FRANZ PETER SCHUBERT D 892

Partsong per a cors d’homes i piano

D 892 Op. posth. 134

Cantata Nachthelle/Claror de la nit


Any 1826 setembre
Primera publicació 1839
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Andante con moto
Llibretista.-  Johann Gabriel Seidl (1804-1875)
Llenguatge.- Alemany
Per a tenor solista, 2 tenors, 2 baixos i piano
Període Romàntic

Durant el mes de setembre de 1826, Schubert va compondre dos, i possiblement tres, poemes de Johann Seidl per a cor masculí: Widerspruch (Contrari) (D. 865), en què el poeta gira l’esquena amb por a les vastes vistes de l’infinit; Grab und Mond (D. 893), en què el poeta escruta tremolant l’abisme negre de l’eternitat; i Nachthelle (Brillantor nocturna) (D. 892), en què el poeta és literalment il·luminat per la clara llum de l’infinit i, en lloc de desviar la mirada, abraça la seva epifania. Tot i que les tres cançons són meravelloses cadascuna a la seva manera, Nachthelle pot ser la més plena de meravella. Compost no només per a cor masculí, sinó per a un tenor solista heroicament alt, la veu del qual sembla elevar-se cap al cel, Nachthelle de Schubert brilla amb exaltació espiritual. Contra uns acords brillants i repetits a dalt del piano, el tenor i el cor intercanvien frases mentre ascendeixen harmònicament des del Do major terrestre cap al cel nocturn sense núvols. Cada frase, cada estrofa, cada modulació porta els cantants més amunt fins que el tenor solista irromp fins al seu si bemoll agut, flotant per sobre del món en una visió d’infinit que la música de Schubert fa audible. Nachthelle és una de les cançons corals més importants de Schubert .

James Leonard

Nachthelle

Die Nacht ist heiter und ist rein,
Im allerhellsten Glanz:
Die Häuser schaun verwundert drein,
Stehn übersilbert ganz.

In mir ist’s hell so wunderbar,
So voll und übervoll,
Und waltet drinnen frei und klar,
Ganz ohne Leid und Groll.

Ich faß’ in meinem Herzenshaus
Nicht all das reiche Licht:
Es will hinaus, es muß hinaus,
Die letzte Schranke bricht.

Claror de la nit

La nit és serena i pura,
en l’esclat més resplendent,
les cases esguarden meravellades,
totes cobertes d’argent.

A dintre meu tot també és clar i meravellós,
tan reblert i curull,
i regna lliure i clar,
enterament a dins, sense pena ni rancor.

A la mansió del meu cor
no puc contenir tota aquesta llum intensa,
ella vol sortir, ha de sortir
i cau l’ultima barrera.

Franz Schubert: «Les meves creacions en música existeixen per la intel·ligència del meu dolor. Les que només el dolor ha engendrat són les que semblen procurar més plaer al món».