Lieder per a qualsevol veu i piano
D 793 Op. posth. 173 Nº 2
Das Geheimnis/El secret
Any 1823 maig
Primera publicació 1867
En clau de sol major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
El Geheimnis
Sie konnte mir kein Wörtchen sagen,
Zu viele Lauscher waren wach,
Den Blick nur durft’ ich schüchtern fragen,
Und wohl verstand ich, was er sprach:
Leis komm ich her in deine Stille,
Du schön belaubtes Buchenzelt,
Verbirg in deiner Dibenünen
‘ Hölden de Welden Hällden.
Von Ferne mit verworr’nem Sausen
Arbeitet der geschäft’ge Tag,
Und durch der Stimmen hohles Brausen
Erkenn ich schwerer Hämmer Schlag!
So sauer ringt die kargen Lose
Der Mensch dem harten Himmel ab;
Doch leicht erworben, aus dem Schoße
Der Götter fällt das Glück herab.
Dass ja die Menschen nie es hören,
Wie treue Lieb’ uns still beglückt!
Sie können nur die Freude stören,
Weil Freude nie sie selbst entzückt.
Die Welt wird nie das Glück erlauben,
Als Beute wird es nur gehascht;
Entwenden must du’s oder rauben,
Eh’ dich die Missgunst überrascht.
Leis auf den ehen kommt’s geschlichen,
Die Stille liebt es und die Nacht;
Mit schnellen Füßen ist’s entwichen,
Wo des Verräters Auge wacht.
O schlinge dich, du sanfte Quelle,
Ein breiter Strom um uns herum,
Und drohend mit empörter Welle
Vertheidige dies Heiligtum.
El secret
Ni tan sols em podia dir la paraula més petita,
massa oients hi paraven atenció;
només podia qüestionar tímidament la seva mirada,
i vaig entendre clarament què volia dir.
He vingut aquí suaument al teu silenci,
tenda de faigs de fulla bella,
en el teu verd mantell, amaga
els amants dels ulls del món!
De lluny, amb un rugit confús,
un dia atrafegat està treballant,
i entre els sorolls d’un rugit buit
reconec el colpeig de martells pesats.
Lluitar contra la seva magra sort és tan amarg
per als humans que accepten la dura voluntat del cel;
tanmateix, fàcilment guanyada, des de la falda
dels déus, la felicitat descendeix sobre nosaltres.
Esperem que els altres no sentin mai
com de feliços ens fa l’amor devot!
Només poden pertorbar l’alegria,
ja que ells mateixos mai no s’han delectat amb l’alegria.
El món mai no permetrà la felicitat,
només serà caçada com a presa,
haureu de robar-la o cometre un robatori,
abans que us envaeixi l’enveja.
S’esmuny suaument de puntetes,
estima la quietud i la nit,
corre a peus ràpids,
allà on vigila un ull traïdor.
Oh, font gentil, llança
un ampli rierol al nostre voltant,
i mentre amenaces amb onades creixents,
defensa aquest santuari.