Lieder per a qualsevol veu i piano
D 871
Das Zügenglöcklein/La campaneta del viàtic
Any 1816 ambdues versions
Primera publicació 1979 (Primera versió)
1827 (Segona versió)
En clau de la bemoll major ambdues versions
Indicació de temps.- Una cançó ambdues versions
Langsam (Lentament) ambdues versions
Llibretista.- Johann Gabriel Seidl (1804–1875)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Tot i que la majoria de comentaristes han criticat el poema que estableix, tots els comentaristes coincideixen que Das Zügenglöcklein (La campana que passa) (D. 871) és una de les cançons més consoladores de Schubert , classificant-se amb Du bist der Ruh, Nacht und Träume i Nachtviolen en pura serenitat. Si bé el poema de Johann Seidl és força horrible — dolçament sentimental i mal rimat —, va proporcionar a Schubert els materials bàsics per estimular la seva inspiració. El títol en si li va donar el símbol sonor central de la cançó: el so de les campanes és a tot arreu, des de la petita campana que sona als aguts del piano fins al veritable carilló que sona per tot el teclat als compassos finals de la cançó. Aparentment construint una cançó estròfica, Schubert varia els seus materials a fons d’una estrofa a una altra, modulant lliurement, modificant la forma de la melodia vocal i remodelant-ho tot excepte la tranquil·la compassió pels morts que és l’essència de la cançó.
James Leonard
Das Zügenglöcklein
Kling’ die Nacht durch, klinge,
Süßen Frieden bringe
Dem, für den du tönst!
Kling’ in [stille]1 Ferne,
So du Pilger gerne
Mit der Welt versöhnst!
Aber wer will wandern
Zu den lieben Andern,
Die vorausgewallt?
Zog er gern die Schelle?
Bebt er an der Schwelle,
Wann »Herein« erschallt? –
Gilt’s dem bösen Sohne,
Der noch flucht dem Tone,
Weil er heilig ist?!
Nein es klingt so lauter,
Wie ein Gottvertrauter
Seine Laufbahn schließt!
Aber ist’s ein Müder,
Den verwaist die Brüder, –
Dem ein treues Thier
Einzig ließ den Glauben
An die Welt nicht rauben: –
Ruf’ ihn Gott zu dir!
Ist’s der Frohen Einer,
Der die Freuden reiner
Lieb’ und Freundschaft theilt,
Gönn’ ihm noch die Wonnen
Unter dieser Sonnen,
Wo er gerne weilt!
La campaneta del viàtic
Sona tota la nit, sona,
porta una dolça pau
a aquell per al qui toques!
Sona a la silent llunyania,
perquè de bon grat reconciliïs
els pelegrins amb el món!
Però qui voldria anar-se’n
vers els altres estimats
que han marxat abans?
Tocaria de bon grat la campaneta?
Tremolaria al llindar
quan sentiria dir “Entreu”?
S’adreça al mal fill
que encara maleeix el so
perquè és sagrat?
No, sona més fort
quan un home que confia en Déu
arriba al final del seu trajecte!
Però si és un home abatut,
abandonat per els seus germans,
a qui tan sols un animal fidel
evità que la seva fe
en el món fos arrabassada:
a tu Déu el crida!
Si es tracta d’un home feliç
que comparteix el pur goig
de l’amor i l’amistat,
concedeix-li encara el plaer
de gaudir sota aquest sol,
on ell de bon grat romandrà!