Lieder per a qualsevol veu i piano
D 693
Der Fluß/El riu
Any 1820
Primera publicació 1872
En clau de si major
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel (1772-1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Que irresistible devia semblar aquest poema a Schubert, combinant com ho fa la seva estimada imatgeria aquàtica amb matisos musicals. La idea de “rein Gesang”, cançó pura, lliure d’adorns intel·lectuals, no ha produït música a la manera de, per exemple, una cançó popular com Heidenröslein. És l’estil d’ària italiana el que el compositor identifica aquí amb puresa i naturalitat. Recordem que els exercicis musicals ingenus de la joventut de Schubert (D17, D33, D34 i D35) eren per a Antonio Salieri, i tots en italià. Quantes vegades el vell mestre li devia haver dit que l’estil italià era el més natural i còmode per a la veu, que la música alemanya era massa intel·lectual. Després de la mort de Schubert, Franz von Schober va escriure que el do únic del compositor va ser unir, a Viena, les profunditats musicals del nord amb el foc melòdic del sud (“Hier konnt’ allein er nord’sche Tiefe einen / Mit Gluth und Melodie aus Südens Hainen’). Tot l’estil schubertià es basa en el matrimoni de dos temperaments musicals, per la qual cosa no és estrany que de tant en tant predomini el costat italià, igual que en altres ocasions l’estil lieder heretat de Berlín passa a primer pla. Schubert va escriure per a almenys un gran cantant italià, Luigi Lablache, i va entendre que la mentalitat de les estrelles de l’òpera del sud era completament diferent de la dels cantants alemanys. Encara és així; i la divisió era sens dubte encara més marcada al segle XIX. Aquest riu que Schubert projecta en el paper d’un cantant italià és “escollit per la seva bellesa” pels “déus bondadosos”, però confessa una “ment infantil”. Potser Schubert trobava els cantants d’òpera sense cervell en comparació amb els seus col·legues cantants, però els apreciava pel seu corrent de to bell.
Der Fluß
Wie rein Gesang sich windet
Durch wunderbarer Saitenspiele Rauschen,
Er selbst sich wieder findet,
Wie auch die Weisen tauschen,
Daß neu entzückt die Hörer ewig lauschen:
So fließet mir gediegen
Die Silbermasse, schlangengleich gewunden,
Durch Büsche, die sich wiegen
Vom Zauber süß gebunden,
Weil sie im Spiegel neu sich selbst gefunden;
Wo Hügel sich so gerne
Und helle Wolken leise schwankend zeigen,
Wenn fern schon matte Sterne
Aus blauer Tiefe steigen,
Der Sonne trunkne Augen abwärts neigen.
So schimmern alle Wesen
Den Umriß nach im kindlichen Gemüthe,
Das zur Schönheit erlesen
Durch milder Götter Güte
In dem Krystall bewahrt die flücht’ge Blüthe.
El riu
Com un cant pur que s’entrellaça a través
del meravellós mormol del joc de les cordes,
es troba de nou ell mateix,
com també les melodies canvien, de forma que,
de nou encisats, els oïdors les escoltin eternament:
així flueix amb fermesa
la massa argentada, serpentejant,
a través dels matolls que es gronxen
dolçament, aferrats per l’encanteri
de retrobar-se ells mateixos en el reflex;
allà on de bon grat els tossals
i els núvols lluminosos es mostren vacil·lants
en silenci, quan al lluny, les pàl·lides estrelles
s’enlairen de les blaves fondàries
i el sol abaixa els seus ebris ulls.
Així resplendeixen tots els éssers,
com siluetes en un esperit infantívol
que, escollit per la seva bellesa,
per mitjà de la gentil bondat dels déus
conserva en el cristall la flor fugissera.