Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons
D 877 Op. 62
Cicle de cançons Gesänge aus “Wilhelm Meister”
Any 1826 gener la versió original
Primera publicació 1827 (versió original)
1982 (versió modificada)
Indicació de temps.- Quatre cançons
1 Mignon und der Harfner- Langsam (Lentament) (duet; en si menor)
2 Lied der Mignon [I]. Langsam (Lentament) (en mi menor)
3 Lied der Mignon [II]. Nicht zu langsam (No massa lent) (en si major)
4 Lied der Mignon [III]. Langsam (Lentament) (en la menor)
1 song (modified version):2. Lied der Mignon [II]. Langsam (Lentament) (en re menor )
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Dedicatòria per a Princesa Matilde de Schwarzenberg
Per a duet de veus, piano (núm. 1); veu, piano (núms. 2-4)
Període Romàntic
La famosa novel·la Wilhelm Meister de Johann Wolfgang von Goethe està plena de caracteritzacions ricament dibuixades i completament convincents, però realment és el tràgic Mignon el que millor toca les cordes del cor del lector. El Mignon està ple de cançons (no de cançons alegres), i tal és la bellesa dels versos lírics que Goethe li proporciona per cantar que Franz Schubert es va inspirar a musicar-los una vegada i una altra. El 1827, l’editor Antonio Diabelli va publicar quatre d’aquestes “Cançons Mignon” com a Opus 62 de Schubert (ara catalogat com a D. 877), anomenant-les “Gesänge aus Wilhelm Meister von Goethe”. L’última cançó del grup és una arranjament del poema “Nur wer die Sehnsucht kennt” (i la primera cançó del grup també posa el mateix text). Com les altres tres cançons de l’opus, probablement va ser composta durant el gener de 1826; el destí va voler que aquests quatre lieder siguin les últimes arranjaments de les paraules de Goethe que Schubert faria mai.
Nur wer die Sehnsucht kennt (“Només qui sap què és l’anhel”), D. 877/4, es desenvolupa en un trist compàs de 6/8. El poema està en una estrofa contínua, i Schubert permet que el seu material aparegui més o menys contínuament, només recordant el material de la melodia inicial de la cantant quan el text mateix es repeteix al final. Hi ha una veritable punxada a les octaves de si bemoll que marquen tant la introducció com el postludi instrumental final: Mignon ens parla de la seva gran solitud, però és el piano sol el que sembla explorar més profundament la realitat dolorosa i, en aquest cas, dissonant, de la solitud.
En total, Schubert va fer cinc arranjaments de “Nur wer die Sehnsucht kennt”; aquest arranjament i D. 877/1, l’altre arranjament del poema inclòs a l’Op. 62, són probablement els més coneguts i sens dubte els millors. Tanmateix, més conegut que qualsevol d’aquests és l’arranjament del poema que Txaikovski va fer moltes dècades més tard, conegut amb el títol anglès “None but the Lonely Heart”.
Blair Johnston
1
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude
Seh ich am Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt,
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
2
Heiß mich nicht reden, heiß mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht,
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muß sich erhellen,
Der harte Fels schließt seinen Busen auf,
Mißgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergießen,
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschließen
3
So laßt mich scheinen, bis ich werde,
Zieht mir das weiße Kleid nicht aus!
Ich eile von der schönen Erde
Hinab in jenes dunkle Haus.
Dort ruh’ ich eine kleine Stille,
Dann öffnet sich der frische Blick;
Ich lasse dann die reine Hülle,
Den Gürtel und den Kranz zurück.
Und jene himmlischen Gestalten
Sie fragen nicht nach Mann und Weib,
Und keine Kleider, keine Falten
Umgeben den verklärten Leib.
Zwar lebt’ ich ohne Sorg’ und Mühe,
Doch fühlt’ ich tiefen Schmerz genung.
Vor Kummer altert’ ich zu frühe;
Macht mich auf ewig wieder jung!
4
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude
Seh ich am Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt,
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiß, was ich leide!
Cançons de “Wilhelm Meister”
1
Només qui coneix la nostàlgia
Pot entendre el meu patiment!
Sola i separada
De tota alegria,
Contemplo el firmament
Des de tot arreu.
Ah! Qui em coneix i m’estima
És molt lluny.
Em capgira el cap
El pit em crema.
Només qui coneix la nostàlgia
Pot entendre el meu patiment.
2
No m’ordenis que parli, digues-me quin carrer
Doncs he de guardar secret.
Desitjaria desvetllar-te completament la meva ànima
Però el destí no vol.
Al seu moment, el sol en el seu recorregut,
Escombri a la nit il·luminant-ho tot;
I fins i tot la pètria roca s’obre
Per permetre que neixi la font
Tots busquem la pau als braços de l’amic
Doncs allà es pot sincerar el cor.
Però un jurament va segellar els meus llavis
I només un déu els podria obrir.
3
Deixeu-me que sembli, fins que ho sigui,
No em despulleu dels meus vestits blancs!
Abandono aquesta bella terra
Per baixar a la fosca casa.
Allí podré descansar per un instant
I quan els meus ulls es tornin a obrir,
Em trauré el blanc vel,
El cenyidor i la corona.
La celestials criatures
No em preguntaran si sóc home o dona,
Tot i que cap vestit
Embolicarà el meu cos transfigurat.
Vaig viure despreocupat i alegre,
Però també vaig patir dolors profunds.
Tants patiments em van envellir prematurament,
Feu que torni a l’eterna joventut!