Lieder per a qualsevol veu i piano
D 713
Der Unglückliche/El dissortat
Any 1821 gener
Primera publicació 1827
En clau de si menor ambues versions
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Karoline Pichler (1769-1843)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cantata probablement devia la seva existència a l’amistat entre la poetessa Karoline Pichler i Johann Michael Vogl, el cantant preferit de Schubert i company de lieder. Hi ha una grandesa escultural en aquesta música que suggereix la manera interpretativa de Vogl amb tanta precisió com les peces heroiques inspirades en l’antiguitat clàssica que, gràcies al geni de Schubert, també formaven part del seu repertori. Sembla molt probable que l’obra fos feta a mida perquè la cantant l’interpretés (acompanyada pel compositor) en una de les vetllades de la poetessa, un elogi amable dels intèrprets a la seva amfitriona. Pichler celebrava reunions dues vegades per setmana en què els escriptors llegien i debatien les obres dels altres. Sense tenir les credencials intel·lectuals d’una Madame de Staël o d’una Rachel von Ense de Berlín, i sense el formidable talent per a l’autopromoció que posseïa Bettina von Arnim, Pichler va deixar unes extenses memòries (Denkwürdigkeiten aus meinem Leben) que ofereixen un relat detallat, encara que una mica xafarder, dels seus tractes amb moltes de les persones importants de les arts i la política del Vormärz de Viena. Malauradament, aquestes memòries ens diuen poc sobre com es van entendre Pichler i Schubert; el compositor s’esmenta gairebé de passada com a il·lustració de com certs genis gairebé no són conscients del que han creat, o com. Com a prova d’això, Pichler relata un incident que li va relatar Vogl, i que més tard va amplificar la vídua del cantant, Kunigunde, on, poc temps després d’haver-la compost, Schubert no va reconèixer Der Unglückliche com a obra seva. Suposadament, Vogl havia remenat l’escriptori de Schubert i havia decidit (de manera típicament autoritària i manaire, em sembla) enviar els esbossos del compositor d’aquesta cançó al copista.
Der Unglückliche
Die Nacht bricht an, mit leisen Lüften sinket
Sie auf die müden Sterblichen herab;
Der sanfte Schlaf, des Todes Bruder, winket,
Und legt sie freundlich in ihr täglich Grab.
Jetzt wachet auf der lichtberaubten Erde
Vielleicht nur noch die Arglist und der Schmerz,
Und jetzt, da ich durch nichts gestöret werde,
Laß deine Wunden bluten, armes Herz.
Versenke dich in deines Kummers Tiefen,
Und wenn vielleicht in der zerrißnen Brust
Halb verjährte Leiden schliefen,
So wecke sie mit grausam süßer Lust.
Berechne die verlornen Seligkeiten,
Zähl’ alle, alle Blumen in dem Paradies,
Woraus in deiner Jugend goldnen Zeiten
Die harte Hand des Schicksals dich verstieß.
Du hast geliebt, du hast das Glück empfunden,
Dem jede Seligkeit der Erde weicht.
Du hast ein Herz, das dich verstand, gefunden,
Der kühnsten Hoffnung schönes Ziel erreicht.
Da stürzte dich ein grausam Machtwort nieder,
Aus deinen Himmeln nieder, und dein stilles Glück,
Dein allzuschönes Traumbild kehrte wieder
Zur bessern Welt, aus der es kam, zurück.
Zerrissen sind nun alle süßen Bande,
Mir schlägt kein Herz mehr auf der weiten Welt.
El dissortat
Cau la nit, amb un suau oreig davalla
damunt els fatigats mortals;
la dolça son, germana de la mort, els fa senyals
i, complaent, els ajaça a llurs tombes quotidianes.
Ara, a la terra privada de llum, potser
només vetlla la malícia i el sofriment,
i adés, puix que res no em destorba,
deixa que les teves ferides sagnin, oh pobre cor.
Enfonsa’t a les profunditats de la teva aflicció,
i si potser en el teu cor esquinçat
dormen encara penes mig oblidades,
desperta-les amb un plaer dolç i cruel.
Avalua la felicitat perduda,
compta-les totes, totes les flors del paradís,
de les que, en el temps daurat de la jovenesa,
la cruel mà del destí et foragità.
Tu estimares, trobares la felicitat
a la que tota la benaurança del món cedeix.
Tu trobares també un cor que et comprenia,
les teves expectatives més agosarades assoliren llur preciós objectiu.
Llavors un cruel acte d’autoritat et va fer caure
del teu cel i de la teva plàcida felicitat,
la teva visió, excessivament bella, retornà
a un món millor, del que un dia vingué.
Ara s’han trencat tots els vincles,
per a mi, al món sencer, ja no batega cap cor.