Lieder per a baix i piano
D 785
Der zürnende Barde/El bard enutjat
Any 1823 febrer
Primera publicació 1831
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Geschwind, kraftvoll (Ràpid, potent)
Llibretista.- Franz von Bruchmann (1798-1867)
Llenguatge.- Alemany
Per a baix i piano
Període Romàntic
La versió de Schubert de Der zürende Barde (El bard indignat) (D. 785) de Franz von Bruchmann, del febrer de 1823, està en la tonalitat i el compàs equivocats. Per a Schubert , sol menor era una tonalitat capaç d’expressar un terror abjecte —Erlkönig (D. 328)—, d’una il·luminació durament guanyada —Der Wanderer an den Mond (D. 870)— o perdut i enamorat —Mignon (D. 161)—, però no una indignació arrogant. I 6/8 era el compàs per a la música aquàtica en general —Auf dem Wasser zu singen (D. 774) i les barcarolles en particular —Der Gondelfahrer (D. 808)—, però no per a l’embelliment ni la postura. Però és clar, Schubert mai no podia escriure música d’indignació arrogant o d’embelliment i postura, i això és exactament el que el poema de Bruchmann li demanava que fes. I mentre que Schubert podia proporcionar una cançó estròfica modificada que pogués ambientar eficaçment el poema de Bruchmann , no podia proporcionar una melodia en sol menor o un ritme en 6/8 que el pogués ambientar eficaçment. La cançó resultant té els seus moments (la modulació a re bemoll major a les estrofes cinquena o sisena), però Der zürende Barde és una de les cançons menys convincents de Schubert .
James Leonard
Der zürnende Barde
Wer wagt’s,
Wer will mir die Leier zerbrechen,
Noch tagt’s,
Noch glühet die Kraft, mich zu rächen.
Heran, heran, ihr alle,
Wer immer sich erkühnt,
Aus dunkler Felsenhalle
Ist mir die Leier gegrünt.
Ich habe das Holz gespalten
Aus riesigem Eichenbaum,
Worunter einst die Alten
Umtanzten Wodans Saum.
Die Saiten raubt ich der Sonne,
Den purpurnen, glühenden Strahl,
Als einst sie in seliger Wonne
Versankt in das blühende Tal.
Aus alter Ahnen Eichen,
Aus rotem Abendgold
Wirst Leier du nimmer weichen,
So lang die Götter mir hold.
El bard enutjat
Qui gosa,
qui vol fer malbé la meva lira,
encara és de dia
i em consumeix encara l’afany de venjar-me.
Veniu, veniu tots vosaltres,
a veure qui s’atreveix,
de fosques estances de roca
ha brostat la meva lira.
Jo he tallat la fusta
d’un roure gegantí,
sota el que fa molt temps els antics
dansaven cerclant l’orla de Wotan.
Les cordes les he robat del sol,
els raigs fulgurants, purpuris,
que un cop, en un goig beatífic,
ell espargí a la vall radiant.
Feta de vells roures ancestrals,
de l’or rogenc del capvespre,
oh lira meva, tu mai em deixaràs
mentre que els déus em siguin favorables.