Cançó que conté partsongs
D 836
Coronach
Any 1825
Primera publicació 1826
En clau de fa menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Librettist Walter Scott (1771–1832)
Adam Storck (1780-1822), text amb Alemany
Llenguatge.- Alemany
Totengesang der Frauen und Mädchen- Cor – Cant fúnebre de dones i noies SSA i piano
Període Romàntic
Dedicat a la comtessa Sophie von Weissenwolf
Set cançons de “La donzella del llac” de Sir Walter Scott
Coronach (“Er ist uns geschieden”) (Cornach, Triòdia per a dones i donzelles) (D. 836) és una de les dues cançons corals estròfiques que Schubert va escriure sobre poemes extrets de “La dama del llac” de Walter Scott . Com indica el títol, és un lament per un cap mort fet per les seves dones i fills, i Schubert tracta el text amb dignitat i respecte. Començant amb un redoble de tambor substitut a les profunditats del piano, Cornach és una cançó fúnebre en fa menor, que té alguna cosa dels laments lamentables dels celtes, laments que, per descomptat, Schubert mai va sentir.
James Leonard
Coronach
Er ist uns geschieden
Vom Berg und vom Walde
Wie versiegte Quelle,
Als Not uns bedrängte.
Die Quelle wird fließen,
Genährt von dem Regen,
Uns scheint nie mehr Freude,
Dem Duncan kein Morgen.
Die Hand des Schnitters
Nimmt reife Ähren,
Unser Trauergesang
Klagt blühende Jugend.
Der Herbstwind treibt Blätter,
Die gelben, die welken,
Es blüht’ unsre Blume,
Als Mehltau sie welkte.
Ihr flüchtigen Füße,
Du Rat in Bedrängnis,
Du Arm im Streite,
Wie tief ist dein Schlummer.
Wie Tau auf den Bergen,
Wie Schaum auf dem Bache,
Wie Blas’ auf der Welle –
Bist ewig geschieden.
A l’Alta Escòcia, l’expressió “Coronach” era un lament que es feia damunt el cos d’un company mort preuant les seves qualitats i, al mateix temps, el plany per la pèrdua que representava per al clan.
Coronach
Ens ha deixat,
se n’ha anat de la muntanya i del bosc,
com una font seca
quan ens enfrontàvem a una emergència.
La font fluirà,
nodrida per la pluja,
però ja no ens brillarà l’alegria,
no hi ha demà per a Duncan.
La mà del segador
pren les panxes madures de blat de moro,
la nostra cançó de dol
lamenta la joventut florida,
el vent de la tardor empeny fulles
que són grogues, que s’han marcit,
però la nostra flor estava en flor
quan el míldiu la va marcir.
Peus veloços,
que aconselleu en l’angoixa,
que us armeu en la batalla,
que profund és el vostre son!
Com la rosada a les muntanyes,
com l’escuma al riu,
com una bombolla a l’onada,
heu marxat per sempre.