Lieder per a qualsevol veu i piano
D 715
Versunken/Absort
Any 1821 Febrer (Primera versió)
1825 Juliol (Segona versió)
Primera publicació.- 1845 (Primera versió)
1992 (Segona versió)
En clau de la bemoll major (Primera versió)
Fa major (Seegona versió)
Indicació de temps.- Uan cançó (2 versions):
Geschwind (Rapidament) ambdues versions)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe (1749–1832)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
La poesia de Hafez de Shiraz (c. 1350-1390), que va inspirar el West-östlicher Divan de Goethe, es preocupava principalment pels apetits humans i el plaer de la indulgència en el vi i el sexe. La resposta de Goethe a “Versunken” (literalment “ofegat”, però probablement és millor traduir el títol com a “Absortit” o “Totalment immers”) ens convida a considerar la naturalesa inextinguible del desig eròtic. L’amant té la sensació de curació mentre mou la mà endavant i endarrere pels cabells rics de l’estimada, però quan la besa en un altre lloc, les seves ferides es tornen a obrir. Es pregunta si hi ha algun límit a on pot anar la seva mà (“aquesta pinta de cinc puntes”!), però el fet és que sempre torna als cabells, viatja amunt i avall pels rínxols “per sempre”.
El vell Goethe que va escriure aquests versos eròtics (els seus versos juvenils eren molt més continguts quan es tractava d’aquests temes) sembla haver estat fascinat per la pulsió infinita del desig. No és només el descobriment extraordinari que els homes de 60 anys (com era Goethe ara) encara ho experimenten, sinó també la constatació que no hi havia cap diferència essencial entre la vida dels alemanys del segle XIX i la dels perses 500 anys abans.
Versunken
Voll Locken kraus ein Haupt so rund!
Und darf ich dann in solchen reichen Haaren
Mit vollen Händen hin und wider fahren,
Da fühl ich mich von Herzensgrund gesund.
Und küß ich Stirne, Bogen, Augen, Mund,
Dann bin ich frisch und immer wieder wund.
Der fünfgezackte Kamm, wo sollt’ er stocken?
Er kehrt schon wieder zu den Locken.
Das Ohr versagt sich nicht dem Spiel,
Hier ist nicht Fleisch, hier ist nicht Haut,
So zart zum Scherz, so liebeviel,
Doch wie man auf dem Köpfchen kraut,
Man wird in solchen reichen Haaren
Für ewig auf und nieder fahren
So hast du Hafis auch gethan,
Wir fangen es von vornen an.
Absort
Un esplet de rínxols encrespa un cap tan rodó!
I si algun cop en aital abundor de cabells
puc, de tant en tant, passar les meves mans,
llavors em sento bé des del fons del cor.
I si beso el front, celles, ulls, boca,
llavors estic fresc i ferit per sempre més.
La pinta de cinc pues, on s’ha d’aturar?
Retorna sempre cap els rínxols.
L’orella no refusa pas el joc,
Aquí no hi ha carn, aquí no hi ha pell,
tan tendre per a la broma, tan plena d’amor,
però si hom masega aquest caparró
voldrà, en aital abundor de cabells,
moure’s amunt i avall, eternament.
Així, tu Hafiz (1) també ho has fet,
nosaltres tornem a començar.