Lieder per a qualsevol veu i piano
D 634 Op. 57 Nº2
Die Berge/Les muntanyes
Any 1815
Primera publicació 1826
En clau de sol major
Indicació de temps.- Lebhaft (Animat)
Llibretista.- Karl Wilhelm Friedrich Schlegel(1772-1829)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Els éssers humans han mirat les muntanyes i han derivat diversos missatges al llarg dels segles. Per a molts, representen una barrera, una instrucció per mantenir-se dins d’uns límits i evitar la interacció amb la gent de l’altre costat del rang. En moltes tradicions religioses, les muntanyes han simbolitzat certeses fixes i immutables en contrast amb la transciència de la vida humana i les nostres petites preocupacions, o la seva alçada s’ha pres com un recordatori de la diferència entre un món de perfecció “allà dalt” i el món corrupte i degradat “aquí baix”. En geologia científica, les muntanyes ens parlen del canvi més que de l’estabilitat: són el producte dels moviments tectònics i l’elevació violenta, però també estan subjectes a l’erosió i la decadència.
El que Schlegel escolta a les muntanyes d’Abendröte és una lliçó moral sobre el risc i la falsa confiança. Quan som joves, estem inclinats a respondre de manera temerària a la crida de les muntanyes. És massa fàcil permetre que l’emoció de l’exaltació ens enganyi fent-nos pensar que ja no estem sotmesos a la llei de la gravetat. Friedrich Schlegel era d’una generació (aquells que van arribar a la maduresa a l’Europa occidental a la dècada de 1790) que era especialment susceptible a aquest engany. Quan es va fer evident que l’enderrocament de l’antic règim podria no conduir directament a un món lliure d’opressió i superstició, ell i molts dels seus companys van començar a revalorar les seves actituds. Aquest és el tema de la segona estrofa de ‘Die Berge’. Hem d’aprendre a construir les nostres idees i ideologies sobre bases sòlides, fonamentant les nostres teories i accions en una anàlisi realista de qui som. Les muntanyes ens mostren quines construccions poderoses es poden construir si fem la deguda atenció als bàsics.
Pujar les altures d’aquesta manera ens permet ser més lliures per córrer riscos. Ara anhelem penjar-nos al precipici però sense la imprudència que ens hauria posat en perill en la nostra joventut. En última instància, les muntanyes ens parlen (i haurien de provocar) el coratge humà.
Die Berge
Sieht uns der Blick gehoben,
So glaubt das Herz, die Schwere zu besiegen,
Zu den Himmlischen oben
Will es dringen und fliegen;
Der Mensch, empor geschwungen,
Glaubt schon, er sei durch die Wolken gedrungen.
Bald muss er staunend merken,
Wie ewig fest wir auf uns selbst begründet;
Dann strebt in sichern Werken
Sein ganzes Tun, verbündet,
Vom Grunde nie zu wanken,
Und baut wie Felsen den Bau der Gedanken.
Und dann in neuen Freuden
Sieht er die kühnen Klippen spottend hangen;
Vergessend aller Leiden,
Fühlt er einzig Verlangen,
An dem Abgrund zu scherzen,
Denn hoher Mut schwillt ihm in hohem Herzen.
Les muntanyes
Quan l’esguard s’enlaira,
el nostre cor creu que pot vèncer la gravetat;
als éssers celestials allà dalt,
voldria arribar volant.
L’home, pujant amunt,
s’imagina que ja ha travessat els núvols.
Aviat però ha d’adonar-se amb astorament
que estem per sempre afermats en nosaltres mateixos.
Llavors, ell malda per aplegar en sòlides obres
totes les seves accions,
determinat a no vacil·lar mai dels seus principis,
i basteix, com si fos de roca, l’edifici dels pensaments.
I aleshores, amb renovada joia,
veu, tot burlant-se’n, els arriscats cingles penjant;
oblidant tots els seus sofriments,
sent l’únic desig
de plaguejar al marge de l’abisme,
car un noble coratge s’acreix en el seu cor exaltat.