Lieder per a qualsevol veu i piano
D 563
Die Einsiedelei/Brolla, clara i onejant
Any 1817
Primera publicació 1885
En clau de la menor
Indicació de temps.- Etwas bewegt (Alguna cosa es mou)
Llibretista.- Johann Gaudenz von Salis-Seewis (1762-1834)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquesta és una cançoneta suau que data del mateix període que la composició de Das Grab. Va ser durant aquest període, el 1817, que Schubert va revisitar alguns dels textos de Salis-Seewis que havien estat composats, no sempre a la seva satisfacció, l’any anterior. No se sap amb certesa quan es va compondre la primera composició en solitari de Die Einsiedelei (D393, cantada al volum 17 de l’edició Schubert per Lucia Popp); probablement data de la primera fase de la implicació de Schubert amb la poesia de Salis-Seewis, és a dir, el març de 1816, o uns mesos abans. Aquesta obra, amb la seva introducció en cascada alegre i extrovertida en tresets descendents, és una encantadora cançó aquàtica, però l’inconvenient és que l’aigua només apareix als primers versos del poema. Un any més tard, Schubert probablement es va adonar que aquesta composició era massa efervescent per a l’estat d’ànim del poema en conjunt.
Die Einsiedelei
Amat nemus et fugit urbes.
Horat.
Es rieselt klar und wehend
Ein Quell im Eichenwald,
Da wähl ich einsam gehend
Mir meinen Aufenthalt.
Mir dienet zur Kapelle
Ein Gröttchen, duftigfrisch,
Zu meiner Klausnerzelle
Verschlungenes Gebüsch.
Zwar düster ist und trüber
Die wahre Wüstenei;
Allein nur desto lieber
Der stillen Fantasei.
Da ruh ich oft im dichten,
Beblümten Heidekraut;
Hoch wehn die schwanken Fichten
Und stöhnen Seufzerlaut.
Wo von Wacholdersträuchen
Den Kieselsteig hinan
Verworrene Ranken schleichen,
Da brech ich mir die Bahn;
Durch des Gehaues Stumpen,
Wo wilde Erdbeern stehn,
Klimm’ ich auf Felsenklumpen,
Das Land umher zu sehn.
Nichts unterbricht das Schweigen
Der Wildnis weit und breit,
Als wenn auf dürren Zweigen
Ein Grünspecht hackt und schreit,
Ein Rab auf hoher Spitze
Bemooster Tannen krächzt,
Und in der Felsenritze
Ein Ringeltäubchen ächztäubchen.
Wie sich das Herz erweitert
Im engen, dichten Wald!
Den öden Trübsinn heitert
Der traute Schatten bald.
Kein überleg’ner Späher
Erforscht hier meine Spur;
Hier bin ich frei und näher
Der Einfalt und Natur.
O blieb ich von den Ketten
Des Weltgewirres frei!
Könnt’ ich zu dir mich retten,
Du traute Siedelei!
Froh, dass ich dem Gebrause
Des Menschenschwarms entwich,
Baut ich hier eine Klause
Für Liebchen und für mich.
Brolla, clara i onejant
Amat nemus et fugit urbes. (Li encanta el bosc i evita les ciutats.)
Horat.
Brolla, clara i onejant,
una font en el bosc de roures;
allà opto, caminant tot sol,
de fer-hi sojorn.
Com capella, em serveix
una cova, fresca i airejada;
per a la meva cel·la d’ermitatge,
matossars entrelligats.
Ben cert que és llòbrec i ombriu
el ver ermàs;
solitari, però per això més apreciat,
per al silenciós fantasieig.
Allà, sovint reposo en el bruc
tofut i florit;
alts, onegen els esvelts avets
i sospirosos gemeguen.
On, de mates de ginebró,
endalt el corriol pedregós,
embrollats circells llisquen,
allà, m’obro camí;
a través de soques tallades,
on es troben maduixes silvestres,
grimpo damunt els munts de roques
per veure el terreny al voltant.
Res destorba el silenci
de l’ermàs, llegües a la rodona,
tret del pigot que, damunt
branques seques, picoteja i crida,
un corb gralla, a l’abrinada punta
d’un molsós avet
i, a la clivella del rocam,
un tudó parrupa.
Com s’eixampla el cor
en el bosc dens i espès!
L’ombra íntima aviat asserena
la llòbrega melangia.
Cap vigilant superior
sotja aquí el meu rastre;
jo aquí soc lliure i més a prop
de la simplicitat i de la natura.
Oh, si restés lliure de les cadenes
del garbuix mundanal!
Si pogués per tu salvar-me,
tu fidel llogaret!
Content d’evadir-me del tumult
de la turba humana,
construeixo aquí una ermita
per al meu amor i per a mi.
Franz Peter Schubert