Lieder per a qualsevol veu i piano
D 588
Der Alpenjäger/El caçador dels Alps
Any 1817 octubre
Primera publicació 1975 (Primera versió)
1825 (Segona versió)
En clau de mi bemoll major /sol major (Primera versió)
Sol major/la major (Segona versió)
Indicació de temps.- 1 cançó (2 versions):
Mässig (Moderat ambdues versions)
Llibretista.- Friedrich von Schiller (1759-1805)
Per a veu i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per a L. F. Schnorr von Karolsfeld
Com la seva altra configuració de Schiller de l’octubre de 1817, l’escenari de Schubert de “Der Alpenjäger” (El caçador alpí) (D. 588) és una cançó de tres parts unides només per l’habilitat del compositor. Schubert divideix el poema de sis versos de Schiller en tres parts: dos versos per a la primera secció, dos versos i la major part d’un tercer per a la segona secció, i les dues darreres línies del cinquè vers i la totalitat de l’últim vers per a la tercera i darrera secció. Els dos versos de la secció inicial estan ambientats estròficament, però cada vers està dividit en dues parts: una advertència que sona a l’antiga de la mare del caçador que li aconsella que es quedi a cuidar els ramats i una rèplica del caçador que diu que ha de marxar als Alps. La secció central és una forma de scherzo de caça en què la melodia vocal es torna més agitada i l’acompanyament del piano es torna més cromàtic. La tercera secció introdueix la veu de l’esperit muntanyenc amb una música més lenta i solemne, semblant a un himne.
James Leonard
Der Alpenjäger
Willst du nicht das Lämmlein hüten?
Lämmlein ist so fromm und sanft,
Nährt sich von des Grases Blüten,
Spielend an des Baches Ranft.
“Mutter, Mutter, laß mich gehen,
Jagen nach des Berges Höhen!”
Willst du nicht die Herde locken
Mit des Hornes munterm Klang?
Lieblich tönt der Schall der Glocken
In des Waldes Lustgesang.
“Mutter, Mutter, laß mich gehen,
Schweifen auf den wilden Höhen!”
Willst du nicht die Blümlein warten,
Die im Beete freundlich stehn?
Draußen ladet dich kein Garten,
Wild ists auf den wilden Höhn!
“Laß die Blümlein, laß sie blühen!
Mutter, Mutter, laß mich ziehen!”
Und der Knabe ging zu jagen,
Und es treibt und reißt ihn fort,
Rastlos fort mit blindem Wagen
An des Berges finstern Ort,
Vor ihm her mit Windesschnelle
Flieht die zitternde Gazelle.
Auf der Felsen nackte Rippen
Klettert sie mich leichtem Schwung,
Durch den Riß gespaltener Klippen
Trägt sie der gewagte Sprung,
Aber hinter ihr verwogen
Folgt er mit dem Todesbogen.
Jetzo auf den schroffen Zinken
Hängt sie, auf dem höchsten Grat,
Wo die Felsen jäh versinken
Und verschwunden ist der Pfad.
Unter sich die steile Höhe,
Hinter sich des Feindes Nähe.
Mit der Jammers stummen Blicken
Fleht sie zu dem harten Mann,
Fleht umsonst, denn loszudrücken
Legt er schon den Bogen an.
Plötzlich aus der Felsenspalte
Tritt der Geist, der Bergesalte.
Und mit seinen Götterhänden
Schützt er das gequälte Tier.
“Mußt du Tod und Jammer senden”,
Ruft er, “bis herauf zu mir?
Raum für alle hat die Erde,
Was verfolgst du meine Herde?”
El caçador dels Alps
No vols tenir cura de l’anyell?
L’anyell és tan bo i tan manso,
i es nodreix de les gemes d’herba,
jugant al marge del rierol.
“Mare, mare, deixa’m anar
a caçar al cim de la muntanya!”
No vols fer venir el ramat
amb l’estrident so del corn?
Les esquelles ressonen dolçament
enmig dels cants alegres del bosc.
“Mare, mare, deixa’m anar
a rondar pels tossals feréstecs!”
No vols cuidar les floretes
tan agradables que hi ha als planters?
A fora no t’invita cap jardí,
tot és salvatge als tossals feréstecs!
“Deixa les floretes, deixa que floreixin!
Mare, mare, deixa’m marxar!”
I el noi se’n anà a caçar,
empès i esperonat, endavant
sense parar, per una audàcia cega,
vers el lloc més obac de la muntanya;
davant seu, veloç com el vent,
s’enfuig tremolosa la gasela.
A la nua cresta de les roques,
ella s’enfila amb un àgil salt,
travessa les esquerdes de les penyes
amb gambirols agosarats,
però darrere seu, audaç,
ell la segueix amb l’arc mortífer.
Adés, al cimal abrupte,
ella s’atura a la carena més alta,
on les roques es precipiten
i el sender desapareix.
A sota d’ella, l’espadat penyal,
al seu darrere, l’enemic apropant-se.
Amb un mut esguard de desolació,
ella implora a l’home cruel,
implora en va, car, a punt per disparar,
ell ja encara l’arc.
De sobte, d’una esquerda del rocam,
surt el vell esperit de les muntanyes.
I amb les seves mans divines
protegeix l’animal turmentat.
“Has de portar la mort i l’aflicció”
li crida, “fins aquí a casa meva?
A la terra hi ha lloc per a tots,
per què empaites el meu ramat?”