Lieder per a qualsevol veu i piano
D 745 Op. 73
Die Rose/La rosa
Any 1822
Primera publicació 1822 (Primera versió)
1895 (Segona versió)
En clau de sol major (Primera versió)
Fa major (Segona versió)
Indicació de temps.- Mässig, zart (Moderat, tendre)
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel (1772-1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La rosa s’està morint d’agonia i culpa al sol. Va ser la resplendor del matí i la il·lusòria sensació de calor el que va provocar que el brot es desenvolupés, però la flor oberta era massa sensible per suportar la calor del sol del migdia. Tot i que havia portat la flama de la vermellor entre l’alba i la posta de sol, ara s’esvaeix i el fred de la nit la matarà. Mentre canta el seu lament, mira enrere amb incredulitat com de breu ha estat la seva vida i està decidit a expressar el seu dolor mentre encara pugui. La línia final conté un gir extraordinari, però. La rosa no declara que volia parlar mentre encara estava viva, sinó mentre encara estava ‘morint’!
Això? Encara era viu? Estava morint? En alemany, és clar, ella, la rosa (die Rose), és una ella. Lamenta la seva breu floració i la seva prematura mort. Ella no hauria d’haver exposat els seus encants, ara s’adona. Se la va seduir. No obstant això, el text en el seu conjunt no té un to moralista i no sembla pronunciat com a cap mena d’advertència. El que ha passat és per lamentar i lamentar però res no podria haver estat diferent. Així és com és. Per a les dones al llarg de la major part de la història, això és com ha estat realment. Les càrregues (i els riscos) de la maternitat han estat inevitables. La floració no pot durar gaire.
Die Rose
Es lockte schöne Wärme,
Mich an das Licht zu wagen,
Da brannten wilde Gluthen:
Das muß ich ewig klagen.
Ich konnte lange blühen
In milden heitern Tagen;
Nun muß ich frühe welken,
Dem Leben schon entsagen.
Es kam die Morgenröthe,
Da ließ ich alles Zagen
Und öffnete die Knospe,
Wo alle Reize lagen.
Ich konnte freundlich duften,
Und meine Krone tragen,
Da ward zu heiß die Sonne,
Die muß ich drum verklagen.
Was soll der milde Abend?
Muß ich nun traurig fragen.
Er kann mich nicht mehr retten,
Die Schmerzen nicht verjagen.
Die Röthe ist verblichen,
Bald wird mich Kälte nagen.
Mein kurzes junges Leben
Wollt’ ich noch sterbend sagen.
La rosa
La calor joliu em temptava
de gosar sortir a la llum,
on la xardor abrusava ferotge:
d’això m’haig de plànyer eternament,
hagués pogut florir per més temps
si els dies haguessin estat temperats i serens;
ara m’haig de marcir més aviat,
renunciar ja a la vida.
L’aurora arribà,
llavors vaig deixar el titubeig
obrint la poncella
on rauen tots els meus encants.
Podia bonament fer olor
i portar la meva corona,
però llavors el sol esdevingué massa calent,
d’això l’haig d’acusar.
De què em serví el temperat capvespre?
Ara tristament ho haig de preguntar.
Ell ja no em pot salvar,
ni fer marxar els meus dolors.
La vermellor s’ha descolorit,
aviat el fred em rosegarà.
Tot morint, vull encara parlar
de la meva curta, jove vida.