Lieder per a baix i piano
D 536 op. 21, Nº 2
Der Schiffer/El barquer
Any 1817 ambdues versions
Primera publicació 1970 (Primera versió)
1823 (Segona versió)
En clau de mi bemoll major ambdues versions
Indicació de temps.- 1 cançó (2 versions):
Feurig (Ardent) (Primera versió)
Geschwind und feurig (Ràpid i ardent)(Segona versió)
Llibretista.- Johann Baptist Mayrhofer (1787–1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a baix i piano
Període Romàntic
Dedicatòria per al poeta (Johann Mayrhofer)
Tot i que Schubert gairebé amb tota seguretat va ambientar aquest poema ja el 1817, es va publicar més tard a Beiträge zur Bildung für Jünglinge, una mena de diari infantil editat per Mayrhofer. Aquest barquer és un model a seguir per als joves de comportament valent i viril en què la moral Biedermeier coincideix còmodament amb els valors victorians. Els herois del diari infantil anglès probablement s’haurien adaptat a l’estat d’ànim del nacionalisme alemany emergent en l’època de Schubert. Wyndham Lewis els va descriure així: “Nòrdics conqueridors durs… plens d’experiència i filosofia… caminant per boscos sense camins i pantans letals frustrant vilans d’origen llatí”. Les il·lustracions representaven aquests galants amb un perfil heroic, decidits, atractius, en control de les tempestes de la vida; en resum, totes les coses que aquest poeta i aquest compositor no eren, però que potser haurien volgut ser. L’apassionada adhesió de Mayrhofer als ideals de l’antiguitat grega proporciona una altra pista de la seva desitjada autoimatge. En aquest poema es presenta com un heroi digne de la Banda Sagrada. La fantasia de compliment de desitjos d’aquesta imatge potser ens priva del compromís complet que sentim quan un poema permet a Schubert crear personatges més vulnerables. Però no hi ha dubte que aquesta és una esplèndida peça de bravura, un bon “cant” compost, com diu Einstein, “d’un sol cop”. A Der Strom, del mateix any, la vida del poeta es compara amb els meandres erràtics de l’aigua; a Der Schiffer l’aigua, tot i que furiós, és impotent per alterar el curs del barquer. L’home està en camí de domesticar la natura. Els xocs harmònics a “ich peitsche die Wellen” (i llocs equivalents) són particularment bons i hi ha una altra nova figuració de piano per a la música aquàtica, aquesta vegada una força salvatge subjecta a una corretja ferma per la força de voluntat humana. Schubert respon magníficament a aquest repte de peça fixa, i tanmateix cal dir que les més grans cançons de Mayrhofer es desenvolupen i canvien en el seu curs, cosa que es nega a aquest quadre decidit. Si aquestes paraules sonen buides és perquè la batalla de Mayrhofer contra els elements (o més concretament, els elements de la societat que menyspreava) era una fantasia de Walter Mitty: per molt que es probés el vestit, Mayrhofer no era un barquer intrèpid. Mai es va atrevir a oposar-se obertament als prejudicis i l’estretor de mires del seu temps, i fins i tot es va veure obligat a treballar més tard per a l’empresari més autoritari, l’oficina de la Censura Imperial. Les frustracions de Mayrhofer, el tendre revolucionari, ens semblen òbvies ara, però aquests ressentiments romanien ocults a la majoria dels seus contemporanis, i s’encongien en la seva ment turbulenta. Escriure poesia subversiva com aquesta (acceptable per al censor, que, per descomptat, assumia erròniament que el barquer defensava els valors tradicionals) era una manera d’escapar i alliberar-se.
Der Schiffer
Im Winde, im Sturme befahr ich den Fluß,
Die Kleider durchweichet der Regen im Guß;
Ich peitsche die Wellen mit mächtigem Schlag,
Erhoffend, erhoffend mir heiteren Tag.
Die Wellen, sie jagen das ächzende Schiff,
Es drohet der Strudel, es drohet das Riff.
Gesteine entkollern den felsigen Höh’n,
Und Tannen erseufzen wie Geistergestöhn.
So mußte es kommen, ich hab es gewollt,
Ich hasse ein Leben behaglich entrollt;
Und schlängen die Wellen den ächzenden Kahn,
Ich priese doch immer die eigene Bahn.
Drum tose des Wassers ohnmächtiger Zorn,
Dem Herzen entquillet ein seliger Born,
Die Nerven erfrischend – o himmliche Lust,
Dem Sturme zu trotzen mit männlicher Brust.
El barquer
Enmig de vents i tempestes navego per el riu,
xops els vestits pels xàfecs de pluja;
fuetejo les onades amb embats vigorosos,
esperant, esperant dies més asserenats.
Les onades encalcen la nau que grinyola,
l’amenaça el remolí, l’amenaça l’escull.
Dels cims rocallosos rodolen pedres,
els avets sospiren com esperits planyívols.
Així havia de ser, jo ho he volgut,
detesto la vida que s’escau a la regalada;
i, encara que les onades s’empassin la nau grinyolant,
jo sempre m’estimaré més el meu propi camí.
Així doncs, que bramuli l’impotent furor de les aigües,
del pit brolla una deu de benaurança
que renovella els nervis – oh gaudi celestial,
afrontar la tempesta amb un cor viril.