werden dein Weib und Kind,
Wann du gehst übers Meer? O!

«Die Welt ist groß, laß sie betteln drin,
Mutter, Mutter!
Die Welt ist groß, laß sie betteln drin,
Ich seh sie nimmermehr! O!»

Und was soll deine Mutter tun,
Edward, Edward?
Und was soll deine Mutter tun,
Mein Sohn, das sage mir? O!

«Der Fluch der Hölle soll auf euch ruhn,
Mutter, Mutter!
Der Fluch der Hölle soll auf euch ruhn,
Denn ihr, ihr rietet’s mir! O!»

Una antiga balada escocesa

La teva espasa, com és que està vermella de sang?
Eduard, Eduard!
La teva espasa, com és que està vermella de sang?
I com és que estàs tan trist? Oh!

“He mort el meu voltor,
mare, mare!
He mort el meu voltor,
i això, això em sap greu. Oh!”

La sang del teu voltor no és tan vermella,
Eduard, Eduard!
La sang del teu voltor no és tan vermella:
fill meu, confessa-m’ho amb sinceritat. Oh!

“He mort el meu corser rogenc,
mare, mare!
He mort el meu corser rogenc,
i ell era tan altiu i fidel. Oh!”

El teu corser era vell i no et feia falta,
Eduard, Eduard!
El teu corser era vell i no et feia falta,
una altra aflicció t’oprimeix. Oh!

“He mort el meu pare!
Mare, mare!
He mort el meu pare,
i això, això turmenta el meu cor! Oh!”

I ara quin càstig t’infligiràs,
Eduard, Eduard?
I ara quin càstig t’infligiràs,
fill meu, confessa-m’ho! Oh!

“Els meus peus no tocaran mai més la terra!
Mare, mare!
Els meus peus no tocaran mai més la terra!
Vull viatjar per el mar! Oh!”

I què s’esdevindrà del teu palau i les quadres,
Eduard, Eduard?
I què s’esdevindrà del teu palau i les quadres,
altrament tan esplèndids, tan bells? Oh!

“Ai, els deixaré estar fins que caiguin i s’esfondrin!
Mare, mare!
Ai, els deixaré estar fins que caiguin i s’esfondrin,
i això no ho veuré mai! Oh!”

I què s’esdevindrà de la teva esposa i el teu infant,
Eduard, Eduard?
I què s’esdevindrà de la teva esposa i el teu infant
quan siguis al mar? Oh!

“El món és gran, deixa que hi demanin almoina,
mare, mare!
El món és gran, deixa que hi demanin almoina,
jo no els veuré mai més! Oh!”

I què ha de fer la teva mare,
Eduard, Eduard?
I què ha de fer la teva mare,
fill meu, digues-m’ho? Oh!

“Haureu de suportar la maledicció de l’infern,
mare, mare!
Haureu de suportar la maledicció de l’infern,
per el consell que m’heu donat! Oh!”

La creació de l’austríac Franz Schubert (1797-1828) estableix una important divisió al voltant de 1822. A partir d’allà i fins a les seves últimes obres, el compositor que s’havia manejat amb trets estilístics clàssics i més específicament vienesos, sota una notòria influència mozartiana, esdevingué un creador de perfils més romàntics.