Lieder per a qualsevol veu i piano
D 690
Abendröte/Posta de sol
Any 1823
Primera publicació 1830
En clau de la major
Indicació de temps.- Langsam
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich von Schlegel (1772-1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Les onze cançons de Schubert extretes del cicle de poemes de Friedrich von Schlegel titulat Abendröte són un exemple temptador del que Richard Kramer ha anomenat un “fracàs de cicle”, però n’hi ha d’altres.
El nom del cicle apareix en lletres grans com a Abendröte. El primer poema no té títol i simplement està marcat com a “Erster Theil” (“Primera part”). Al seu manuscrit de l’arranjament d’aquest poema del març de 1823 (D690, en la tonalitat original de La major), Schubert ha copiat exactament l’encapçalament de Schlegel: “Abendröthe—erster Theil”. Aquest és un argument per a la teoria que el compositor pretenia que aquesta cançó, l’última composta del conjunt, hagués d’estar al capdavant d’un gran cicle. En qualsevol cas, així és com un únic Lied va arribar a ser conegut sota el títol col·lectiu del poeta d’Abendröte.
Així acaba la primera part del cicle de Schlegel, que ha tingut lloc al crepuscle, on les muntanyes, els ocells, el riu, la rosa, la papallona, el sol i els vents han descrit els seus sentiments i ens han parlat amb les seves pròpies paraules. Schlegel també ha permès que els éssers humans, un noi i un pastor, formin part del tapís natural on, en paraules del poema introductori (Abendröte de Schubert), “el món sencer es converteix en un sol cor que canta moltes cançons amb una sola veu”. I tots aquests parlen al poeta, l’intèrpret electe d’aquests sons, que n’ha endevinat el significat. Així, el propi poema del poeta (Der Dichter) serveix com una mena d’epíleg de la primera part. Quan el 1856 Ruskin va anomenar l’atribució d’emocions i simpaties humanes a la natura “la fal·làcia patètica”, va preferir “el fet molt simple i frondós d’una prímula” a “flors que respiren i branquetes que panteixen de plaer” (en paraules d’una paròdia de l’època). No obstant això, molts altres poetes romàntics, com ara Wordsworth, Shelley i Tennyson, han emprat la fal·làcia patètica, com Schlegel, per tal d’emfatitzar la unitat de la creació.
Abendröte
Tiefer sinket schon die Sonne,
Und es atmet alles Ruhe,
Tages Arbeit ist vollendet,
Und die Kinder scherzen munter.
Grüner glänzt die grüne Erde,
Eh die Sonne ganz versunken;
Milden Balsam hauchen leise
In die Lüfte nun die Blumen,
Der die Seele zart berühret,
Wenn die Sinne selig trunken.
Kleine Vögel, ferne Menschen,
Berge himmelan geschwungen,
Und der große Silberstrom,
Der im Tale schlank gewunden,
Alles scheint dem Dichter redend,
Denn er hat den Sinn gefunden;
Und das All ein einzig Chor,
Manches Lied aus einem Munde.
Posta de sol
El sol ja s’enfonsa més,
I tot respira tranquil·litat,
La feina del dia s’ha acabat,
I els nens juguen alegrement.
La terra verda brilla més verda
Abans que el sol s’hagi posat totalment;
Bàlsam suau flueix suaument en l’alè
De flors portades per les brises;
El bàlsam remou l’ànima amb tendresa
mentre els sentits beuen feliços.
Petits ocells, humans llunyans,
Muntanyes escombrant cap al cel,
I el gran rierol d’argent
Que serpenteja esvelt per la vall,
Tot sembla estar parlant al poeta,
Des que n’ha descobert el sentit;
I tot és un sol cor,
Moltes cançons d’una sola boca.