Lieder per a qualsevol veu i piano
D 578
Abschied/Comiat
Any 1817 – 24 d’agost
Primera publicació 1838
En clau de si menor
Indicació de temps.- Mässig (Moderat)
Llibretista.- Franz von Schober
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta és l’única de les cançons de Schubert on va ser l’autor del text.
Aquesta cançó és l’única del cànon on Schubert va posar les seves pròpies paraules. És un comiat commovedor a l’amic del compositor, Franz von Schober, que marxava de Viena. La música és sentida però senzilla, com si Schubert estigués avergonyit (o si més no, ho considerés inadequat) de prodigar inventiva ornamentada en els seus propis esforços literaris. Certament ho és una peça d’ocasió i probablement va ser escrita, lletra i música gairebé simultàniament, en pocs minuts, i escrita a l’àlbum del seu amic. Schober era l’amfitrió de Schubert en aquell moment; el compositor havia viscut a l’apartament Schober durant vuit mesos, però va haver de deixar la seva habitació allà en favor d’Axel, el germà gran de la família. Axel, un talentós pintor de flors, era primer tinent del Desè Hússar austríac i havia de tornar de França en permís militar. Tràgicament, va morir abans de poder fer-ho. Ja estava malalt quan el seu germà petit va marxar de Viena per anar a buscar-lo, i aquesta petita cançó li ressonava a les orelles. És possible que Schober hagués tingut la intenció original de marxar durant molt de temps (potser a Suècia) i que només la mort del seu germà el va obligar a tornar ràpidament a Viena. Si aquest era el cas, però, i només hi havia d’haver dues persones al pis dels Schober (Axel i Schubert), per què el compositor va haver de marxar? La perspectiva d’una llarga separació d’un amic estimat (que en realitat va resultar ser relativament curta) s’ha considerat durant molt de temps com a explicació del to fúnebre d’aquesta cançó. Però diversos altres amics, també molt estimats pel compositor, marxaven de Viena de tant en tant sense comentaris musicals; compareu el to elegíac d’aquest lament amb l’Epístel còmica escrita en un estil italià simulat per a Spaun, que es va traslladar a Linz. Em sembla que la preocupació de la família Schober per la salut d’Axel devia ser ben coneguda per Schubert; potser temien el pitjor. Aquesta cançó pretenia consolar i mostrar preocupació, donar suport espiritual al trist i ominós viatge de Schober? El tercer vers podria haver-se aplicat igualment bé a la perspectiva de la trista separació de Schober del seu germà, i el “Bestimmungsort” (el lloc decretat) pot referir-se a la ciutat on Axel jeia malalt, així com a la tomba que separa tots els amics i germans.
Abschied
Lebe wohl, du lieber Freund!
Ziehe hin in fernes Land,
Nimm der Freundschaft trautes Band,
Und bewahr’s in treuer Hand!
Lebe wohl, du lieber Freund!
Lebe wohl, du lieber Freund!
Hör in diesem Trauersang
Meines Herzens innere Drang,
Tönt er doch so dumpf und bang.
Lebe wohl, du lieber Freund!
Lebe wohl, du lieber Freund!
Scheiden heisst das bitt’re Wort,
Weh, es ruft Dich von uns fort
Hin an den Bestimmungsort.
Lebe wohl, du lieber Freund!
Lebe wohl, du lieber Freund!
Wenn dies Lied dein Herz ergreift,
Freundes Schatten näher schweift,
Meiner Seele Saiten streift.
Lebe wohl, du lieber Freund!
Comiat
Adéu, estimat amic!
Marxa vers terres llunyanes,
pren l’entranyable lligam de l’amistat
i guarda’l en la teva mà fidel!
Adéu, estimat amic!
Adéu, estimat amic!
Escolta en aquest cant de tristor
l’íntim afany del meu cor
encara que ressoni tan somort i angoixat.
Adéu, estimat amic!
Adéu, estimat amic!
La partença és una paraula amarga,
ai, et crida lluny de nosaltres
vers el lloc de la teva destinació.
Adéu, estimat amic!
Adéu, estimat amic!
Quan aquesta cançó colpegi el teu cor,
l’ombra de l’amic voltejarà a prop,
fregant les cordes de la meva ànima.
Adéu, estimat amic!
“A prop d’un geni tan aclaparador com el de Beethoven, Schubert no sent la necessitat de negar-ne la grandesa per perdurar d’alguna manera. Quina confiança en un mateix, quina consciència realment aristocràtica del propi rang, que respecta l’igual en l’altre!’
Josef Kenner, 1858