Partsong per a cors d’homes i piano
D 875 Op.102
Mondenschein/Clar de lluna
Any 1826 gener
Primera publicació 1831
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Andante un poco mosso
Llibretista.- Franz von Adolf Friedrich Schober (1796–1882)
Llenguatge.- Alemany
Quintet
Per a 2 tenors, 3 baixos, piano
Període Romàntic
Els Mondenschien (Clar de lluna) (D. 875) de Schubert per a dos tenors i tres bases existeixen tant en una versió sense acompanyament com en una versió amb acompanyament molt discret. Composta el gener de 1826, Schubert va enviar la cançó com a part del paquet de peces que va enviar a l’editor Schott el 1828. Schott es va negar a satisfer el preu que li demanava Schubert i va retornar la cançó, o més aviat, la partitura vocal de la cançó. La part de piano va desaparèixer i quan Diabelli va publicar la cançó després de la mort de Schubert , es va publicar amb i sense acompanyament de piano. Amb o sense acompanyament, la música de Schubert per als Mondenschien del seu amic Franz von Schober és un dels seus nocturns més seductors. Una barcarolla lenta en la bemoll major que ambienta el poema de cinc versos en una forma estròfica modificada, la cançó coral de Schubert és en realitat més aviat una cançó per a tenor agut amb el suport de quatre veus més. Sobre modulacions encantadores i seductores que representen “boira brillant i llum màgica”, el tenor agut s’eleva per sobre de les altres veus, elevant-se per sobre d’elles cap a la llum de la lluna per “beure tot l’èxtasi del cel”.
James Leonard
Mondenschein
Des Mondes Zauberblume lacht,
Und ruft mit seelenvollem Blick,
In uns’re düstre Erdennacht
Der Liebe Paradies zurück.
Vom mächt’gen Arm des Schlafs besiegt,
Erstarben Sorgen, Schuld und Pein,
Das Zarte nur und Schöne fliegt
Entfesselt in den Geisterreih’n.
Doch seht, die Fluren sind vertauscht,
Das ist die alte Erde nicht,
O seht, ein Silbergarten duftumrauscht
Voll Nebelschmelz und Zauberlicht;
Den Geist vom ird’schen Drucke frei
Umwallt der Sehnsucht Ätherkleid,
Er trinkt in stiller Schwärmerei
Des Himmels volle Seligkeit.
Doch mahnt das Lied der Nachtigall
An seine Welt das weiche Herz,
In aller Wonne weckt ihr Schall
Den tiefsten Schmerz, der Liebe Schmerz.
Clar de lluna
La flor màgica de la lluna riu
i, amb tendre esguard, invoca
a la nostra nit tenebrosa de la terra
que retorni el paradís de l’amor.
Vençuts per la forta abraçada de la son,
moren l’ànsia, la culpa i la pena,
tan sols la tendresa i la bellesa s’envolen,
alliberades, vers el rengle dels esperits.
Però, mireu, els camps s’han transformat,
aquesta ja no és l’antiga terra,
oh mireu, un jardí ple de perfum,
d’un vernís de boira i d’una llum màgica;
l’esperit, lliure del llast terrenal,
embolcallat amb el mantell eteri de la nostàlgia,
beu, en silenciós enardiment,
la plena benaurança del cel.
Però el cant del rossinyol recorda
al seu món el tendre cor,
en tot aquest goig, el seu ressò desperta
la pena més profunda, la pena d’amor.