Lieder per a qualsevol veu i piano
D 534
Die Nacht/La nit
Any 1817 febrer
Primera publicació 1830
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Langsam (Lentament)
Llibretistes.- James Macpherson (1736-1796)traductor cicle poètic d’¨Ossian¨
Edmund von Harold (1737-1808) Traducció alemanya
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Die Nacht (La nit) (D. 534) és la novena i última adaptació de Schubert d’un text del bard escocès Ossian del segle III dC. O ho seria si Ossian hagués estat un veritable bard escocès del segle III i no en realitat una invenció poètica creada per James Macpherson , un obscur tutor escocès que va convertir el seu bard fraudulent en un dels enganys literaris més reeixits i influents del segle XVIII. Tot i que el Dr. Johnson, entre d’altres, va reconèixer Ossian com un fals, molts poetes es van enamorar de l’obra de Macpherson de totes maneres: Goethe , Schiller , Coolridge i Byron van gaudir dels poemes d’Ossian , i compositors des de Schubert fins a Brahms van adaptar els textos pseudocèltics de Macpherson .
Composta el 1817, *Die Nacht* de Schubert ambienta una part d’un llarg poema en què cinc bards i un cap que abans era bard passen una nit explicant històries. La música és una combinació de recitatiu i arioso. Tot i que incompleta en més de 100 compassos, l’arranjament de Schubert és magistral, no només evocant totes les imatges del poema, sinó que també les situa en una forma musical coherent. La música, majoritàriament lenta, recorre una bona gamma de tonalitats, però sempre està unificada pel control de Schubert de la direcció harmònica. En interrompre *Die Nacht* després de sis pàgines i mitja de partitura, sembla que Schubert s’havia avorrit menys per la creació de la música que per la perspectiva d’haver de musicar cinc discursos llargs més.
Lass Wolken an Hügeln ruh’n (Que els núvols descansin al turó, D. 534 bis) és la versió final de l’editor Anton Diabelli de la composició de Schubert de Die Nacht (La nit) d’ Ossian . Schubert , amb l’entusiasme decaient, havia deixat incompleta la seva composició final d’Ossian el 1817. En publicar la peça, Diabelli va treballar les pàgines finals en una cançó emocionant i també va escriure set compassos de material de pont semblant a una fanfàrria, de manera que l’ obra pròpia de Schubert i la revisió de Diabelli de l’obra de Schubert poguessin conduir a Jagdlied, un cor de caça que Schubert també havia compost el 1817. Tot i que l’obra de Diabelli no és musicològicament sòlida, sí que va fer possible la interpretació de Die Nacht.
James Leonard
Die Nacht
Barde:
Die Nacht ist dumpfig und finster;
an den Hügeln ruhn die Wolken;
kein Stern mit grünzitterndem Schimmer,
kein Mondstrahl erhellet das Thal.
Im Walde hör’ ich den Hauch,
aber ich hör’ ihn weit in der Ferne.
Der Strom des Bergs erbraust,
aber sein Brausen ist stürmisch und trüb.
Vom Baum, beim Grabe der Todten,
tönt der Eule klagender Sang.
Auf der Haide erblick’ ich einen dämmernden Schatten:
es ist ein Geist,
er schwindet, er flieht.
Durch diesen Weg wird eine Leiche getragen,
ihren Pfad bezeichnet das Luftbild.
Die fernere Dogge heult von der Hütte des Hügels,
der Hirsch liegt im Moose des Tannigs,
neben ihm ruht die Hindin;
in seinem astigen Geweihe hört sie den Wind,
fährt auf und legt sich zur Ruhe wieder nieder.
Düster und keuchend, zitternd und traurig
verlor der Wandrer den Weg;
er irrt durch Gebüsche, durch Dornen
längs der sprudelnden Quelle,
er fürchtet die Klippe und den Sumpf,
er fürchtet den Geist der Nacht.
Der alte Baum ächzt zu dem Windstoss,
es kracht der fallende Ast.
Die verwelkte, zum Knäuel verworrene Klette
treibt der Wind über das Gras.
Es ist der leichte Tritt eines Geist’s,
er bebt durch die Schauer der Nacht.
Die Nacht ist düster, dunkel, und graunvoll,
wolkigt, stürmisch zu eigen den Geistern.
Die Todten streifen umher.
Empfangt mich von der Nacht, Ihr, meine Freunde!
Der Häuptling:
Lass Wolken an Hügeln ruh’n:
Geister irren, und Wandrer beben;
lass die Winde der Wälder sich heben,
brausende Stürme das Thal durchweh’n,
Ströme brüllen, Fenster klirren,
grünbeflügelte Dämpfe ziehen,
den bleichen Mond sich hinter dunklen Hügeln erheben,
oder sein Haupt in Wolken verhüllen!
Die Nacht scheu’ ich nicht,
die Luft sei klar, stürmisch, oder dunkel;
sie entflieht vor dem Strahl,
wenn er die Hügel vergoldet.
Der junge Tag kehrt vom fernen Osten,
aber wir kehren nimmer zurück.
Wo sind uns’re Führer der Vorwelt?
Wo sind uns’re weitberühmten Gebieter?
Schweigen deckt die Felder ihrer Schlachten,
kaum sind ihre moosigten Gräber noch übrig.
So wird man auch unser vergessen.
Dieser mächtige Bau wird zerfallen,
uns’re Enkel werden die Trümmer im Grase nur erblicken,
sie werden die Greisen befragen:
Wo standen die Mauern unsrer Väter?
Stimmt an den Gesang, greift rasch in die Saiten!
Fröhlich erklinge der Becher im Kreis.
Der Fackeln Lichtglanz erleuchte die Halle.
Jünglinge, Mädchen, beginnet den Tanz!
Ruft mir den sangbegabten Barden,
uns die Thaten der Vorwelt zu künden,
von Königen, berühmt in unserm Land,
von Helden, die schon längst dahin.
Lasst die Nacht also vergehen,
bis der Morgen im Thor des Ostens erscheinet.
Dann rüstet zur Jagdlust den Bogen,
die Doggen, das muthige Ross!
Wir werden die Hügel im Frühroth besteigen,
und die Hirsche erwecken.
Trarah! Trarah! wir ziehen hinaus,
uns locket die Beute der Jagd!
Es fliehet die Nacht,
es siegt der Sonne Pracht;
das Licht hat über das Dunkel Macht!
Trarah! Trarah! Auf, auf, auf!
der junge Tag uns lacht!
Trarah! Trarah! Das Jagdhorn ertönt,
die Hirsche ins Thal herab zieh’n.
Die Nebel entflieh’n,
der Berge Gipfel glüh’n,
wir scheuen nicht der Jagdlust Müh’n.
Trarah! Trarah! Auf, auf, auf!
Zum Walde lasst uns zieh’n!
La nit
El bard:
La nit és xafogosa i fosca;
als tossals els núvols reposen;
no hi ha cap estrella amb besllum verdós titil·lant,
cap raig de lluna il·lumina la vall.
Al bosc sento l’hàlit,
però el sento de molt lluny.
El torrent de la muntanya bramula,
però el seu brogit és tempestuós i confús.
De l’arbre prop de la tomba dels morts,
ressona el cant planyívol de l’òliba.
A l’ermàs veig una ombra vaga:
és un fantasma,
desapareix i fuig.
Per aquest camí porten un cadàver,
l’espectre n’assenyala el sender.
Llunyans, els gossos udolen des de la cabana del tossal,
el cérvol jeu damunt la molsa del bosc,
al seu costat reposa la femella;
al brancatge del seu banyam ella sent el vent,
s’aixeca i es torna a estirar per dormir.
Entenebrit, panteixant, tremolós i trist,
el vianant ha perdut el camí;
erra pels matolls, enmig dels esbarzers,
al llarg de la font brollant,
té por del rocam i l’aiguamoll,
té por del fantasma de la nit.
El vell arbre gemega a l’embat del vent,
espetega la branca que cau.
La bardana pansida, entortolligada en un cabdell,
és arrossegada pel vent damunt l’herba.
És el pas lleuger d’un fantasma,
ell tremola en l’horror de la nit.
La nit és tenebrosa, fosca i horrible,
ennuvolada, tempestuosa, escaient per als fantasmes.
Els morts vagaregen a l’entorn.
Acolliu-me de la nit, vosaltres, amics meus!
El capitost:
Deixeu que els núvols reposin als tossals:
que errin els fantasmes i els vianants tremolin;
deixeu que s’aixequin els vents dels boscos,
que per la vall brufolin tempestes,
que els rius bramulin, que espeteguin les finestres,
que bafarades d’ales verdoses voleïn,
que la pàl·lida lluna surti de darrere els foscos tossals,
o que amagui el cap en els núvols!
No tinc por de la nit,
ja sigui l’aire serè, tempestuós o fosc;
la nit s’enfuig dels raigs
que dauren els tossals.
El nou dia retorna de l’est llunyà,
però nosaltres no tornem mai més.
On són els nostres cabdills de temps passats?
On són els nostres sobirans de gran anomenada?
El silenci cobreix els camps de llurs batalles,
a penes resten llurs tombes cobertes de molsa.
Talment, les nostres seran també oblidades.
Aquest imponent edifici s’esfondrarà,
els nostres néts veuran tan sols les runes damunt l’herba,
preguntaran als ancians:
on eren els murs dels nostres pares?
Entoneu la cançó, polseu les cordes!
Que les copes dringuin alegrament a la ronda.
Que la llum de la torxa il·lumini la sala.
Nois, noies, comenceu la dansa!
Crideu el bard que té dots per al cant,
que ens canti les gestes del passat,
de reis, famosos al nostre país,
d’herois morts de fa molt temps.
Deixem que així passi la nit,
fins que el matí tregui el cap per la porta de llevant.
Llavors, prepareu els arcs per al gaudi de la cacera,
els gossos, els ardits corsers!
A trenc d’alba pujarem als tossals
i despertarem els cérvols.
Tararà! Tararà! Marxem a fora,
ens atrau el botí de la cacera!
La nit s’enfuig,
triomfa l’esplendor del sol;
la llum té poder damunt la foscúria!
Tararà! Tararà! Vinga, vinga, vinga!
El nou dia ens somriu!
Tararà! Tararà! El corn de caça ressona,
els cérvols baixen a la vall.
La boira s’esvaeix,
els cims de les muntanyes enrogeixen,
no defugim l’esforç per al gaudi de la cacera.
Tararà! Tararà! Vinga, vinga, vinga!
Anem cap el bosc!