Lieder per a qualsevol veu i piano
D 771
Der Zwerg/El nan
Any 1823
Primera publicació 1823
En clau de la menor
Indicació de temps.- Nicht zu geschwind (No massa ràpid)
Llibretista.- Matthäus Kasimir von Collin (1779–1824)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatoria pel poeta Matthäus Kasimir von Collin
Der Zwerg (El nan) (D. 771) de finals de novembre de 1822 és la quintaessència del romanticisme eròtic morbós de la primera meitat del segle XIX destil·lat en nou versos horribles. Prenent el motiu del “destí” de la Cinquena de Beethoven i presagiant la dura declamació de Der fliegende Hollander de Wagner, Der Zwerg de Schubert és una història breu musical d’amargor, odi i amor implacables i implacables.
L’escena descrita al poema de Matthaus von Collins és un vaixell en un llac fosc entre muntanyes altes just després de la posta de sol. Els personatges són una reina i el seu antic amant, un nan. Traït per la reina, el nan l’estranya amb un cordó de seda vermella, baixa el seu cadàver a un llac on, com anuncia el final del poema, aviat s’unirà a ella. Però hi ha molt més sota la superfície de la història: l’amor del nan, el masoquisme de la reina, el seu amor mutu i sobretot l’odi mutu. En realitat, és l’ideal de l’amor romàntic que ha anat terriblement malament.
La música de Schubert per a Der Zwerg és tan fosca i lúgubre com qualsevol cosa que hagi escrit mai. Ambientada en la menor dolenta, la cançó té l’impuls demoníac del moviment inicial de la seva simfonia en si menor en el seu ritme implacablement insistent i les repeticions incessants del motiu “Fate” de Beethoven. Encara que no és estrictament estròfica, la música de cada vers es deriva clarament del vers inicial, unificant així els motius de la història. Les modulacions de la cançó segueixen no només el sentit de la progressió de la història, sinó que serveixen a la tensió harmònica fins que s’allibera en el retorn a la tònica en el vers final.
Der Zwerg és una de les visions més negres i desolades de l’amor de Schubert.
James Leonard
El cantant canta amb tres veus diferents: el Nan, la seva mestressa la Reina (a qui el Nan estranya amb una bufanda de seda vermella a la cançó) i el narrador.
Der Zwerg
Im trüben Licht verschwinden schon die Berge,
Es schwebt das Schiff auf glatten Meereswogen,
Worauf die Königin mit ihrem Zwerge.
Sie schaut empor zum hochgewölbten Bogen,
Hinauf zur lichtdurchwirkten blauen Ferne;
Die mit der Milch des Himmels [blau]1 durchzogen.
“Nie, nie habt ihr mir gelogen noch, ihr Sterne”,
So ruft sie aus, “bald werd’ ich nun entschwinden,
Ihr sagt es mir, doch sterb’ ich wahrlich gerne.”
Da tritt der Zwerg zur Königin, mag binden
Um ihren Hals die Schnur von roter Seide,
Und weint, als wollt’ er schnell vor Gram erblinden.
Er spricht: “Du selbst bist schuld an diesem Leide
Weil um den König du mich hast verlassen,
Jetzt weckt dein Sterben einzig mir noch Freude.
“Zwar werd’ ich ewiglich mich selber haßen,
Der dir mit dieser Hand den Tod gegeben,
Doch mustt zum frühen Grab du nun erblassen.”
Sie legt die Hand aufs Herz voll jungem Leben,
Und aus dem Aug’ die schweren Tränen rinnen,
Das sie zum Himmel betend will erheben.
“Mögst du nicht Schmerz durch meinen Tod gewinnen!”
Sie sagt’s; da küßt der Zwerg die bleichen Wangen,
D’rauf alsobald vergehen ihr die Sinnen.
Der Zwerg schaut an die Frau, von Tod befangen,
Er senkt sie tief ins Meer mit eig’nen Händen,
Ihm brennt nach ihr das Herz so voll Verlangen,
An keiner Küste wird er je mehr landen.
El nan
En la llum somorta s’esvaneixen ja les muntanyes,
la nau sura damunt les planes onades del mar
i en ella hi va la reina amb el seu nan.
Ella esguarda l’alta cúpula del firmament,
amunt, vers l’atzur llunyà entreteixit de llum
que un cel lletós empal·lideix.
Mai m’heu mentit, vosaltres estrelles,
ella diu cridant, aviat partiré,
vosaltres m’ho dieu, però moriré de bon grat.
Aleshores el nan s’atansa a la reina, li lliga
al coll un cordó de seda vermella
i plora com si de pena volgués tornar-se cec.
Ell diu: tu mateixa tens la culpa d’aquest sofriment,
car per el rei m’abandonares:
i ara tan sols la teva mort pot deixondir en mi la joia.
Certament m’odiaré eternament,
per haver-te donat la mort amb aquesta mà,
però ara t’has d’esblaimar prematurament a la tomba.
Ella es posa la mà al cor, encara ple de vida,
i feixugues llàgrimes cauen dels seus ulls
que ella pregant eleva vers el cel.
Que cap dolor t’assoleixi per la meva mort!
Diu ella, llavors el nan li besa les pàl·lides galtes
i tot seguit ella perd els sentits.
El nan esguarda la dona, presa per la mort i,
amb les seves pròpies mans, l’enfonsa a la profunditat del mar,
li crema el cor de desig per ella,
ell no s’atansarà mai més a cap ribatge.