Lieder amb acompanyament de piano
Cicles i col·leccions de cançons
D 846 op 52 Nº 5
Normans Gesang/El cant de Norman
Any 1825 abril
Primera publicació 1826
En clau de do menor
Indicació de temps.- Geschwind (Rapidament)
Llibretista.- Adam Storck (1780–1822)
segons La dama del llac de Sir Walter Scott (1771–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per la Comtessa Sophie von Weissenwolf
A les files de les grans cançons galopants de Schubert , Normans Gesang (Cançó de Norman, D. 846) és una de les menys conegudes però també una de les més efectives. Amb la traducció d’ Adam Storck dels versos de Walter Scott del seu llarg poema narratiu “La dama del llac” al juliol de 1825, Schubert suposadament va considerar Normans Gesang la millor de les seves composicions de Scott . Això va ser un gran elogi: una de les seves composicions de Scott és Ellens Gesang III, més coneguda com l’Ave Maria.
Però es pot entendre per què es deia que a Schubert li agradava el Gesang dels Normans. Unificat pel ritme iàmbic galopant de la melodia vocal i l’acompanyament al piano, Schubert també va ser capaç de diversificar la cançó mitjançant modificacions i modulacions artístiques però discretes aplicades al que a primera vista sembla una simple cançó estròfica. La música comença en Do menor a la primera estrofa, però modula a la dominant de Sol major a la segona estrofa, utilitzant un nou tema en el mateix ritme iàmbic. Aquest esquema es repeteix a la tercera i quarta estrofa i sembla a punt de repetir-se a l’últim parell d’estrofes. Però, en lloc de modular a la dominant a l’última estrofa, Schubert simplement canvia els modes de Do menor a Do major. Aquest canvi reforça molt bé el sentit del poema, que durant cinc versos s’havia centrat obsessivament en el pressentiment del cavaller Norman sobre el seu destí a la batalla de l’endemà, però que a l’últim vers es converteix en la seva esperança de victòria i el seu retorn amb la seva nova esposa. És impossible dir si aquest canvi de mode de menor a major significa el compliment de les esperances de Norman o una profecia de la seva mort imminent: el poema de Scott no explica el destí de Norman. Però el tractament particular que fa Schubert aquí dels seus contrastos menor-major, generalment estimats, fa que aquesta cançó sigui encara més commovedora.
James Leonard
Normans Gesang
Die Nacht bricht bald herein, dann leg’ ich mich zur Ruh’.
Die Heide ist mein Lager, das Farnkraut deckt mich zu.
Mich lullt der Wache Tritt wohl in den Schlaf hinein:
Ach, muß so weit, so weit von dir, Maria, Holde, sein!
Und wird es morgen Abend, und kommt die trübe Zeit,
Dann ist vielleicht mein Lager der blutig rote Plaid,
Mein Abendlied verstummet, du schleichst dann trüb’ und bang.
Maria, mich wecken kann nicht dein Totensang.
So mußt’ ich von dir scheiden, du holde, süße Braut?
Wie magst du nach mir rufen, wie magst du weinen laut!
Ach, denken darf ich nicht an deinen herben Schmerz,
Ach, denken darf ich nicht an dein getreues Herz.
Nein, zärtlich treues Sehnen darf hegen Normann nicht,
Wenn in den Feind Clan-Alpine wie Sturm und Hagel bricht;
Wie ein gespannter Bogen sein mutig Herz dann sei,
Sein Fuß, Maria, wie der Pfeil so rasch und frei.
Wohl wird die Stunde kommen, wo nicht die Sonne scheint,
Du wankst zu deinem Normann, dein holdes Auge weint.
Doch fall’ ich in der Schlacht, hüllt Todesschauer mich,
O glaub’ mein letzter Seufzer, Maria, ist für dich,
Doch kehr ich siegreich wieder aus kühner Männerschlacht,
Dann grüßen wir so freudig das Nahn der stillen Nacht,
Das Lager ist bereitet, uns winkt die süße Ruh’.
Der Hänfling singt das Brautlied, Maria, hold uns zu!
El cant de Norman
Aviat es farà de nit, aleshores m’estiraré per reposar.
L’ermàs serà el meu llit, les falgueres em taparan.
Els passos del sentinella em faran ben bé adormir:
ai, haig de ser tan lluny, tan lluny de tu, Maria, amor meu!
I demà vindrà el capvespre i l’hora ombriva,
llavors el meu llit potser serà un mantell vermell de sang,
la meva cançó de capvespre emmudirà, tu t’esquitllaràs trista i angoixada.
Maria, la teva cançó fúnebre no em podrà despertar.
M’haig d’acomiadar així de tu, dolça, encisadora esposa?
Per més que em cridis, per més que ploris fortament!
Ai, no puc pensar en el teu agut dolor,
ai, no puc pensar en el teu cor fidel.
No, Norman no pot tenir sentiments tendres i fidels
quan el Clan Alpine irromprà damunt l’enemic com una pedregada;
que el seu cor coratjós sigui com un arc tens
i els seus peus, Maria, ràpids i lliures com la fletxa.
Potser vindrà l’hora en la que el sol no lluirà,
t’acostaràs vacil·lant al teu Norman, els teus ulls encisers plens de llàgrimes.
Però si caic en la batalla i l’horror de la mort m’embolcalla,
oh, pots creure Maria, que el meu darrer sospir serà per a tu,
però si retorno victoriós del combat dels intrèpids,
llavors acollirem joiosos l’apropament de la nit silenciosa,
el llit estarà preparat, ens esperarà el dolç repòs.
El passerell ens cantarà dolces cançons de noces, Maria!