Lieder per a qualsevol veu i piano
D 765
An die Entfernte/A l’amat llunyà
Any 1822 decembre
Primera publicació 1868
En clau de sol major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Les cançons d’anhel romàntic de Schubert no són millors que la seva configuració d’ An die Entfernte (A l’amat llunyà) de Goethe (D. 765). Composta l’any 1822, a l’altura dels seus poders, An die Entfernte és un escenari de Goethe tan bell i tan subtil com mai va compondre Schubert . Amb una melodia que llisca des de gairebé ària fins gairebé recitatiu sobre un acompanyament de piano tan senzill que podria ser interpretada per un estudiant de segon any, An die Entfernte de Schubert és alhora una cançó d’art amb l’expressivitat exterior d’una ària d’òpera i una ària d’òpera amb la intensitat interior d’una cançó d’art. Aparentment una cançó estròfica modificada amb la música del vers de cloenda del poema que recapitula la música del vers inicial, Schubert , en la seva maduresa de 25 anys, va ser capaç d’inventar alguna cosa més flexible i més fidel al contingut del poema: un retorn de la música inicial que va canviar per acomodar l’esperança a la decadència emocional del poema. En lloc de que cada vers del poema de tres versos de Goethe correspongui a cadascuna de les tres seccions de l’estructura de la cançó, Schubert estableix el primer vers com a primera secció, després pren tant el segon vers com les dues primeres línies del tercer vers com a segona secció, i després estableix les dues últimes línies del tercer vers com a secció final. Mitjançant la repetició de paraules i frases, especialment “Veniu, estimat, torna a mi”, Schubert intensifica el sentit del poema a través del seu escenari. Ajustar la forma de la cançó és gairebé la menor de les subtileses de Schubert . Melòdicament, fa petits canvis en la recapitulació que reflecteixen la desesperació del protagonista. L’ús per part de Schubert del sisè grau aplanat de l’escala a l’últim vers fa que la melodia sembli més trista al seu retorn i el seu aplanament del to principal a l’última línia de la cançó gairebé li roba a la cançó fins i tot l’esperança de resoldre’s a la tonalitat correcta. Harmònicament, però, An die Entfernte mostra a Schubert en el seu moment més subtil i sensible. Ambientat en sol major, Schubertintrodueix un mi bemoll ja al primer compàs complet del preludi del piano, començant el moviment de la música lluny de sol major i cap a sol menor. La primera secció de la cançó es mou harmònicament de sol major a sol menor i després si bemoll major per tancar en fa major, que, en aquest context, sona més fosc del que realment és. La secció central de la cançó passa de Fa major a Fa menor i després a Si bemoll menor a La bemoll major per tancar-se en una primera inversió en Do major, donant a la secció central l’aspecte de progressar emocionalment del dubte a l’esperança. Però la secció de cloenda de la cançó acaba amb tota esperança repetint el procés harmònic de la secció inicial, però sense poder renunciar al dolor del mi bemoll del preludi del piano, que torna en el penúltim acord de la cançó.
James Leonard
An die Entfernte
So hab ich wirklich dich verloren?
Bist du, o Schöne, mir entflohn?
Noch klingt in den gewohnten Ohren
Ein jedes Wort, ein jeder Ton.
So wie des Wandrers Blick am Morgen
Vergebens in die Lüfte dringt,
Wenn, in dem blauen Raum verborgen,
Hoch über ihm die Lerche singt:
So dringet ängstlich hin und wieder
Durch Feld und Busch und Wald mein Blick;
Dich rufen alle meine Lieder;
O komm, Geliebte, mir zurück.
A l’amat llunyà
Així, t’he perdut veritablement?
Has fugit, oh bella, de mi?
Encara ressona a les orelles habituades
cada paraula, cada so.
Com l’esguard del caminant al matí
que endebades penetra l’aire,
quan, amagada en el blau espai,
ben al seu damunt canta l’alosa:
així, a vegades, fureteja temorenc el meu esguard
arreu als camps, matossars i boscatges;
et criden totes les meves cançons;
oh estimada, torna amb mi.