Lieder per a qualsevol veu i piano
D 794
Der Pilgrim/El pelegrí
Any 1823 maig primera versió
Primera publicació 1909 (Primera versió)
1825 (Segona versió)
En clau de mi major/Do sostingut menor (Primera versió)
Re major/si menor (segona versió)
Indicació de temps.- 1 cançó (2 versions):
Mässig (Moderat ambdues versions)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria L.F. Schnorr von Karolsfeld
Der Pilgrim
Noch in meines Lebens Lenze
War ich, und ich wandert’ aus,
Und der Jugend frohe Tänze
Ließ ich des Vaters Haus.
All mein Erbteil, all mein Habe
Warf ich fröhlich glauben hin,
Und am leichten Pilgerstabe
Zog ich fort mit Kindersinn.
Denn mich trieb ein mächtig Hoffen
Und ein dunkles Glaubenswort,
»Wandle,« rief’s, »der Weg ist offen,
Immer nach dem Aufgang fort.«
»Bis zu einer goldnen Pforten
Du gelangst, da gehst du ein,
Denn das Irdische wird dorten
Himmlisch, unvergänglich sein.«
Abend ward’s und wurde Morgen,
Nimmer, nimmer stand ich still,
Aber immer blieb’s verborgen,
Was ich suche, was ich will.
Berge lagen mir im Wege,
Ströme hemmten meinen Fuß,
Über Schlünde baut ich Stege,
Brücken durch den wilden Fluß.
Und zu eines Stroms Gestaden
Kam ich, der nach Morgen floß;
Froh vertrauend seinem Faden,
Werf’ ich mich in seinen Schoß.
Hin zu einem großen Meere
Trieb mich seiner Wellen Spiel;
Vor mir liegt’s in weiter Leere,
Näher bin ich nicht dem Ziel.
Ach, kein Steg will dahin führen,
Ach, der Himmel über mir
Will die Erde nicht berühen,
Und das Dort ist niemals hier!
El pelegrí
Tot just era a la primavera de la vida
quan vaig marxar de viatge,
i el joiós dansar de la jovenesa
el vaig deixar a casa del pare.
Tota la meva herència, tots els meus béns,
els vaig perdre i, alegre i confiat,
amb un lleuger bastó de pelegrinatge,
vaig marxar ingenu com un infant.
Car un poderós afany m’empenyia
i vagues paraules de fe,
“Camina” em deien, “El camí és obert,
sempre pujant més amunt.”
“Fins que arribis a una porta daurada
i un cop allà, entra-hi,
car en aquell lloc, el que és terrenal
esdevindrà diví i etern.”
Després dels capvespres vingueren matins,
i jo mai m’aturava,
ocultant sempre però,
allò que cercava, allò que volia.
Al meu camí hi havia muntanyes,
rius que em barraven el pas,
damunt els fondals vaig construir passeres
i ponts per travessar els rius salvatges.
I vaig arribar a la ribera d’un riu
que corria vers el llevant;
content i confiant en la seva fondària
em vaig llençar al seu corrent.
Vers un mar immens
em portaren les ones juganeres;
davant meu el vast espai buit,
i no m’apropava al meu objectiu.
Ai, cap passera allà em portarà,
ai, el cel al meu damunt
no tocarà mai la terra
i el més enllà no serà mai aquí!