Lieder per a qualsevol veu i piano
D 524
Der Alpenjäger/El caçador dels Alps
Any 1817 Gener (Primera i Tercera versió)
Any 1818 estiu (Segona versió)
Primera publicació 1895 (Primera versió)
1970 (Segona versió)
1822 (Tercera versió)
En clau de mi major (Primera versió)
Re major (Segona versió)
Fa major (Tercera versió)
Llibretista.- Johann Mayrhofer (1787–1836)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano primera i tercera versió
Baix i piano segona versió
Període Romàntic
Dedicatòria per Joseph von Spaun
No s’ha de confondre aquest caçador amb una cançó del mateix títol d’un text de Schiller enregistrat al volum 1. És una peça enganyosament alegre amb la qual començar un any de composició seriosa (la cançó està datada el gener de 1817). Aquest tipus de poema de gènere havia estat popular durant molt de temps i havia estat emprat pels més grans poetes. Les excursions pastorals (com a les cançons de Goethe Schäfers Klagelied i Jägers Abendlied) evoquen una nostàlgia del segle XVIII per la llibertat dels rigors de la vida urbana; als personatges de classe treballadora de totes les ocupacions i oficis concebibles se’ls assignen lletres que, en el seu millor moment shakespearià, poden ser commovedores i sàvies. El fet que el poema de Mayrhofer estigui en tercera persona narrativa el fa menys personal que algunes de les millors obres de Goethe d’aquesta manera. Potser per això Capell no n’estava convençut: afirma que el caçador alpí és “l’alegre camperol suís de la cromolitografia alemanya”. Fins i tot si això fos així, a qui no li agradaria tenir un article tan colorit a la seva col·lecció? Allò que Capell va descartar el 1928 com una peça comuna de kitsch del segle XIX (la cromolitografia, no la cançó) ara ens sembla un record pintoresc d’una època més feliç i innocent. I segurament és el geni de Schubert que, entre els milers de cançonetes contundents i cançons quasi populars compostes al voltant de temes similars per compositors oblidats fa temps, sigui la seva música la que perdura. Els acords inicials es toquen de manera despreocupada, però no toquen notes falses. Si Capell troba la cançó ridícula, admet que “ningú altre hauria fet una cosa tan irresponsable ni la meitat de bé”.
Der Alpenjäger
Auf hohem Bergesrücken,
Wo frischer alles grünt,
Ins Land hinabzublicken,
Das nebelleicht zerrinnt,
Erfreut den Alpenjäger.
Je steiler und je schräger
Die Pfade sich verwinden,
Je mehr Gefahr aus Schlünden,
So freier schlägt die Brust.
Er ist der fernen Lieben,
Die ihm daheimgeblieben,
Sich seliger bewußt.
Und ist er nun am Ziele,
So drängt sich in der Stille
Ein süßes Bild ihm vor;
Der Sonne goldne Strahlen,
Sie weben und sie malen,
Die er im Tal erkor.
El caçador dels Alps
A l’alta carena de les muntanyes,
on tot verdeja més fresc,
esguardar cap baix vers els camps,
quan la boira s’esvaeix,
és el gaudi del caçador dels Alps.
Quan més costeruts i escarpats
els senders serpegen,
quan més perilloses les gorges,
més lliure batega el cor.
En la estimada llunyana,
que s’ha quedat a casa,
hi pensa més joiosament.
I quan arriba a la meta,
en el silenci, una dolça imatge
s’apressa al seu davant;
els daurats raigs del sol
han teixit i pintat la figura
de la que ell a la vall ha escollit.