Lieder per a qualsevol veu i piano
D 650
Abendbilder/Imatges de capvespre
Any 1819 febrer
Primera publicació 1831
En clau de la menor
Indicació de temps.- Moderato
Llibretista.- Johann Peter Silbert (1778–1844)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Tot i que el text comença en silenci (‘Encara’), el poeta aviat ens crida l’atenció tant sobre els sons com sobre les vistes del vespre. El cruixent dels corbs, el cant ressonant del rossinyol i el toc solemne de la campana contribueixen a la intensitat de l’experiència. També hi ha olor, amb bàlsam que impregna l’aire.
El text també ens condueix a través de les etapes de la tarda, des d’un moment al capvespre en què una part del color natural del dia (el verd dels prats) encara s’entrellaça amb el gris que invadeix, fins a un moment posterior en què les estrelles brillen i la lluna plena pren un color daurat. En una gesta miraculosa de triple reflex, es diu que la llum daurada del sol ponint que il·lumina la lluna s’escampa sobre el mirall pla de l’aigua de sota, que al seu torn il·lumina els camps i els turons.
De la mateixa manera que el so de la campana del vespre s’entén com un avís per als éssers humans perquè s’allunyin de les delícies de la terra, la llum de la lluna que brilla sobre la petita església i el cementiri que l’envolta és un recordatori del son en què caiem tots. No és només el dia que s’acaba. La vida humana també acaba en un son. Mentre mirem les pedres que marquen els llocs de descans final d’aquells que s’han adormit davant nostre, abans que nosaltres mateixos anem a dormir, ens recordem que un nou dia s’apuntarà. De la mateixa manera que s’acaba la nit arribarà la gran resurrecció.
Abendbilder
Still beginnt’s im Hain zu thauen;
Ruhig webt der Dämm’rung Grauen
Durch die Gluth
Sanfter Fluth,
Durch das Grün umbüschter Auen,
So die trunk’nen Blicke schauen.
Sieh’! der Raben Nachtgefieder
Rauscht auf ferne Eichen nieder. –
Balsamduft
Haucht die Luft;
Philomelens Zauberlieder
Hallet zart die Echo wieder.
Horch! des Abendglöckleins Töne
Mahnen ernst der Erde Söhne,
Daß ihr Herz
Himmelwärts,
Sinnend ob der Heimath Schöne,
Sich des Erdentands entwöhne.
Durch der hohen Wolken Riegel
Funkeln tausend Himmelssiegel,
Luna’s Bild
Streuet mild
In der Fluthen klaren Spiegel
Schimmernd Gold auf Flur und Hügel.
Von des Vollmonds Wiederscheine
Blitzet das bemooste kleine
Kirchendach.
Aber ach!
Ringsum decken kühle Steine
Der Entschlummerten Gebeine.
Ruht, o Traute! von den Wehen,
Bis beym großen Auferstehen
Aus der Nacht
Gottes Macht
Einst uns ruft, in seiner Höhen
Ew’ge Wonnen einzugehen.
Imatges de capvespre
Silenciosament comença a caure la rosada al boscatge,
tranquil·lament la grisor del crepuscle
s’enllaça amb la vermellor
i les aigües calmes,
a través del verd de les prades envoltades de matolls,
així ho contemplen els esguards embriagats.
Mira! El plomatge dels corbs, negre com la nit,
remoreja sota roures llunyans.
Una flaire balsàmica
alena a l’aire;
els cants màgics de Filomela,
tendrament els fa ressonar l’eco.
Escolta! El toc de les campanes al vespre,
severes, recorden als fills de la terra,
que llur cor
adreçant-se al cel,
hauria de reflectir la bellesa del país
i desavesar-se de les foteses del món.
Travessant la barrera de núvols alts,
centellegen milers de senyals celestials,
la imatge de la lluna
es difon plàcidament
en el nítid mirall de les aigües,
amb àuria resplendor, damunt camps i tossals.
Amb el reflex de la lluna plena
brilla, coberta de molsa,
la petita teulada de l’església.
Però ai!
Tot al voltant, fredes làpides
cobreixen les restes dels difunts.
Reposeu, oh estimats, dels vostres sofriments
fins a la gran resurrecció
de la nit,
el poder de Déu,
un dia ens cridarà per entrar
a les altures del goig etern.