FRANZ PETER SCHUBERT D 866 Nº3

Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons

D 866 Op. 95 Nº3

4 Refrainlieder
Any 1827
Primera publicació 1828
Indicació de temps.- Quatre cançons
1 Die Unterscheidung-Mässig (Moderat) (En sol major)
2 Bei dir allein – Nicht zu geschwind, doch feurig (No massa ràpid, però ardent) (En la bemoll major)
3 Die Männer sind méchant- Etwas langsam (Una mica lent) (En la menor)
4 Irdisches Glück-  Ziemlich geschwind (Molt ràpid) (En re menor)
Llibretista.- Johann Gabriel Seidl (1804–1875)
Dedicatòria.- Al poeta
Per a veu i piano
Període Romàntic

Die Männer sind méchant/ Els homes són dolents!

Du sagtest mir es, Mutter:
Er ist ein Springinsfeld!
Ich würd’ es dir nicht glauben,
Bis ich mich krank gequält!
Ja, ja, nun ist er’s wirklich;
Ich hatt’ ihn nur verkannt!
Du sagtest mir’s, o Mutter:
»Die Männer sind méchant!«

Vor’m Dorf im Busch, als gestern
Die stille Dämm’rung sank,
Da rauscht’ es: »Guten Abend!«
Da rauscht’ es: »Schönen Dank!«
Ich schlich hinzu, ich horchte;
Ich stand wie festgebannt:
Er war’s mit einer Andern –
»Die Männer sind méchant!«

O Mutter, welche Qualen!
Es muß heraus, es muß! –
Es blieb nicht bloß beim Rauschen,
Es blieb nicht bloß beim Gruß!
Vom Gruße kam’s zum Küsse,
Vom Kuß zum Druck der Hand,
Vom Druck, ach liebe Mutter! –
»Die Männer sind méchant!«

Els homes són dolents!

Tu m’ho havies dit, mare:
ell és un trapella!
Jo no et volia creure
fins que m’he turmentat a caure malalta!
Sí, sí, ara sé que ho és realment;
jo no el coneixia prou bé!
Tu m’ho digueres, oh mare:
“Els homes són dolents!”

Ahir, a les maleses, prop del vilatge,
quan s’anava fent fosc,
vaig sentir xiuxiuejar: “Bon vespre!”
i després: “Moltes gràcies!”
Hi vaig anar de puntetes per escoltar;
em vaig quedar de pedra:
era ell que estava amb una altra –
“Els homes són dolents!”

Oh mare, quin turment!
Ho haig de treure del pap!
No n’hi hagué prou amb els xiuxiueigs,
no n’hi hagué prou amb les salutacions!
De les salutacions es va passar a les besades,
de les besades a donar-se les mans,
de les mans…., ai, mare estimada!
“Els homes són dolents!”

Qualsevol que conegués Schubert sap com estava format per dues naturaleses, estranyes l’una a l’altra, i amb quina força el desig de plaer el va arrossegar fins al pou sèptic del llim.»