Lieder per a qualsevol veu i piano
D 767
Willkommen und Abschied/Benvinguda i comiat
Any 1822 desembre
Primera publicació 1826
En clau de Re major – Primera versió
Do major – Segona versió
Indicació de temps.- Una cançó
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Dedicatòria per a Carl Pinterics
Per a veu i piano
Període Romàntic
Willkommen und Abschied
Es schlug mein Herz, geschwind zu Pferde!
Es war getan fast eh’ gedacht;
Der Abend wiegte schon die Erde,
Und an den Bergen hing die Nacht:
Schon stand im Nebelkleid die Eiche,
Ein aufgetürmter Riese, da,
Wo Finsternis aus dem Gesträuche
Mit hundert schwarzen Augen sah!
Der Mond von einem Wolkenhügel
Sah schläfrig aus dem Duft hervor,
Die Winde schwangen leise Flügel,
Umsausten schauerlich mein Ohr;
Die Nacht schuf tausend Ungeheuer;
Doch frisch und fröhlich war mein Mut:
In meinen Adern welches Feuer!
In meinem Herzen welche Glut!
Dich sah ich und die milde Freude
Floß von dem süßen Blick auf mich,
Ganz war mein Herz an deiner Seite,
Und jeder Atemzug für dich.
Ein rosenfarbnes Frühlingswetter
Umgab das liebliche Gesicht,
Und Zärtlichkeit für mich – Ihr Götter!
Ich hofft’ es, ich verdient’ es nicht!
Doch ach! schon mit der Morgensonne
Verengt der Abschied mir das Herz:
In deinen Küssen, welche Wonne!
In deinem Auge, welch ein Schmerz!
Ich ging, du standst und sahst zur Erden,
Und sahst mir nach mit nassem Blick:
Und doch, welch Glück geliebt zu werden!
Und lieben, Götter, welch ein Glück!
Benvinguda i comiat
El meu cor bategava; ràpid, al cavall!
Es va fer gairebé abans que el pensament arribés;
El vespre arrullava la terra
I la nit penjava als turons:
Ja dempeus vestit de boira hi havia un roure,
Allà un gegant altíssim,
On la foscor mirava entre els matolls
Amb cent ulls negres.
Des de darrere d’un turó de núvols la lluna
mirava miserablement a través de la boira,
els vents s’aixecaven amb ales suaus,
cruixent espina dorsal al voltant de les meves orelles;
La nit va crear mil monstres;
No obstant això, el meu estat d’ànim era fresc i alegre:
quin foc a les meves venes!
Quina resplendor al meu cor!
Et veig, i una alegria suau
va fluir de la teva dolça mirada cap a mi;
El meu cor estava completament al teu costat
i cada respiració era per a tu.
El temps rosat de la primavera
brillava al voltant de la teva cara encantadora,
juntament amb tendresa per mi, déus!
És el que esperava, no m’ho mereixia!
Però, per desgràcia, tan bon punt va sortir el sol al matí
La partida va començar a pressionar-me el cor:
En els teus petons, quina felicitat!
Als teus ulls, quin dolor!
Vaig marxar, tu eres allà mirant a terra,
i ploraves mentre em miraves marxar:
I tanmateix, quina felicitat ser estimat!
I estar enamorat, déus, quina felicitat!