Lieder per a qualsevol veu i piano
D 712
Die gefangenen Sänger/Els cantaires captius
Any 1821 gener
Primera publicació 1842
En clau de sol major
Indicació de temps.- Lieblich, Klangend ( Preciosa, sonant.)
Llibretista.- August Wilhelm Schlegel (1767-1845)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta cançó va ser escrita uns catorze mesos després de Prometeu i mostra una cara completament diferent de l’art del compositor. Per molt temps que va trigar Schubert a escriure aquesta cançó explosiva, dóna la impressió d’haver estat creada en un sol moviment d’energia creativa. Die gefängenen Sänger, en canvi, mostra tots els signes de l’exercici judiciós de l’ofici del compositor, on un nombre menor d’idees es cuiden, s’elaboren i es reciclen amb frugalitat per unir els cinc versos d’un llarg poema en una unitat musical impressionant. A primera vista, pot semblar que no proporciona el material ideal per a una cançó complexa composta a fons, però Schubert s’hi va prendre moltes molèsties, i ens podríem preguntar per què.
Reed assenyala amb raó que, com que el poema data de 1810, Schlegel no pot haver equiparat els seus ocells en gàbies amb les víctimes de la policia secreta de Metternich. August von Schlegel (a diferència del seu germà Friedrich, que es va convertir en resident vienes) va viure a Suïssa i Alemanya, i la seva poesia no es referia a les condicions polítiques austríaques locals. Però cal anar amb compte de pensar que el règim de Metternich és l’únic opressor que ha existit mai, i Schlegel (a diferència del seu germà Friedrich) va seguir sent un liberal de tota la vida.
Malgrat l’ús de metàfores en el poema per descriure l’anhel de l’artista per un món ideal fora del seu abast, no es pot descartar aquest poema (i la cançó resultant) com a completament apolític. En llegir aquest poema, és més que probable que hagi tocat diverses cordes amb Schubert en un moment en què estava més compromès políticament; aquest és el compositor que havia compost Prometeu amb tanta vehemència que no la podia considerar purament una narració mitològica. De fet, Die gefängenen Sänger era dolorosament descriptiva d’una situació a casa. La referència al confinament en gàbia dels cantants (o poetes) segurament devia semblar pertinent al cas del poeta Johann Senn, que havia estat arrestat el març de 1820 en un incident en què el compositor, posteriorment també interrogat per la policia, també hi era present.
Die gefangenen Sänger
Hörst du von den Nachtigallen
Die Gebüsche wiederhallen?
Sieh, es kam der holde Mai.
Jedes buhlt um seine Traute,
Schmelzend sagen alle Laute,
Welche Wonn’ im Lieben sey.
Andre, die im Käfig leben,
Hinter ihren Gitterstäben,
Hören draußen den Gesang;
Möchten in die Freyheit eilen,
Frühlingslust und Liebe theilen:
Ach! da hemmt sie enger Zwang.
Und es drängt sich in die Kehle
Aus der gramzerrißnen Seele
Schmetternd ihres Lieds Gewalt,
Wo es, statt im Wehn der Haine
Mitzuwallen, von der Steine
Hartem Bau zurücke prallt.
So, im Erdenthal gefangen,
Hört des Menschen Geist mit Bangen
Hoher Brüder Harmonie;
Strebt umsonst zu Himmelsheitern
Dieses Daseyn zu erweitern,
Und das nennt er Poesie.
Aber scheint er ihre Rhythmen
Jubelhymnen auch zu widmen,
Wie aus lebenstrunkner Brust:
Dennoch fühlen’s zarte Herzen,
Aus der Wurzel tiefer Schmerzen
Stammt die Blüthe seiner Lust.
Els cantaires captius
Sents com els rossinyols
fan ressonar el boscatge?
Guaita, el maig encisador ha arribat.
Tots festegen la seva estimada,
melodiosos, tots els sons expressen
quin delit hi ha en l’amor.
Altres que viuen en gàbies,
darrere llurs reixats,
senten a fora els cants;
voldrien córrer vers la llibertat
per compartir el goig de la primavera i l’amor:
però ai! L’estret constrenyiment els ho impedeix.
I, empès a llurs gorges,
des de les ànimes esquinçades per la pena,
esclata la força de llurs cants,
on, en lloc d’onejar en l’oreig del bosc,
xoca i ressona contra
la dura paret de pedra.
Així, captiu en la vall de la terra,
l’esperit de l’home escolta amb angoixa
les nobles harmonies dels seus germans;
malda endebades vers la serenor del cel
per eixamplar aquesta existència
i això ho anomena poesia.
Però encara que sembli dedicar
els seus versos a la celebració de la joia,
com sorgint d’un pit ebri de vida:
els cors tendres perceben tanmateix
que de les arrels del dolor profund
és d’on brosta la flor del seu goig.