Lieder per a baix i piano
D 52
Sehnsucht/Nostàlgia
Any 1813
En clau de re menor
Indicació de temps.- Allegretto
Llibretista.- Friedrich Schiller (1759-1805)
Llenguatge.- Alemany
Per a veu i piano
Període Romàntic
Aquest escenari de Schiller data del 1813, el de Der Pilgrim D794 del 1823. La bretxa entre ells és només una dècada, però el contrast entre el Sehnsucht del compositor de setze anys i el Der Pilgrim del jove de vint-i-sis, d’un punt de vista musical, és enorme. També és molt instructiu comparar aquest primer escenari de Sehnsucht, secció per secció, amb la notable segona versió composta el 1821 (D636, volum 1). Entre aquestes dues cançons hi ha un buit de vuit anys. Amb l’excepció de diferents versions d’algunes de les lletres de Mignon (1815 i 1826), aquests dos escenaris estan separats per un abisme de temps, experiència i estil més gran que qualsevol altre parell de cançons de Schubert que comparteixen el mateix text.
El poema es va publicar per primera vegada a l’almanac Taschenbuch für Damen 1803. Si una lletra d’aquest recital fos nominada com a típica del Schiller que va atreure el compositor, seria aquesta. Conté una feliç barreja de la descripció romàntica de la natura, suau però ressonant a l’oïda, i la dura determinació de Sturm und Drang, un matrimoni entre el femení i el masculí que s’ajusta a l’estatus de Schiller com a dramaturg important, reconegut per la seva creació de Amalia, Thekla i Maria Stuart, com els moros, Wallenstein i Don Carlos.
Sehnsucht
Ach, aus dieses Tales Gründen,
Die der kalte Nebel drückt,
Könnt’ ich doch den Ausgang finden,
Ach, wie fühlt’ ich mich beglückt!
Dort erblick’ ich schöne Hügel,
Ewig jung und ewig grün!
Hätt’ ich Schwingen hätt ich Flügel,
Nach den Hügeln zög’ ich hin.
Harmonieen hör’ ich klingen,
Töne süßer Himmelsruh’,
Und die leichten Winde bringen
Mir der Düfte Balsam zu,
Gold’ne Früchte seh’ ich glühen,
Winkend zwischen dunkelm Laub,
Und die Blumen, die dort blühen,
Werden keines Winters Raub.
Ach wie schön muß sich’s ergehen
Dort im ew’gen Sonnenschein,
Und die Luft auf jenen Höhen,
O wie labend muß sie sein!
Doch mir wehrt des Stromes Toben,
Der ergrimmt dazwischen braust,
Seine Wellen sind gehoben,
Daß die Seele mir ergraust.
Einen Nachen seh ich schwanken,
Aber ach! der Fährmann fehlt.
Frisch hinein und ohne Wanken,
Seine Segel sind beseelt.
Du mußt glauben, du mußt wagen,
Denn die Götter leih’n kein Pfand,
Nur ein Wunder kann dich tragen
In das schöne Wunderland.
Nostàlgia
Ai, si del fons d’aquesta vall
que una boira glaçada afeixuga,
pogués trobar una eixida,
ai, que feliç em sentiria!
Enllà, albiro bonics tossals,
sempre joves, sempre verds!
Si tingués ales,
volaria vers aquells cims.
Sento ressonar harmonies,
sons de dolça pau celestial
i l’oreig suau em porta
una flaire de bàlsam,
fruits daurats veig resplendir,
fent senyals entre l’espès fullam
i les flors que allà floreixen,
no són presa de cap hivern.
Ai, com deu ser bonic passejar
allà, sota l’eterna llum del sol
i l’aire en aquelles altures
com deu ser reconfortant!
Però em constreny la fúria del torrent
que, entremig, enfellonit bramula,
les seves ones són tan crescudes
que em fan encanudir l’ànima.
Veig balancejar una barca
però ai! el timoner no hi és.
Apa, puja-hi sens dubtar,
les veles estan alçades.
Has de confiar, has de arriscar-te,
car els déus no fan cap préstec,
tan sols un miracle et pot portar
al formós país de meravelles.