Lieder per a qualsevol veu i piano
D 907
Romanze des Richard Löwenherz/ Romança de Ricard Cor de Lleó
Any 1826 març amdues versions
Primera publicació 1979 (Primera versió)
1828 (Segona versió)
En clau de si bemoll menor/Si bemoll major (Primera versió)
Si menor/si major (Segona versió)
Indicació de temps.- Una cançó dues versions
Mässig doch feurig (Moderat però ardent) Ambdues versions
Llibretista.- Sir Walter Scott (1771–1832)
Traducció a l’alemany de Karl Ludwig Methusalem Müller (1771–1837)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romànic
Després que s’esvaís una infatuació juvenil per les seves novel·les històriques, tan populars, Schubert no va adaptar res de Walter Scott, excepte les seves nou cançons de Scott de la primera meitat de 1825. I, de fet, aquesta Romanze des Richard Lowenherz (Romanç de Ricard Cor de Lleó) (D. 907) del gener de 1827 va ser la seva última adaptació del gran escriptor escocès. Extret d’Ivanhoe de 1819, el text de Schubert era una traducció de Karl Miller del poema de Scott “El retorn del croat” en què Ricard Cor de Lleó, disfressat de cavaller anònim, canta una cançó de joglar a frare Tuck mentre s’acompanya amb una arpa. En l’original de Scott , el poema té tres versos; la traducció de Miller ho amplia en cinc versos, tots dels quals va adaptar Schubert . La Romanze de Schubert és una cançó estròfica modificada en què els cinc versos de la traducció de Miller estan adaptats a la mateixa música. Però el 1827, Schubert era un compositor de cançons massa refinat per conformar-se amb “gairebé la mateixa música”; cada estrofa conté elements de música anterior, però aquests elements es modifiquen per adaptar-se al text. Així, la primera i la quarta estrofa, les que relaten les aventures de Richard a la Croada, són en si menor, mentre que la segona i la tercera estrofa, les que serenen la “bella” que la cançó de Richard pretén seduir, són en si major. La cinquena i última estrofa, l’estrofa en què la seducció de Richard es completa, és, és clar, en si major. (El que Fra Tuck pensava de la seducció aconseguida per Richard no s’esmenta a la cançó de Schubert !). A cada estrofa, Schubert també modifica les melodies vocals per adaptar-se tant al ritme com a la intenció del poema. Així, el to de cada estrofa pot començar a la tònica, dominant o mediant de la tonalitat, depenent del significat dels versos. A més, la cançó de Schubert s’unifica a través de les quasi-fanfàrries de l’acompanyament al piano a la mà dreta i els ritmes quasi-galopants a la mà esquerra. Tot i que no és la millor de les composicions de Schubert per a Scott (segurament les tres Ellensgesangen tenen aquest honor), la Romanze des Richard Lowenherz continua sent una manera emocionant i satisfactòria de concloure la seva sèrie de Scott .
James Leonard
Romanze des Richard Löwenherz
Großer Taten tat der Ritter
Fern im heil’gen Lande viel;
Und das Kreuz auf seiner Schulter
Bleicht’ im rauhen Schlachtgewühl,
Manche Narb’ auf seinem Schilde
Trug er aus dem Kampfgefilde,
An der Dame Fenster dicht,
Sang er so im Mondenlicht:
Heil der Schönen! aus der Ferne
Ist der Ritter heimgekehrt,
Doch nichts durft’ er mit sich nehmen,
Als sein treues Roß und Schwert.
Seine Lanze, seine Sporen
Sind allein ihm unverloren,
Dies ist all sein irdisch Glück,
Dies und Theklas Liebesblick.
Heil der Schönen! was der Ritter tat,
Verdankt’ er ihrer Gunst,
Darum soll ihr Lob verkünden
Stets des Sängers süße Kunst.
»Seht, da ist sie«, wird es heißen,
Wenn sie ihre Schöne preisen,
»Deren Augen Himmelsglanz
Gab bei Ascalon den Kranz.«
Schaut ihr Lächeln, eh’rne Männer
Streckt es leblos in den Staub,
Und Iconium, ob sein Sultan
Mutig stritt, ward ihm zum Raub.
Diese Locken, wie sie golden
Schwimmen um die Brust der Holden,
Legten manchem Muselmann
Fesseln unzerreißbar an.
Heil der Schönen, dir gehöret,
Holde, was dein Ritter tat,
Darum öffne ihm die Pforte,
Nachtwind streift, die Stunde naht;
Dort in Syriens heißen Zonen,
Mußt’ er leicht des Nords entwohnen,
Lieb’ ersticke nun die Scham,
Weil von ihm der Ruhm dir kam.
Romança de Ricard Cor de Lleó
Grans i nombroses gestes realitzà el cavaller
lluny, allà a la Terra Santa;
i la creu a la seva espatlla
empal·lidí en l’aspre barbull del combat,
tornà amb moltes nafres al seu escut
des dels camps de batalla,
ben a prop de la finestra de la seva dama,
cantà així a la llum de la lluna:
Salut a la bella! Des de la llunyania
el cavaller ha tornat a casa,
res però s’ha pogut emportar
a part del seu fidel corser i l’espasa.
La seva llança, els seus esperons,
són tot el que li resta,
això és tota la seva fortuna a la terra,
això i l’amorós esguard de Thekla.
Salut a la bella! El que el cavaller realitzà
és gràcies al favor d’ella,
per això s’han de proclamar les seves lloances
tothora, mitjançant les dolces arts del trobador.
“Mireu, és ella,” diran
quan lloïn la seva beutat,
“L’esclat celestial dels seus ulls,
donà la garlanda a Ascalon.”
Mireu el seu somriure que homes de ferro
estengué sense vida damunt la pols,
i Iconium, bé que el seu sultà
lluità amb coratge, esdevingué la seva víctima.
Aquests rínxols daurats, fluctuant
entorn del pit de la dona encisadora,
posaren a molts musulmans
cadenes impossibles de trencar.
Salut a la bella, a tu et pertany,
dona encisadora, tot el que el cavaller realitzà;
per això, obre-li la porta,
el vent de la nit passa a frec, l’hora s’atansa;
allà, a les zones caloroses de Síria,
deu haver perdut l’habitud del nord,
deixa que ara l’amor ofegui el pudor,
puix que d’ell la glòria vingué a tu.