Lieder per a qualsevol veu i piano
D 585
Atys/Atis
Any 1817
Primera publicació 1833
En clau de la menor
Indicació de temps.- Etwas Geschwind (Una mica ràpid)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787-1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta adaptació del setembre de 1817 del poema “Atys” (D. 585) del seu amic Johann Mayrhofer és una mena de filla perduda entre les cançons de Schubert sobre temes mitològics. Mentre que estudis de personatges com Memnon i Ganimedes i retrats de grup com Gruppe aus dem Tartarus i Die Götter Griechenlands són justament populars, el pobre Atys s’interpreta o s’enregistra relativament rarament. I això malgrat una melodia seductora en la menor que recorda l’estimada Sonata per a arpeggione i un desenllaç dramàtic que condueix al postludi per a piano més llarg i poètic de tot Schubert . Per què? Certament no per la magnífica melodia de la cançó: un tema d’anhel inefable impregnat de dolor constant, una melodia digna del “Mignon” de Goethe . Certament no per l’estructura efectiva de la cançó: una cançó estròfica modificada amb dues estrofes en la menor en compàs de 6/8, seguida d’un recitatiu modulant en compàs comú, un arioso inquietant i seductor en do bemoll major, i tancada per un retorn a l’estrofa inicial de la música i un final amb el postludi de piano esmentat anteriorment. En tots els sentits musicals, l’Atis de Schubert sembla que pertany a les seves cançons més importants, les més ben compostes i les més profundament commovedores. Potser és el tema. En el mite grec, Atis era un jove que va ser segrestat per Cíbele, però que, irremeiablement enamorat d’una altra persona, va ser castrat i embogit per la deessa. En el poema de Mayrhofer , Atis acaba el seu patiment suïcidant-se, un final que la cançó de Schubert reconeix tàcitament amb el llarg postludi de piano. Tot això (castració, bogeria i suïcidi, temes singularment desagradables) podria ser la raó de la manca de popularitat d’Atis. Que Schubert pogués tenir empatia per Atys i crear per a ell una cançó tan bonica és un signe de la seva grandesa.
James Leonard
Atys
Der Knabe seufzt über’s grüne Meer,
Vom fernenden Ufer kam er her,
Er wünscht sich mächtige Schwingen,
Die sollten ihn ins heimische Land,
Woran ihn ewige Sehnsucht mahnt,
Im rauschenden Fluge bringen.
“O Heimweh! unergründlicher Schmerz,
Was folterst du das junge Herz?
Kann Liebe dich nicht verdrängen?
So willst du die Frucht, die herrlich reift,
Die Gold und flüssiger Purpur streift,
Mit tödlichem Feuer versengen?
Ich liebe, ich rase, ich hab’ sie gesehn,
Die Lüfte durchschnitt sie im Sturmeswehn,
Auf löowengezogenem Wagen,
Ich mußte flehen; o nimm mich mit!
Mein Leben ist düster und abgeblüht;
Wirst du meine Bitte versagen?
“Sie schaute mit gütigem Lächeln mich an;
Nach Thrazien zog uns das Löwengespann,
Da dien’ ich als Priester ihr eigen.
Den Rasenden kräzt ein seliges Glück,
Der Aufgewachte schaudert zurück;
Kein Gott will sich hülfreich erzeigen.
Dort, hinter den Bergen im scheidenden Strahl
Des Abends entschlummert mein väterlich Tal;
O wär’ ich jenseits der Wellen!”
Seufzet der Knabe. Doch Cymbelgetön
Verkündet die Göttin; er stürzt von Höh’n
In Gründe und waldige Stellen.
Atis
El jovencell sospira damunt el mar verdós,
ell arribà aquí venint d’una costa llunyana,
voldria tenir unes ales poderoses
que el portessin a la seva pàtria,
la que l’enyorança eternament li recorda,
en un vol fressós.
“Oh enyorament! Patiment insondable,
per què tortures aquest jove cor?
L’amor no et pot foragitar?
Aquest fruit que tan esplèndidament madura,
acaronat d’or i de porpra líquida,
el vols abrusar amb el teu foc mortal?
Jo estimo, m’enfurismo, jo l’he vist,
ella fendia l’aire amb un terbolí tempestuós
damunt d’un carruatge portat per lleons,
vaig haver de suplicar-li: oh, deixa’m anar amb tu!
La meva vida és llòbrega i desflorida;
vols refusar la meva petició?
Ella m’esguardà amb un benèvol somriure;
el tronc de lleons ens portà a Tràcia,
i allà vaig estar al seu servei com sacerdot.
El boig és coronat amb benaurada felicitat
però l’home lúcid recula tremolant;
cap déu estarà disposat a ajudar-lo.
Allà, darrere la muntanya, en la llum morent
del capvespre, s’adorm la vall on vaig néixer;
oh, si jo estigués a l’altre costat de les aigües!”
El jovencell sospira. Però el so dels címbals
anuncia la deessa; ell cau de les altures
a terra, en un lloc boscós.