Lieder per a qualsevol veu i piano
D 677
Strophe aus ‘Die Götter Griechenlands/Vers “Els déus de Grècia”
Any 1819 les dues versions
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1848 (Segona versió)
En clau de la menor amdues versions
Indicació de temps.- Langsam, mit heiliger Sehnsucht (A poc a poc, amb santa enyorança) ambdues versions.
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759–1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Schubert només estableix l’estrofa 12 del poema de Schiller.
Per a Schubert , no hi havia llum sense ombra, ni felicitat sense malenconia, ni alegria en el present sense nostàlgia de les alegries més grans del passat. Per a ell, aquesta dualitat fusionada s’expressava sovint en la fusió de la menor i la major. Moltes de les millors cançons i obres instrumentals de Schubert es basen en aquesta tonalitat fusionada, i una de les més grans de totes és Die Götter Griechenlandes (Els déus de Grècia, D. 677) de 1819. Amb només el vers 12 del poema de 18 versos de Schiller del mateix títol, Schubert va crear el seu propi títol, O Urndening to unappen de l’any grega. una bellesa veraç que mai va conèixer i que mai coneixeria.
Una cançó estròfica modificada amb el text i la música de la cobla inicial tornant intactes al final de la cançó, Die Götter Griechenlandes de Schubert estableix la primera frase de la cobla, “Fair world, where are you?”, en la menor lent, amb una melodia que puja amb esperança i cau amb desesperació. Posa la segona frase, “Torna una altra vegada, dolça primavera de la natura!”, en La major lent sobre un acompanyament de piano en ascens. Però la repetició de la segona frase comença en la major, fa referència a la menor i després es tanca en la major. Aquesta alternança entre els dos modes de major i menor informa cada línia de la cançó, atorgant uns cops d’ull del paradís irrevocablement perdut en el major només per acolorir aquestes llampecs amb els matisos foscos del menor. El retorn final de la cobla inicial, amb les seves doloroses repeticions de la frase inicial en lamentable la menor, és tan trist com qualsevol cosa que Schubert hagi compost mai.
James Leonard
Strophe aus ‘Die Götter Griechenlands
Da ihr noch die schöne Welt regieret,
An der Freude leichtem Gängelband
Selige Geschlechter noch geführet,
Schöne Wesen aus dem Fabelland!
Ach, da euer Wonnedienst noch glänzte,
Wie ganz anders, anders war es da!
Da man deine Tempel noch bekränzte,
Venus Amathusia!
Da der Dichtung zauberische Hülle
Sich noch lieblich um die Wahrheit wand –
Durch die Schöpfung floß da Lebensfülle,
Und was nie empfinden wird, empfand.
An der Liebe Busen sie zu drücken,
Gab man höhern Adel der Natur,
Alles wies den eingeweihten Blicken
Alles eines Gottes Spur.
Wo jetzt nur, wie unsre Weisen sagen,
Seelenlos ein Feuerball sich dreht,
Lenkte damals seinen gold’nen Wagen
Helios in stiller Majestät.
Diese Höhen füllten Oreaden,
Eine Dryas lebt’ in jenem Baum,
Aus den Urnen lieblicher Najaden
Sprang der Ströme Silberschaum.
Jener Lorbeer wand sich einst um Hilfe,
Tantals Tochter schweigt in diesem Stein,
Syrinx Klage tönt’ aus jenem Schilfe,
Philomelas Schmerz aus diesem Hain.
Jener Bach empfing Demeters Zähre,
Die sie um Persephonen geweint,
Und von diesem Hügel rief Cythere
Ach umsonst! dem schönen Freund.
Zu Deukalions Geschlechte stiegen
Damals noch die Himmlischen herab,
Pyrrhas schöne Töchter zu besiegen
Nahm der Läto Sohn den Hirtenstab.
Zwischen Menschen, Göttern und Heroen
Knüpfte Amor einen schönen Bund,
Sterbliche mit Göttern und Heroen
Huldigten in Amathunt.
Finstrer Ernst und trauriges Entsagen
War aus eurem heitern Dienst verbannt,
Glücklich sollten alle Herzen schlagen,
Denn euch war der Glückliche verwandt.
Damals war nichts heilig als das Schöne,
Keiner Freude schämte sich der Gott,
Wo die keusch errötende Kamöne,
Wo die Grazie gebot.
Eure Tempel lachten gleich Pallästen,
Euch verherrlichte das Heldenspiel
An des Isthmus kronenreichen Festen,
Und die Wagen donnerten zum Ziel.
Schön geschlung’ne seelenvolle Tänze
Kreis’ten um den prangenden Altar,
Eure Schläfe schmückten Siegeskränze,
Kronen euer duftend Haar.
Das Evoe muntrer Thyrsusschwinger
Und der Panther prächtiges Gespann
Meldeten den großen Freudebringer,
Faun und Satyr taumeln ihm voran,
Um ihn springen rasende Mänaden,
Ihre Tänze loben seinen Wein,
Und des Wirtes braune Wangen laden
Lustig zu dem Becher ein.
Damals trat kein gräßliches Gerippe
Vor das Bett des Sterbenden. Ein Kuß
Nahm das letzte Leben von der Lippe,
Seine Fackel senkt’ ein Genius.
Selbst des Orkus strenge Richterwaage
Hielt der Enkel einer Sterblichen,
Und des Thrakers seelenvolle Klage
Rührten die Erinnyen.
Seine Freuden traf der frohe Schatten
In Elysiens Hainen wieder an,
Treue Liebe fand den treuen Gatten
Und der Wagenlenker seine Bahn,
Linus Spiel tönt die gewohnten Lieder,
In Alcestens Arme sinkt Admet,
Seinen Freund erkennt Orestes wieder,
Seine Pfeile Philoktet.
Höh’re Preise stärkten da den Ringer
Auf der Tugend arbeitsvoller Bahn,
Großer Taten herrliche Vollbringer
Klimmten zu den Seligen hinan.
Vor dem Wiederfoderer der Toten
Neigte sich der Götter stille Schar,
Durch die Fluten leuchtet dem Piloten
Vom Olymp das Zwillingspaar.
Schöne Welt, wo bist du? Kehre wieder
Holdes Blütenalter der Natur.
Ach, nur in dem Feenland der Lieder
Lebt noch deine fabelhafte Spur.
Ausgestorben trauert das Gefilde,
Keine Gottheit zeigt sich meinem Blick.
Ach, von jenem lebenwarmen Bilde
Blieb der Schatten nur zurück.
Alle jene Blüten sind gefallen
Von des Nordes schauerlichem Weh’n,
Einen zu bereichern unter allen
Musste diese Götterwelt vergehn.
Traurig such ich an dem Sternenbogen,
Dich Selene find ich dort nicht mehr,
Durch die Wälder ruf ich, durch die Wogen,
Ach! sie wiederhallen leer!
Unbewusst der Freuden, die sie schenket,
Nie entzückt von ihrer Herrlichkeit,
Nie gewahr des Geistes, der sie lenket,
Sel’ger nie durch meine Seligkeit,
Fühllos selbst für ihres Künstlers Ehre,
Gleich dem toten Schlag der Pendeluhr,
Dient sie knechtisch dem Gesetz der Schwere
Die entgötterte Natur.
Morgen wieder neu sich zu entbinden,
Wühlt sie heute sich ihr eig’nes Grab,
Und an ewig gleicher Spindel winden
Sich von selbst die Monde auf und ab.
Müßig kehrten zu dem Dichterlande
Heim die Götter, unnütz einer Welt,
Die, entwachsen ihrem Gängelbande,
Sich durch eig’nes Schweben hält.
Ja sie kehrten heim und alles Schöne
Alles Hohe nahmen sie mit fort,
Alle Farben, alle Lebenstöne,
Und uns blieb nur das entseelte Wort.
Aus der Zeitflut weggerissen schweben
Sie gerettet auf des Pindus Höhn,
Was unsterblich im Gesang soll leben
Muss im Leben untergehn.
Els déus de Grècia
Aleshores va ser quan encara governaves aquest món bell,
Sostenint les cordes de llum de l’alegria,
Encara vas portar generacions feliços d’éssers
bells fora de la terra del mite!
Oh, va ser llavors quan el servei feliç per a tu encara brillava,
Que totalment diferent era, era diferent llavors!
Va ser llavors quan la gent encara posava garlandes al teu temple,
Venus Amathusia!
Va ser aleshores quan vas fer servir la màgica draperia de la poesia
i encara la vas embolicar amorosament al voltant de la veritat.
Va ser llavors quan la plenitud de la vida va fluir per tota la creació
i allò que mai es va poder experimentar va ser experimentat.
Per pressionar-lo als pits amorosos
es donava a la gent l’exaltada noblesa de la natura,
els seus ulls s’il·luminaven i tot apuntava
a tot allò que portava el rastre d’un déu.
Però ara on, segons els nostres savis,
una bola de foc gira sense ànima,
Aleshores Helios dirigia el seu carro d’or,
Helios, en la seva majestat tranquil·la.
Aquestes altures les van omplir les Oreades,
Una Dríade vivia en aquell arbre,
De les urnes de les estimades Nàiades
Abocava l’escuma platejada dels rius.
Aquell llorer una vegada es va girar necessitant ajuda [Dafne],
La filla de Tàntal roman en silenci en aquesta roca,
El lament de Sirinx sona d’aquell canya,
el dolor de Filomel surt d’aquest bosc.
Aquell rierol va rebre les llàgrimes de Demèter,
les que va vessar per Persèfone,
i des d’aquest turó Citera va cridar
a la seva bella amiga, però en va!
Van baixar a la descendència de Deucalió
En aquell moment, els déus encara baixaven.
Per conquerir les belles filles de Pyrrha,
el fill de Leto va agafar un bastó de pastor.
Entre humans, déus i herois
Amor va formar una bella aliança,
els mortals amb déus i herois
van retre homenatge a Amathus [a Xipre].
La fosca serietat i la trista negació
estaven prohibides de la teva adoració agradable,
Tots els cors havien de bategar feliços,
perquè estaves connectat amb els que eren feliços.
En aquella època res no era sagrat excepte el que era bell,
El déu no s’avergonyia de cap alegria
On la musa casta i ruboritzada,
On les Gràcies, dominaven.
Els teus temples riuen com els palaus,
Els jocs heroics et veneraven
A les festes riques de corones a l’istme,
I els carros tronaven camí cap al lloc guanyador.
Danses d’ànima bellament adornades
Envoltaven al voltant de l’altar resplendent,
Corones de victòria adornaven els teus temples,
Corones els teus cabells fragants.
Evoe juntament amb els alegres swingers de tirs
I el majestuós equip de panteres
va anunciar el gran portador de l’alegria.
Faunes i sàtirs es balancegen davant seu
I saltant cap a ell són Mènades delirants,
Els seus balls lloen el seu vi,
I les galtes marrons del mestre de cerimònies conviden
la gent alegrement a omplir els seus gots.
En aquell moment cap esquelet horrible va fer un pas endavant
davant el llit de mort d’algú. Un petó
va treure la darrera vida dels llavis.
Un geni va baixar la torxa.
Fins i tot les dures bàscules de judici d’Orc
estaven en mans del descendent d’un mortal,
i el lament d’ànima del traci
tenia el poder d’agitar les Fúries.
L’ombra feliç va trobar les seves alegries
De nou als bosquets de l’Elisi,
l’amor veritable va trobar la seva parella fidel,
I l’auriga va trobar el seu camí.
Linus toca les seves cançons conegudes.
Admetus s’enfonsa als braços d’Alcestis.
Orestes torna a reconèixer el seu amic,
Filoctetes la seva fletxa.
Va ser llavors quan els premis més alts van enfortir el lluitador.
En el curs ardu de la virtut,
els magnífics triomfadors van realitzar grans gestes
enfilant-se cap a aquells en felicitat.
Davant el que torna a cridar els morts
L’exèrcit silenciós dels déus es va inclinar.
Brillant sobre el pilot que travessa les aigües creixents,
els bessons (Càstor i Pollux), mirant cap avall des de l’Olimp.
Món preciós, on ets? Torna,
bonic temps de floració de la natura!
Oh, només a la terra dels contes de fades de la cançó
perdura qualsevol rastre de la teva magnificència.
Els camps ara estan de dol després de l’extinció,
No apareix cap divinitat davant els meus ulls,
Oh, aquella imatge, tan càlida de vida,
Només en queda una ombra.
Totes aquestes flors han caigut
A causa del buf terrible del vent del nord,
Per tal de fer-ne una de tots els rics,
aquest món dels déus va haver de desaparèixer.
Busco tristament entre la volta de les estrelles,
però ja no et trobo allà, Selene,
crido pel bosc, per les onades.
Oh, responen amb un eco buit!
Inconscient de les alegries que inspira,
Mai captivat per la seva majestuositat,
Mai conscient de l’esperit que dirigeix,
Mai fet més feliç per la meva felicitat,
Fins i tot mancat de sentiment per l’honor dels seus artistes
Com el toc mort del rellotge de llicenciat,
Servint amb astucia la llei de la gravetat –
Això és la naturalesa ara que el déu ha marxat.
Per ser lliurat de nou al matí
Avui cava la seva pròpia tomba,
I com un fus que s’enrotlla eternament
La lluna creix i minva.
En va han tornat a la terra dels poetes,
Els déus han tornat a casa, sense servir per a un món
que, havent esclatat de les seves cordes,
s’aguanta amb el seu propi moviment.
Sí, han tornat a casa, i tot el que és bonic,
Tot el que és alt, s’han endut amb ells,
Tots els colors, totes les notes de la vida,
I només ens queda la paraula privada d’ànima.
Allunyats de la riuada del temps planen,
després d’haver estat rescatats, a les altures del Pinde.
Tot allò que ha de viure immortal en la cançó
ha de perir a la vida.