Lieder per a qualsevol veu i piano
D 708
Im Walde – Waldesnacht
Any 1820 desembre
Primera publicació 1832
En clau de mi major
Indicació de temps.- Una cançó – Geschwind (Rapidament)
Llibretista.- Friedrich Schlegel (1772–1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquest poema es troba als Gedichte de Schlegel al costat del seu An Novalis, un lament desconsolat per la pèrdua del seu amic, “mein ander Ich” (“el meu altre jo”), com ell l’anomena. Potser Schubert es va sentir motivat a girar pàgina apostrofant un dels seus poetes preferits i a trobar aquesta lletra. Aquesta no és l’última de les composicions de Schlegel, però sens dubte és la més extensa i la més sorprenent. Va ser escrita en un moment en què l’entusiasme de Schubert i el seu cercle pel panteisme de Schlegel estava en el seu punt àlgid. Som conscients que aquesta és música per a un jove, no perquè li falti domini (al contrari, Capell l’anomena “segurament una de les majors inspiracions de Schubert”), sinó perquè gasta energia de la manera grandiosa i fastuosa que és el segell distintiu d’un jove geni en el seu millor moment. Només dos anys més tard, la tràgica contracció d’una malaltia terminal i la manca d’èxit en el món operístic pel qual havia treballat i esperat durant molt de temps canviarien el compositor per sempre. A La bella Müllerin (1823) trobem música d’una nova claredat i economia, i les passions i jocs desenfrenats de l’adolescència arriben a la seva fi. En aquesta cançó, però, on els llamps musicals són tan intensos que l’efecte és d’il·luminació gairebé contínua, sentim un jove amb tot a esperar. Sembla que les portes dels teatres d’òpera encara li són obertes; ha trobat en Vogl el més gran dels intèrprets; està lliure durant un temps de les càrregues de l’aula, i el seu cercle d’amics cada cop més ampli inclou l’erudit poeta Johann Mayrhofer (amb qui s’allotjava en aquell moment), les idees i converses del qual presenten nous reptes i estímuls. A aquest període de la vida de Schubert pertanyen algunes de les seves obres més avantguardistes (segons els estàndards de l’època, és clar), música que és incompresa i infravalorada fins avui perquè no és familiar. Schlegel no és l’únic poeta abraçat per un compositor famèlic de trobar una filosofia que coincideixi amb el seu esperit inquisitiu juvenil; Les extraordinàries (i relativament desconegudes) composicions de Novalis també formen part d’aquest període, com també ho és l’oratori Lazarus. En gran part d’això, Schubert es troba en mode experimental, sobretot en el seu ús de l’arioso i una subtil composició de paraules que s’acosta a la naturalitat de la parla d’una manera que anticipa Wagner. Part d’aquesta música, que manca de melodies convencionals, encara sembla remota al schubertià mitjà. No és així a Waldesnacht, on l’audàcia del compositor en qüestions de forma i durada no impedeix una successió de melodies que semblen formar un llarg peà ininterromput, una inundació de so emocionant per endur l’oient.
Im Walde – Waldesnacht
Windes Rauschen, Gottes Flügel,
Tief in kühler Waldesnacht!
Wie der Held in Rosses Bügel,
Schwingt sich des Gedankens Macht.
Wie die alten Tannen sausen,
Hört man Geisteswogen brausen.
Herrlich ist der Flamme Leuchten
In des Morgenglanzes Rot,
Oder die das Feld befeuchten,
Blitze, schwanger oft von Tod.
Rasch die Flamme zuckt und lodert,
Wie zu Gott hinaufgefodert.
Ewig’s Rauschen sanfter Quellen
Zaubert Blumen aus dem Schmerz,
Trauer doch in linden Wellen
Schlägt uns lockend an das Herz;
Fernab hin der Geist gezogen,
Die uns locken, durch die Wogen.
Drang des Lebens aus der Hülle,
Kampf der starken Triebe wild
Wird zur schönsten Liebesfülle,
Durch des Geistes Hauch gestillt.
Schöpferischer Lüfte Wehen
Fühlt man durch die Seele gehen.
Windes Rauschen, Gottes Flügel,
Tief in dunkler Waldesnacht!
Freigegeben alle Zügel,
Schwingt sich des Gedankens Macht,
Hört in Lüften ohne Grausen
Den Gesang der Geister brausen.
Nit al bosc (Al bosc)
Brunzir del vent, ala divina,
en el fons de la freda nit del bosc!
Com l’heroi a l’estrep del cavall,
fremeix el poder del pensament.
Com en el mormol dels vells avets,
se sent el bramul onejant dels esperits.
Esplèndida és la lluïssor de la flama
en el rogenc esclat del matí,
o, els que humitegen els camps,
els llamps, sovint prenyats de mort.
Prest, la flama tremola i s’abrusa,
com cridada endalt envers Déu.
L’etern mormol de plàcides fonts
captiva les flors defora el dolor,
però la tristor, en suaus onades,
ens colpeja el cor seductorament;
l’esperit és conduït lluny d’aquí,
a través de l’oneig que ens captiva.
L’empenta de la vida defora l’embolcall,
el feroç combat dels instints poderosos,
es transforma en la més bella plenitud de l’amor,
apaivagada per l’alè de l’esperit.
Hom percep l’alenar d’aires creadors
com travessa l’ànima.
Brunzir del vent, ala de Déu,
en el fons de la fosca nit al bosc!
Alliberat de qualsevol brida,
el poder del pensament fremeix,
hom sent en l’aire, sense temença,
el brunzit del cant dels esperits.